Un any del 10/7, i demà què?
Ara fa un any que un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona per defensar la nostra nació i el dret a decidir d’aquesta nació.
Concretament l’espurna que va mobilitzar a tanta gent va ser la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar significativament l’Estatut de Catalunya. Recordem que aquest Estatut havia estat votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats.
Passat un any és un bon moment per fer balanç i valorar perquè va servir aquella multitudinària manifestació.
Durant aquest any, les eleccions a la Generalitat de Catalunya i a les administracions locals han provocat importants canvis de color polític en els òrgans de govern. De fet, el panorama polític és força diferent del de fa un any.
D’altra banda, també cal tenir en compte que en aquest any, la pròpia societat civil ha organitzat nombroses consultes ciutadanes arreu preguntant per una possible independència de Catalunya, fins i tot recentment el Centre d’Estudis d’Opinió, per primera vegada, també ho ha preguntat a la ciutadania.
Però no només això, la ciutadania s’ha continuat mobilitzant: el 15M, el 19J, el… no deixen de ser part del mateix missatge: voluntat de canviar. Símptomes de la necessitat de fer escoltar la veu de molta gent que no troba resposta a través dels canals oficials que el propi sistema articula.
Però la nostra sensació és que aquella manifestació va servir de poc, va servir per queixar-nos però no per actuar en conseqüència.
La classe política no ha sabut canalitzar el sentiment del 10J, potser perquè, de fet, no era un sol moviment sinó la unió de varis moviments; aquest caràcter heterogeni complica la concreció de les accions.
Tanmateix, creiem que el veritable fre del pas de la manifestació a l’acció ha estat la clara manca de voluntat política. La temporalitat dels fets que se succeïxen arran del 10J s’articulen des de l’oficialitat de les institucions i dels partits, que basen la seva legitimitat no en el lideratge basat en la concreció d’accions que recullen el sentiment ciutadà sinó en el recolzament en el poder que la representació democràtica els proporciona. Obviant en aquesta mirada, que la legitimitat democràtica deixa buits importants com demostra una lectura crítica de cada comtessa electoral i de cada una de les espurnes, en forma de mobilització, que els ciutadans han organitzat en els darrers mesos.
L’heterogeneïtat dels moviments que s’articulen a partir de la mobilització ciutadana són complexes d’etiquetar. Com més amplia és la convocatòria més gran és el grau de dispersió d’interessos dels propis actors manifestants. De totes maneres, sembla evident, que hi ha un element comú que uneix a les mobilitzacions que neixen a través del gran canal de les xarxes socials i que apropen interessos comuns: canviar les regles de joc. Definir unes noves regles que facilitin que el ciutadà es senti partícep i part d’un sistema, el democràtic, que ha madurat i necessita una profunda revisió.
Dir això en el fons vol dir que som nosaltres, la pròpia societat catalana qui ens queixem molt però, a l’hora de la veritat, ens movem poc pel nostre país. Preferim queixar-nos i, si cal manifestar-nos, però no passem d’aquí, l’únic que fem és eludir les nostres responsabilitats mirant sempre cap aquells que tradicionalment han estat els “dolents de la pel·lícula”. manca variable cultura democràtica, masses anys de no practicar-la comporten poca tradició d’actuació democràtica de cada un de nosaltres.
Necessitem més autocrítica si volem madurar com a societat.
Ens cal una societat madura si volem superar amb èxit els grans reptes que tenim actualment com a societat catalana i global. La mobilització necessita de l’acció pròpia en cada un de nosaltres mateixos per vitalitzar els símptomes d’articular una realitat diferent. Serem nosaltres i cadascú qui inventarà noves formes, o no serà…
Aquest post és una iniciativa conjunta amb Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell.