Fa uns dies vaig conèixer en Paul Bradshaw. Professor de periodisme digital a la Universitat de Birmingham i editor del blog Online Journalism, un espai on s’analitza el desenvolupament que està tenint el periodisme en aquesta era digital. Bradshaw també és fundador de Help Me Investigate, una plataforma que resumeix molt bé la seva forma de pensar sobre el periodisme actual: canvien les fonts i s’amplien, les eines d’internet ens poden proporcionar noves informacions, noves visions i tots podem informar i ajudar a trobar les claus d’una informació. D’aquí la importància del periodisme de dades actualment, tal i com va dir en la seva ponència a 10 comunicació organitzada per l’Escacc.
Aquest és el petit resultat d’aquella trobada:
#talkingabout – Paul Bradshaw from redall on Vimeo.
D’aquesta, voldria destacar les següents frases:
- els periodistes també són ciutadans i aquest afany en dir que no tothom pot ser periodista és només una defensa aferrissada de la professió.
- un periodista és periodista perquè cobra per una informació publicada. El ciutadà no cobra, però també pot fer notícies.
- la cultura i el temps són els principals obstacles dels periodistes avui en dia. Hi ha poc espai per experimentar, per aprendre, per contrastar dades. I el futur passa per aquí. (la Sílvia Cobo fa poc en publicava un article).
- en 10 anys tindrem noves eines, nova tecnologia; però, malauradament, la cultura no haurà canviat gaire.
Gràcies a la Sílvia Cobo i al Chris Pinchen, que van facilitar i participar en aquest #talkingabout.
I a mode de recordatori: demà hi haurà el primer Media 140 Futures a Barcelona, una molt bona oportunitat per conèixer Simon Rogers, editor del Datablog de The Guardian i un dels membres de l’equip d’aquest mitjà que va descifrar els papers de l’Irak difosos per Wikileaks. En principi, allà estaré! 
En Rafel Lujan des de fa uns mesos, dirigeix BTV Notícies, la web de notícies de Barcelona TV. Davant la necessitat de plasmar a internet allò que des de l’equip d’informatius anaven elaborant per la televisió, va nèixer BTV Notícies, amb producció pròpia elaborada per un equip reduït de periodistes, però cada vegada més, es van afegint peces elaborades pels companys de la redacció dels informatius d’una forma natural. Perquè, com diu el Rafel, el que ha facilitat aquesta relació i convergència entre les dues redaccions ha estat, per una banda, que les redaccions i, per tant, els periodistes, els productors i els editors estiguessin junts, en un mateix espai, compartint i fent circular informació i, per l’altra, que s’ha fet formació sobre internet i les eines 2.0 entre els propis periodistes, aprenent plegats.
Amb en Rafel Lujan també parlem del fenòmen #neucat, i de les demandes d’informació que rebia el twitter de BTVNotícies durant la nevada de Barcelona i com va viure un dels moments més especials que recorda des de la seva carrera professional. Això ens serveix per parlar de la generació de comunitat al voltant de la televisió gràcies a una bona dinamització a les xarxes socials, de la importància d’escoltar.
Rafel Lujan from redall on Vimeo.
El periodisme està canviant i, amb en Rafel i l’exemple de BTVNotícies, es fa evident que tot i que no sapiguem ben bé quin serà el seu futur, no s’ha de tenir por a innovar, a aprendre i a fer petits passos. Però el que està clar, és que les relacions amb l’oient i el lector estan canviant i aquest exigeix una relació, que se l’escoltin, que el tinguin en compte. Última recomanació: no us perdeu el blog de la redacció, on coneixereu els secrets d’aquest gran equip!
El Ricard Espelt també en parla i podeu seguir totes les altres entrevistes i comentarles a talkingabout.eu
Fa menys d’una setmana vaig dinar amb l’Eva Peruga, fins ara la periodista que signava les contraportades de El Periódico els diumenges. Em va convidar per explicar-me una molt bona notícia: El Periódico creava la figura de la Defensora de la Igualtat i aquest càrrec li havien proposat a ella. L’Eva estava radiant i tenia i té al cap mil idees per dur a terme en pro a la igualtat de gènere dins i fora del diari. Evidentment, com em va dir ella, a part del diari en paper, vol que al web de El Periódico es vegi present la tasca que anirà desenvolupant, i el que és un pas molt important, voldria anar més enllà i obrir-se també a les xarxes socials, per generar debat, comunitat, compartir i col·laborar en donar visibilitat a iniciatives i projectes amb una nova mirada.
Diumenge va sortir la notícia d’aquest nou càrrec a El Periódico, justament un dia molt gris pel nostre país (3 dones víctimes de violència de genere al nostre país) . Sense cap mena de dubte, tasques com les que comença a dur a terme l’Eva són vitals encara avui en dia i val la pena felicitar a El Periódico per haver pres aquesta decisió, els mitjans de comunicació són, al cap i a la fi, organitzacions clau en el manteniment i enfortiment de la democràcia.
Estarem atents i, des d’aquí, tot el meu suport i molta sort!
