En la darrera entrada al bloc, incidia amb la necessitat d’informar de forma transparent a la ciutadania abans de plantejar-se propostes de participació ciutadana. La transparència com a pas previ a la participació. Al final de l’entrada, feia referència al ús parcial que ha centrat majoritàriament la política 2.0, especialment en els cercles que em són propers i, per tant, em permeten fer un anàlisi més detallat.
En aquesta entrada explicaré, segons la meva visió, com i no s’estan utilitzant les xarxes socials per fer política 2.0.
L’activitat de l’Ajuntament 2.0
Els perfils dels Ajuntaments s’estan convertint en narradors de l’oferta i les activitats que es porten a terme a la ciutat. Moltes administracions locals ja disposen de perfils que permeten als seus ciutadans estar permanentment atents a les novetats de la seva localitat. Un perfil al twitter per exemple, és una eina interessant per fer aquest tipus d’activitat: 140 caràcters amb un possible enllaç o referència permeten sintetitzar el dia a dia de la ciutat.
Malauradament, poques administracions utilitzen l’eina per explicar i comunicar informacions rellevants vers l’agenda de l’alcalde, decisions que ha adopta l’equip de govern vers temes que ocupen l’agenda pública de la ciutat, i un llarg etcètera de possibilitats. La majoria d’administracions fan un ús parcial de l’eina (informar de festes, actes culturals, agenda social de la ciutat,…) o narració del ple municipal (les etiquetes, #pleelmeumunicipi són un instrument molt útil i utilitzat). Encara menys municipis utilitzen les xarxes socials per activar polítiques actives, fomentant l’aportació de idees i la deliberació vers determinats projectes.
L’agenda del polític 2.0
Les xarxes socials són un instrument interessant pel polític que vol connectar amb la ciutadania perquè li permeten explicar la seva agenda. Posem pel cas, un alcalde assisteix a un acte amb 50 assistents i la seva presència genera un sentit de proximitat vers la màxima autoritat política de la ciutat; les xarxes socials li permeten amplificar aquest sentiment a la resta de seguidors. Aquesta pràctica és habitual per una part important de polítics, és una bona pràctica i és estratègicament interessant: genera empatia i confiança entorn a la figura de l’alcalde o polític en qüestió.
De totes maneres, en aquest mateix punt, trobem menys polítics que realment facin pública la seva agenda: reunions, assistència a actes públics de responsabilitat d’alcalde o política, etc. I encara menys polítics, expliquen el resultat d’aquests actes d’agenda que podrien ser d’interès pels seus representats i una mostra de transparència política.
L’activitat del polític 2.0
En aquest punt és on descobrim el grau de compromís del polític per determinar el seu grau d’implicació a l’hora de fer ‘política 2.0′. Com ja hem comentat l’agenda de l’alcalde ja defineix que vol i que no vol explicar un polític. M’està explicant quines coses fa amb ànim d’amplificar la seva bona imatge d’aproximació al ciutadà o m’explica que pensa, que sent i que decideix entorn a la ciutat de la qual n’és el màxim responsable? La resposta té molts graus i denota el compromís vers la voluntat de transparentar la seva tasca com a polític.
El diàleg també és una bona mesura per avaluar el grau de voluntat de fer política 2.0. Respon a les preguntes, ni que sigui de forma conjunta?, totes?, només les que li són favorables?. Les respostes d’aquestes preguntes ens donaran les pistes del nivell de compromís a governar dialogant o no amb la ciutat.
L’observació limitada que m’ofereix la meva perspectiva em diu que aquest darrer punt, l’activitat del polític 2.0, és la menys freqüent. Rarament trobem un polític preguntant als ciutadans o proposant que els agradaria fer sobre un determinat tema a les xarxes socials, especialment si aquest té un paper determinant en el present/futur de la ciutat; o una administració pública, obrint les portes a la resolució de problemes de forma conjunta.
És a dir, malgrat hem sentit a parlar molts cops de política 2.0, tenim encara un llarg camí per recórrer per canviar la forma d’entendre el servei públic que una administració ha de donar i, especialment, la forma d’entendre la responsabilitat política d’un equip de govern. Al meu entendre, estem en una fase d’ús populista de les xarxes socials i amb molt compromís per canviar la forma de fer política. Això encara allunya més als ciutadans de la política o els encoratja a fer política fora de la política oficial.