‘Look left’
La tendència instintiva a mirar cap a l’esquerra resulta força desafeccionant. L’espai del progressisme i el canvi és ara un espai previsible i immòbil. Les pors no es tradueixen en oportunitats i aquestes queden lapidades per les lloses del passat.
Fa alguns mesos quan feia la ressenya del llibre d’Antoni Gutiérrez Rubí Micropolítica, i ho corroborava amb una conversa molt interessant, ja vaig destacar la visió de l’autor sobre la dificultat de l’esquerra per adoptar la sensibilitat i les emocions en el llenguatge corporal dels seus líders. La òptica que m’oferia l’autor em va sorprendre i em va fer pensar.
L’escenari polític hauria de ser apassionant: unes eleccions autonòmiques properes, unes municipals a la propera cantonada, una situació global de canvi i crisi, la possibilitat d’oferir novetats en els processos polítics (elecció de candidats, formes de fer campanya, construcció del programa electoral,…política 2.0),… i?
Miro a l’esquerra però no veig grans moviments, miro a la dreta… tampoc es mou gran cosa. Torno a mirar l’esquerra, i m’entristeixo. La sensibilitat, les emocions, l’estima, la pertinença a un projecte comú es recuperen amb canvis. CANVIS en majúscules i en minúscules, canvis. I no són fàcils, perquè sovint qüestionen allò fet fins aleshores i representen renúncia. Tornar a recuperar l’estima, la confiança, el desig, és complexe després dels desencisos. Cal una mirada crítica, realment crítica, i construir un nou plantejament.
La política té una sort que l’amor no ve condicionat a una sola proposta. De moment, la creativitat de la proposta que es dibuixa no permet als entusiastes progressistes, almenys als del meu entorn pròxim, apoderar el següent cercle de proximitat. M’encurioseix si la sorpresa arribarà d’una forma inesperada. Esperem-ho.
M’esgarrifo en pensar que el ‘Look left’ només pugui ser respost en ‘vigila que en ve un per la dreta’.
* Font de la imatge.