El Joan s’aixeca al matí. Tot fent-se el cafè, engega la ràdio i el portàtil que el situa sobre el marbre de la cuina. Repassa els correus i el Facebook a l’ordinador, mentre se li va actualitzant el Twitter al mòbil d’última generació. El cafè es va refredant a la tassa. No està sol a la casa. També hi ha la Mariona que està fent exactament el mateix que ell. També parlen. Comenten alguna cosa que han dit per la ràdio, algun post que han rebut via RSS al Google Reader o es posen d’acord en qui portarà el cotxe al taller a la tarda que, tot mirant per internet, han vist que el mecànic tanca a les vuit.
Es dutxen mentre la ràdio segueix sonant i marxen cap a la feina. Un en tren, l’altra en cotxe; un amb un podcast d’aquell programa de ràdio que no va poder escoltar ahir i el mòbil a la mà fent les primeres gestions del dia; l’altra, parla amb el mans lliure amb el company de feina explicant-li que s’hauria de retrassar la reunió via per Skype amb un proveidor perquè vol passar-se per una conferència sobre Realitat Augmentada i la seva aplicació al negoci del turisme. “Cal estar al dia de les innovacions, i aquestes van molt ràpid”, li diu.
En Joan i la Mariona són extraterrestres? Crec que no, de fet em consta que és una situació que es repeteix en forces llars i en persones de diferents edats. Vivim en la societat de la informació en la qual el seu excès i sobresaturació pot passar de ser un avantatge a esdevenir un inconvenient i inclús un problema greu si les persones i les organitzacions no aconsegueixen disposar d’estratègies i competències eficaces per a gestionar-la i adquirir-la. El tren de la innovació i del canvi està en marxa i és qüestió de pujar-hi a temps i això requereix, per una banda, tenir les infraestructures necessàries (com que l’accés a internet sigui un servei universal), l’adopció d’aquests nous reptes i actituds per part de les organitzacions; però també requereix d’un actitud oberta i sobretot curiosa per part del ciutadà. No hi ha excuses en què “no tenim temps”, “això d’internet no va amb mi”, “sóc massa gran per aquestes coses”.
El pensament crític, aprendre a aprendre i a desaprendre, les gestió de la incertesa i del canvi, tenir capacitat analítica, ser automotivador i positiu i ser hàbil en la creació i gestió de xarxes són algunes de les competències primordials d’aquest nou entorn. Competències que van molt més enllà del que s’aprèn en les escoles. Estem preparats?
El Valentí Sanjuan és jove (28 anys) i ja té ja una llarga carrera professional en el món de la comunicació a la ràdio, el cinema, la publicitat i internet; no en aquest ordre, sinó en diferents combinacions, representant aquesta nova generació de periodistes-comunicadors-homes/dones- orquestra que saben emprar diferents disciplines i mitjans. I, a més les mesclen d’una forma natural donant resposta a les necessitats i maneres de comunicar-se i relacionar-se que vol una part important del públic jove del nostre país.
En un local buit del Poblenou de Barcelona i a punt d’acollir el que serà el darrer projecte del Valentí dins de Twist, vam grabar aquest #talkingabout. Els tags serien cine.cat, cinema, cultura, llengua, llei del cinema, drets d’autor, descàrregues d’internet, professional vs afeccionat. Val la pena, no? I tot concentrat en poc més de 7 minuts:
Unes hores després de la catosfera – cdigital2010, faig les següents consideracions, opinions i apunts de les 5 taules que vaig poder seguir:
vaig notar frescor en la taula de “Cultura en temps de xarxes”. Era la primera vegada que veia persones vinculades amb els museus i la literatura parlant de com i perquè usen els social media.
de la taula de cultura va sortir un concepte interessant: l’audiència creativa. En el fons, crec que, tant en la cultura, en l’empresa, en la política, en qualsevol camp, cal anar a buscar aquest fi: la co-creació amb la societat, amb la comunitat. De fet, crec que això és l’essència d’aquest canvi que estem vivint. Us recomano el post del @ricardespelt sobre aquesta taula
les taules on es parla de periodisme i internet segueixen donant voltes al voltant de si un blocaire ha de ser considerat periodista o no. Cal anar més enllà: quins són els reptes del periodisme en un món hiperinformat, què pot oferir, com poden perviure els nous mitjans digitals, quines són les tasques del periodista ara, periodisme ciutadà, …
els grans grups comunicatius, com les grans organitzacions, són reacies al canvi i, aquests debats no són una crítica al periodista (i com que els periodistes som molt coporativistes ens sentim ofesos), sinó a com tenim entesa la figura del periodista. Considero que el periodista continuarà existint, però no fent el que està fent ara.
