Francesc Masana

Article publicat avui al setmnari El 3 de vuit.

Article a El 3 de vuit, 26 de novembre de 2010

De sempre la política m’ha interessat. He llegit politòlegs, segueixo normalment el dia a dia del nostre país, tinc ben a la vora polítics i de partits ben diversos, m’agraden les converses sobre política, estratègia i comunicació i, fins i tot, fa molts anys, quan acabava Periodisme, em vaig plantejar estudiar Ciències Polítiques.

En aquest bloc sovint he parlat de política i la major part de blocs que segueixo parlen de política… Ara però, estic preocupada. Un moment així, electoral, amb campanya, amb moviments en tots els partits, de programes, de mítings, d’entrevistes, d’estratègies i d’enquestes; ni parlo de política amb la gent del meu voltant i intento evitar el tema, ni escric, ni llegeixo els posts d’aquesta temàtica ni m’interessa massa allò que diuen els diaris sobre la campanya. Si, sóc una NI-NI. Cada dia que passa, em pregunto: “Gemma, no has escrit res d’aquestes eleccions al bloc…”

He analitzat què m’està passant i només tinc dues respostes:
A/ Que tinc les neurones i les hormones concentrades en aquests darrers dies de l’embaràs
B/ Que el panorama polític actual del nostre país és força decebedor, que aquesta campanya està sent “más de lo mismo” i que l’eufòria que uns quants “il·lusos” teníem per l’obertura de la política gràcies a internet i a l’empoderament de la societat, i en la necessitat d’un canvi en el sistema de representació del nostre país, s’ha quedat en un no res.

Pensant-m’ho, i ni que em pesi, crec que l’opció B és la que millor representa el que m’està passant.
I em pregunto… si a mi, que en teoria la política m’interessa, em passa això… a aquells més “desafectats”, què els hi deu estar passant?

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.

Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.

I ara què

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

Moment del cafè i de donar voltes per internet mirant i comparant portades dels diaris. Algunes, les que ens arriben de Madrid, em remouen l’estòmac. No han entès res de res. I mira que ahir ho vam posar senzill. Només calia entendre una cosa: els catalans estem cansats i per això el crit unànime era el d’independència. Perquè des d’aquella altra manifestació del 1977 fins ara hem demostrat que hem treballat perquè se’ns entengui i se’ns respecti, amb diferents formes d’encaix dins d’aquesta Espanya que jo he cregut plurinacional.

I ara què? Em pregunto mentre repasso aquells twits que sota el hashtag #somunanacio milers de persones hem explicat i hem retransmès allò que ahir va passar a Barcelona. La resposta no la tinc, no la sé. L’únic que sé és que cal anar junts i cal que els polítics que hi havia en la nostra manifestació també ho entenguin. Per alguns a partir d’aquest diumenge tindran una posició incòmode, gens fàcil. Hauran de ser valents i reformular l’encaix que ells veuen amb Espanya. Altres, hauran de demostrar més rigor, seriositat i honestedat amb les opcions de futur. D’altres, tenir en compte que la clau d’avançar és la de sumar opcions i camins. I els altres partits, els que ahir no hi eren, tenir més sensibilitat, demostrar més intel·ligència i no dividir.

Ahir va ser la manifestació de la gent, dels cansats que se’ns prengui el pèl, del català emprenyat que reclama més valentia i més sensibilitat; de la catalana que vol demostrar que té interès en la política i que si hi ha desafecció és perquè s’ha demostrat que l’actual sistema (partitocràtic, centralista o posa-li l’opció que vulguis) ha caducat. Ahir nosaltres, la gent, vam fer evident que a partir d’ara volem encentar una nova etapa.

Somric, estic emocionada i orgullosa pel que va passar ahir. Junts podem avançar. Que res quedi aquí!

Amb aquest post recullo el meme engegat per la Trina Milan ahir.

(si t’agrada el post i el seu bloc, els pots votar als Premis Bloc Catalunya clicant aquí. Gràcies!)

Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

Antoni Gutiérrez-Rubí ens va rebre al seu despatx al centre de Barcelona. Una de les columnes de llibres que té sobre la seva taula ens va fer de trípode de la càmera, en té tants i de tant interessants! Els llibres esdevenen claus per l’Antoni, és un lector voraç i un gran coneixedor de la comunicació política en el nostre país i tot això es transmet en les nombroses conferències, articles i col·laboracions que fa i que recomano que seguiu.

Conceptes com la micropolítica, la política de les emocions, la gestualitat, les idees com experiències, el poder de les coses petites, els nous valors que esperem de la classe política, … flueixen en aquesta conversa agradable i tranquila i que ens ha costat resumir-la en aquest talkingabout de no més de 10 minuts que ens han de fer pensar i també actuar.

#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

El Ricard Espelt en parla, i l’Antoni també.

Conferència d’Antoni Gutiérrez-Rubí, dins el marc de la Jornada d’ERC, #JICERC: Comunicar és compartir

Política de butxaca, en la societat digital, la política de futur. La gent vol proximitat apropant informació i retorn directe a través de dispositius mòbils. Permetent un contacte directe, barata,… entre representants i representats.