l’actualitat ja no la busquem al paper, la trobem fàcilment a internet. El paper pot oferir especialització, investigació, fons, cròniques, reportatges…
la taula d’emprenedors, la vaig seguir poc, però m’hagués agradat que a part de les vivències personals dels speakers, haguéssin parlat de voluntat de col·laborar plegats per liderar un cert moviment de lobby o de pressió perquè tots aquells entrebancs que es van trobar i no es repeteixin en altres ocasions. Està molt bé dir que a Espanya costa ser emprenedor, que no hi ha facilitats, que a la universitat no t’ensenyen a ser valent i apostar pel que creus, … Però, potser va sent hora que ens movem per canviar-ho, no?
la taula sobre empoderament ciutadà i catalanisme va ser d’allò més esperpèntica. Em sembla molt bé que es vulgui parlar d’iniciatives a la xarxa en pro al independentisme, però considero que va sent hora que es parlin també d’altres projectes o accions relacionades amb l’activisme a la xarxa, els anomenats grassroots a Catalunya, que segur que n’hi han. I més, si la major part d’exemples d’aquesta taula també estaven en la passada edició.
amb la de política van sonar conceptes interessants com democràcia deliberativa, co-creació amb el ciutadà, implicació ciutadana, lideratges. Però vaig trobar a faltar que m’expliquessin com les grans organitzacions polítiques, és a dir, els partits, estan gestionant el canvi, si hi ha prevista més apertura, si el 2.0 només es considera un element de comunicació i no com a gestió del canvi, …
I els següents apunts sobre la catosfera i percepcions vàries sobre els actes d’aquest tipus:
i ara que ja ha passat la catosfera, què? Esperar l’any vinent? Crec que fora bo que els debats que es van obrint en aquestes jornades, es mantinguin i continuïn a la xarxa, de forma permanent i generant accions concretes
sé que la catosfera ha de servir per ser un punt de trobada de blocaires, twitterus i gent de la 2.0, i així és. Però crec que caldria anar més enllà i estendre aquests debats a persones que no estiguin tant vinculades a la web social, per donar més frescor, posar-nos una mica els peus a terra i, evidentment, promoure de veritat aquells elements que considerem claus de la web social més enllà del món, força endogàmic, dels que estem al 2.0
trobo a faltar més crítica constructiva i em sobra corporativisme
cal fer alguna cosa en el format de taula amb ponents, moderador i debat posterior (molt breu) amb el públic… siguem més innovadors en el format…
alguna taula sobre impacte del 2.0 en la societat: com es mesura, barems, quina ha estat l’evolució, … i perquè està passant.
Ascó, Horta de Sant Joan i Vic. Focus mediàtics d’aquests darrers dies. Pàgines i pàgines de diaris, frases en tertúlies i centenars d’imatges fixes i en moviment. Declaracions de polítics i d’organitzacions. Més twitts i més posts. I què més? Doncs res més. Apaga i vámonos, que diuen. Ja tornarà a arribar una altra notícia/escàndol, catàstrofe que taparà aquestes. La política del pedaç. Tot plegat fa molta mandra.
Aquests tres focus mediàtics obren tres debats clau al nostre país: nuclear/energètica; mediambiental/forestal i la immigració. I tots ells, en un context de crisi i d’eleccions autònomiques fet que s’aguditza la crispació, la rumorologia, les declaracions fora de to mentre les exclusives se situen l’ordre del dia. Però on està el debat de fons?
Per una banda, tenim un govern que comunica poc en situacions de crisi i que, en aquestes qüestions, ha demostrat poca habilitat a avançar-se al rumor i a informar de forma unitària sobre la seva posició en cada un dels temes i en les accions que està duent a terme. L’oposició, afincada a la generació de més crispació, i els mitjans de comunicació, que segueixen el joc d’uns i dels altres. A tot això, a manca d’informació, s’omplen espais amb rumorologia, tertulies i pseudoexperts en cada un dels temes. Però tot queda aquí, a la superfície.
M’agradaria trobar als mitjans de comunicació i a les declaracions dels nostres representants postures que donin resposta a, per exemple, les següents preguntes: si optem per un tancament de les centrals nuclears, on hauran d’anar a parar els seus residus? com gestiona el canvi un petit municipi que té en la indústria nuclear la seva principal font d’ingressos i la dels seus vilatants? si no volem l’energia nuclear, estem disposats a ampliar i apostar per l’eòlica o per altres mesures energètiques? perquè posem en qüestió si un municipi pot decidir si alberga un cementiri nuclear, si empadrona o no els immigrants, però no es posa en qüestió el poc paper decisori que hi té el Parlament de Catalunya o el Govern de la Generalitat en aquestes qüestions o no es treballa perquè això canvïi? i, enlloc de fixar-nos en quins han estat o no els errors en una situació d’emergència com l’incendi d’Horta, qüestionar la tasca del cos de bombers, agents rurals, … perquè no busquem el debat de fons i ens preguntem si realment s’estan prenent mesures en els boscos del nostre país perquè no es torni a repetir?