La jerarquia dels partits actuals és evident. Cal fonamentar comunitats entorn als partits, més enllà d’aquestes estructures verticals. Cal traspassar les fronteres presencials per donar joc a la xarxa. Cal apostar per les decisions directes, sense delegar: el representant a poder donar fer del què està dient, de forma directa. Més enllà dels vots periòdicament, cal apostar per una política d’acció. Més enllà dels actes polítics tradicionals, en espais d’experiències vitals, emocionals.

Ara estem en un context polític que no s’apropa a la societat creixent (societat digital). Encara estem encallats en una societat industrial. És un espai nou, que cal explorar i experimentar. Aquest procés de canvis van acompanyats de nous valors: valor no significa preu. Cal pensar en nous atributs.

També cal pensar en nous espais de control, necessaris per aproximar-se a la societat digital. Per tant, el mode de comunicació actual tradicional ha caducat. Hem de pensar en nous models. Nous models de lideratge també. La jerarquia també és transforma, depenent de la reputació més enllà de la situació dins la jerarquia del poder. Es podrà fer competència des de l’agilitat, la reputació en xarxa,… les idees ben gestionades i àgils tenen valor.

Aquesta societat té capacitat de control, amb activisme (que poden fer política més enllà de polítics), que dóna valor a la transparència, construint identitat digital (donant valor a la reputació en xarxa). Societat organitzada en comunitats (xarxes socials).

Cal fer les agendes polítiques públiques, amb connexió les 24 hores. Amb integració a les xarxes socials, i donant valor a les idees. Cal aprofitar el talent.

A la xarxa no és un bon lloc per fer publicitat, i buscar disciplina. És un espai plural, per tant cal canviar de valors en la seva acció. Per convèncer s’ha de generar confiança.

La cultura 1.0, la comunicació 1.0, en la societat 2.0, amb les eines 2.0, resulten un fracàs. Per tant, no cal pensar en un procés de maquillatge, s’ha de caminar cap un canvi en l’estructura dels partits: donant valor a nous conceptes, talent i innovació.

És molt important la percepció dels ciutadans entorn a determinades organitzacions: en aquest cas partits. Cal buscar aliances, sinó és difícil créixer. Per tant cal crear aliances, cal compartir idees, ser capaç de compartir, ser flexible,…

Quan vaig sortir de l’acte de presentació del llibre #Política2.0 del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, em vaig preguntar si els polítics que estaven a les primeres files de la sala havien entés alguna cosa (que segur que si) i, si pensaven aplicar-ne alguna. Crec que és un pas molt valent escriure aquest llibre tenint en compte el càrrec que té Benach i tenint en compte que encara hi ha molts polítics a Catalunya (dels que manen a les institucions, però també dels que manen en els partits), que això del 2.0 ho veuen com una moda, com una amenaça o, simplement, com una bajanada.

Tinc una amiga que sempre li agrada dir-me i recordar-me que si les coses, les sensacions, les experiències, no les verbalitzem, aquestes deixen d’existir i no tenen cap valor. Per això, m’agrada que Ernest Benach deixi una constància més, aquest cop en un format tradicional, “apte per tots els públics” d’allò que la xarxa ha representat per ell i el que creu que pot representar per a la política i per la societat que vivim. No m’he llegit encara el llibre, però fullejant-lo veus que presenta casos que ens són pròxims, exemples d’altres polítics de diferents partits i colors que també creuen, com ell, que la política 2.0 existeix i ha de ser més present.

Un parell de setmanes abans de la presentació del llibre, Ernest Benach em va fer una proposta: volia explicar què representa el 2.0 en diferents professions, en la vida normal de diferents persones explicat per elles mateixes i que grabés un petit vídeo sobre el periodisme. Així doncs, aquí teniu el vídeo on en Ramon Rosich parla del Museu de la Vida Rural; la Trina Milan sobre educació; el Miquel Pellicer sobre esports 2.0; el Valentí Sanjuan sobre el cinema i la cultura; la Txell i el Kike de Cuina Vermella sobre gastronomia i servidora, amb molta modèstia, de periodisme.

I aquestes són les quatre reflexions, que vaig intentar apuntar en el vídeo:

La web 2.0 i la societat xarxa la qual vivim, repleta d’informació, amb múltiples canals, missatges i noves vies de comunicació presenten molts reptes a la indústria dels mitjans de comunicació i al periodisme. La web suposa un canvi en el control de la informació, en la seva distribució i en el seu contingut.

Per una banda, el ciutadà pot esdevenir també un mitjà de comunicació. A més, s’informa a través d’internet d’allò que li interessa, no segueix capçaleres dels diaris, sinó notícies i links que comparteixen els seus amics, els seus coneguts a la xarxa.

Les notícies ja no són un producte de valor i els mitjans de comunicació no les controlen. La indústria dels mitjans de comunicació necessiten una redefinició i, al tractar-se d’estructures grans, són poc àgils i no presten la suficient atenció als canvis que està suposant la web 2.0.