Tampoc a les xarxes socials ni als blocs he trobat respostes a aquestes preguntes. Al twitter hem seguit escalfant l’ambient amb rèpliques i contrarèpliques, a les xarxes socials hem seguit el mateix camí que els mitjans de comunicació i no s’ha afavorit una nova via més oberta al debat, a la recerca de més coneixement, a les respostes dels que realment coneixen aquests temes. No hem reclamat més informació als nostres representants sobre aquests aspectes que són i seran crucials pel nostre país. No s’ha liderat res de res. No hem reclamat sentit comú a tot plegat.
Sortint de veure Avatar ahir al cinema, vaig pensar en el Miquel Pellicer i la Trina Milan, antropòlegs i protagonistes d’aquest #talkingabout i en tot el que vam comentar durant l’entrevista. L’argument de la pel·lícula és fluix, però, conté l’essència d’aquella antropologia més clàssica: la ciència en conèixer què passa en un grup de persones (en aquest cas els Na’vi, els que viuen al món de Pandora), quines són les seves creences, com es relacionen amb l’entorn, els vincles entre ells, les lluites, les seves pors; i, com Claude Lévi-Strauss, pare de l’antropologia, un grup de científics s’introdueixen dins d’aquesta tribu, com si fossin Na’vi, intentant deixar enrera els seus prejudicis per poder arribar a pensar com ells i poder-los conèixer més a fons. També, segur que de la mà d’antropòlegs haurien nascut els múltiples aparells tecnològics de la mort que l’exèrcit que pretenia colonitzar Pandora utilitzava, igual que als EUA són antropòlegs aquells que estudien on ha d’anar la tecla d’una fotocopiadora; o el públic que ompliem la sala del cinema, molt divers, format per fans del cinema més comercial i americà als puretes del cinema més d’autor, persones de diferents edats, gènere i classes socials, també podríem ser objecte d’estudi perquè gairebé tots en vam sortir meravellats amb gran aplaudiment final. Perquè ens comportem d’una determinada manera, què ens uneix i ens desuneix amb l’altre, quines relacions establim amb persones llunyanes però semblants a nosaltres?
El món d’internet és també un món de Pandora: darrera un avatar creem una identitat digital i ens movem per les xarxes socials on creem comunitats a partir de persones afins als nostres interessos i allà es van creant normes i formes de relació i pertinença concretes. També el contacte entre els que coneixen i es mouen per aquest món de Pandora de la xarxa i els que no hi són és sovint una relació de pors, de desconfiança i això ens porta a què, si no hi ha coneixement un de l’altre, el diàleg es trunca i es creen falses percepcions i idees.
Per això és important que l’antropologia també estudïi el nostre món actual. Davant els reptes que ens depara aquesta societat de la informació, el món digital i tecnològic, necessitem resoldre preguntes sobre el nostre entorn, sobre com emprem la tecnologia, sobre el nostre comportament davant aquests canvis tant ràpids i les relacions que establim entre nosaltres. La Trina i el Miquel ho fan en el seu dia a dia, des de l’educació i el periodisme, respectivament. I sempre, com bé diuen, amb la voluntat de millorar el món on vivim.
Un element important per començar és tenir clara quina és la temàtica i l’eina. David Allen promou l’ús d’Amadeus i wordpress com a eines de publicar i difondre, per la seva senzillesa i la capacitat de organitzar els continguts. Un altre element interessant són els ginys, especialment en wordpress, que permeten la difusió de continguts en un entorn propi.
El creixement de la utilització del podcast els darrers anys és molt important. El podcast és un element important per crear la teva pròpia marca i difondre la teva feina, en base del link to link, com espai de connexió d’interessos. Per tant és evident que cal transportar els continguts de la teva marca als diferents espais dels socials medias, cadascun d’ells té els seus seguidors i perfils d’usuaris que es poden identificar amb els teus continguts. Una forma de crear marca i alhora protegir els continguts generats a la xarxa entorn a la nostra marca.
Cal cuidar especialment i contactar amb els nostres seguidors. Buscar nous espais de coneixement i difusió gràcies a la capacitat de la xarxa per connectar. Els mots claus que defineixen els nostres interessos permet recerca perfils específics afins. Enllaça amb ells i recerca els seus interessos. És important entendre la xarxa com un espai de diàleg i de conversa més enllà de vomitar continguts.
Cal pensar quins continguts posem en cada xarxa social, segons els nostres interessos i les seves
possibilitats. Les xarxes socials són espais ideals per amplificar informació. I gràcies a la seva facilitat l’entrada de continguts també és molt simple.
La possibilitat de recomanar continguts, ofereix un ampli espai per donar a conèixer productes, idees, … L’eina no deixa de ser un espai de possibilitats en base a uns continguts: però la qualitat d’aquests serà bàsic per l’èxit.
Cal situar els productes on hi ha els usuaris amb interessos per aquells productes. Per tant, és important situar el producte a diverses xarxes socials, per promocionar-lo en canals i registres diferents.
Privalia és un exemple de utilització de les xarxes socials. A través d’unes xapes recomana productes, connectats amb els perfils de Facebook.
Important trobar els canals de forma senzilla per facilitar al màxim la integració senzilla de l’usuari és una de les claus.