Amb tot això es posa de manifest que els mitjans de comunicació s’estan quedant obsolets: disminueixen les audiències; perden el control en l’organització i la jerarquització de les notícies i de l’agenda; la posició del periodista està canviant perquè “tots junts sabem més que un”, els mitjans no presten la suficient atenció a la xarxa i als canvis socials que aquesta està suposant.

Quin és el repte dels mitjans de paper/tradicionals? Potser passarà per oferir un altre tipus de producte, no tan lligat amb l’actualitat, més de “collita pròpia” i no tant periodisme de fonts i, evidentment, fugint del debat crispat que cansa al ciutadà per oferir un producte seriós i conseqüent amb la societat i els temps que vivim.

I els nous mitjans digitals? El seu futur passarà per oferir bons continguts i possiblement hi haurà una especialització més gran en determinats àmbits. El repte d’aquests mitjans passarà per conèixer quines poden ser les seves fonts de finançament.

I el periodista? Han de ser generadors d’actualitat? Jo crec que no i coincideixo amb algunes veus que els periodistes poden fer de moderadors de converses, de generadors de debats i, sobretot, de dedicar-se a l’essència i a la funció social del periodisme, capaç de reflectir els canvis socials que s’estan produint i donar veu als nous protagonistes d’aquest canvi.

La societat està canviant i els mitjans de comunicació també ho han de fer: en resum, considero que el futur passarà per oferir continguts de qualitat, elaborats amb la gent i tenint-los en compte en el procés, redefinint la figura del periodista i tornar-la a la seva essència, que és estar al servei del ciutadà, de la societat.

Aquests dies, en més d’una ocasió he recordat aquells dissabtes al matí que esmorzava al carrer tot veient l’àvia escombrant i fregant la vorera de casa seva. De vegades, també netejava la del veí de l’esquerra, si aquest estava malalt, i normalment també la vorera del de la dreta perquè era d’uns estiuejants que hi passaven poques temporades. Si havia estat Carnestoltes o Nadal o la Festa Major amb els diables, només havent passat la cercavila, ja estava amb l’escombra recollint tot l’enrenou. Com la meva àvia, moltes altres àvies de pobles i ciutats del nostre país.

I això ve perquè ens hem tornat uns exigents amb totes aquelles persones que s’han d’encuidar dels nostres “maldecaps”, sense ser massa exigents amb nosaltres mateixos. La societat del benestar ens ha portat a no tenir en compte els nostres deures com a ciutadans. Deixant de banda que la gestió de la comunicació per part de la Generalitat, així com de Renfe, FGC o de les empreses elèctriques en aquesta darrera nevada podria haver estat molt millor, si us plau, siguem una mica crítics amb nosaltres mateixos.

- ens queixem, però ens activem? Dic això perquè jo també vaig estar seguint la nevada a les xarxes socials, a internet, a la ràdio i a la televisió (aprofito per felicitar a Btvnoticies.cat per la genial cobertura i servei que van oferir). Tots erem relators del que estava passant i la nostra informació servia i era vàlida pels mitjans de comunicació. Però de cop vaig llegir un twitt (no recordo de qui) d’un noi que oferia casa seva per si algú necessitava passar-hi la nit. Només en vaig llegir un, i jo tampoc vaig emprar internet per oferir-me a col·laborar (i ho podia haver fet). Potser aquesta hagués estat una de les millors utilitats d’internet: la de contactar persones que necessiten un cop de mà amb persones que poden oferir-la.

- manca d’organització ciutadana: des dels dirigents polítics passant per les administracions locals s’ha perdut l’hàbit a crear organitzacions de barri, de ciutadans per donar un cop de mà a la comunitat en casos excepcionals com aquest. En pobles petits, habituats com estan a patir nevades i altres inclemències, i a ser dels darrers a la llista a l’hora de rebre una ajuda de l’administració per netejar accessos, els vilatants d’organitzen i col·laboren amb les autoritats locals per netejar accessos, facilitar habituallament, … Cal que ens impliquem, però els responsables polítics també han de saber canalitzar aquesta ajuda i demanar-la i organitzar-la.

- el cost-benefici dels dispositius d’emergència: cal que l’administració compri i inverteixi en màquines llevaneus per utilitzar-les una vegada cada x anys? Doncs si la resposta és que si, nosaltres també hauríem de tenir tots 4×4 i cotxes amb rodes especials per a la neu (com tenen a Alemanya o a Dinamarca) i de passada, demanem que ens canviin l’asfalt de tots els carrers i carreteres per fer-lo més adequat a la neu. Tinguem en compte que si s’inverteix en això, es deixarà d’invertir en altres coses.

- això als països nòrdics no passa: gran frase que es va sentir molt. La resposta es troba també en el punt anterior i també, evidentment en aquest post que va fer el Ricard Espelt sobre una nevada a NY. Quan passarem del jo al nosaltres?

Aquest dissabte la meva àvia segur que tornarà a escombrar el carrer. Però què faré jo i tu i el veí? Seguirem esperant que passi el cotxe-escombra i si triga massa arrufarem el nas i criticarem l’administració competent. I així, anar tirant.