Començo una nova secció en aquest bloc on, a través d’entrevistes, aniré recollint iniciatives vinculades als nous mitjans de comunicació i projectes relacionats amb internet i el periodisme. Veus de persones que consideren que amb internet el món del periodisme i dels mitjans de comunicació està canviant i, per tant, esdevenen actius actors d’aquest canvi a partir de la creació de nous moviments i nous mitjans de comunicació arreu del món. Publicaré les entrevistes en l’idioma que aquestes han estat respostes… Així que, pujo la persiana d’aquest modest “Quiosc“.
_____________________________________________
Josh Levy
Vaig conèixer Josh Levy farà un any i mig, durant un viatge a Nova York. Ara està implicat a FreePress.net, una organització no gobernamental dels Estats Units que pretén aconseguir que el públic, els ciutadans, participin en la presa de decisions sobre els mitjans de comunicació, així com insistir en el govern en què calen crear polítiques que aconsegueixin una major democratització dels mitjans. Levy parla de la tasca que estan duent a terme desde Free Press, com defensen la llibertat de premsa, d’informació i la democratització d’internet davant els grans lobbys dels Estats Units i com estan generant un moviment ciutadà a través de projectes com Save The Internet, Save The News, NewPublicMedia.org i StopBigMedia.com
- What is Free Press?
Free Press is a national media reform organization, based in Washington, D.C. and Northampton, MA. We work through education and advocacy to promote a diverse and independent media system. We are nonprofit and nonpartisan and take no money from corporations.
- What was the purpose of its creation?
It was founded in 2002 by our executive director, Josh Silver, media scholar Robert W. McChesney and journalist John Nichols. It was created to make the media a political issue — to represent the public in the fight for better media and communications policy, and to build a grassroots movement of supporters working to make sure the media system serves the public interest.
- Why do you work there?
I’ve been involved with online strategy and organizing for many years; it was the media reform movement that got me started. In 2004, I went to get an MFA in nonfiction media and left my job as a textbook editor working on media studies books. I didn’t just want to talk about the problem of the media from an academic distance; I wanted to do something about it. Most importantly, I discovered a passion for the Internet and its ability to bring a voice to any community, anywhere. Unfortunately, the Internet’s role as a democratic tool is constantly under threat, and the desire to help protect it — and to increase the diversity and independence of our media system — led me to Free Press.
- Do you think the Internet creates new opportunities to the Media Sector and if so what are they?
The Internet has completely changed the media sector. Hundreds of thousands of us are now content producers, rather than passive media watchers, and we have avenues of creation, production, and distribution that didn’t exist 10 years ago. But big media companies and ISPs have barely adapted to this radically changed landscape. They’ve decided that, since they own the networks, they can decide how we use the networks and slow down innovation to suit their interests. That’s unfortunate for those of us excited about the democratic potential of the Web.
- Do you think the Internet creates new opportunities to journalists and if so what are they?
Yes! The Internet is often blamed for the current crisis in journalism. But a host of causes led to this crisis, including bad business decisions by major for-profit companies; an unforeseeable explosion in content creation and self-organizing by people like you and me; and yes, sites like craigslist taking away some profit margins from traditional news sources.
But despite all this, the Internet is the source of nearly every exciting new opportunity in journalism. The fact is, as the news industry migrates online and slowly peels itself away from print, most new innovations in news are happening online.
- Has there been a response to your project from the government, decision makers or politicians? What was it?
Our members are constantly urging members of Congress, the Federal Communications Commision (FCC), and even the president to stand up for the public in matters of media policy. Sometimes, we support real legislation or rulemaking by the FCC. In short – yes, we’ve definitely affected the way some lawmakers view media policy. Although, in spite of our best efforts, sometimes Washington policymakers cave in to corporate lobbyist pressure.
- How, from your point of view, should communications and new media enterprises be funded. What business models will support news reporting and journalism in the future?
Given the urgent need for more media models, and the ongoing crisis in funding, all business models need to be considered. Startup companies are some of the most important players on the media landscape; public media needs more funding to provide a counter-balance to the profit-oriented news models that have caused so much trouble; and we’re exploring ways that government subsidies might be able to help prevent the journalism industry from completely falling apart. But generally, we advocate for policy, not business models.
-What do you think the man in the street expects from journalism and media in general?
Most people expect the news media to be fair, balanced and accountable. Yet we’re not getting what we want. Instead, we watch cable news that’s more focused on profit margins and competition than on getting important information to viewers. Or we read local newspapers that are owned by corporate behemoths that turn them into cookie-cutter papers running recycled Associated Press stories. Local stories are lost, and our connections to our communities are lessened. So the man on the street expects much more from journalism than he’s getting.
- Have you got a vision about the future of journalism and broadcast media?
That’s a big question. Go to Save The News to learn more about our vision for the future of journalism, and to NewPublicMedia.org and StopBigMedia.com to learn more about where we think broadcast media should go.
Quan vaig sortir de l’acte de presentació del llibre #Política2.0 del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, em vaig preguntar si els polítics que estaven a les primeres files de la sala havien entés alguna cosa (que segur que si) i, si pensaven aplicar-ne alguna. Crec que és un pas molt valent escriure aquest llibre tenint en compte el càrrec que té Benach i tenint en compte que encara hi ha molts polítics a Catalunya (dels que manen a les institucions, però també dels que manen en els partits), que això del 2.0 ho veuen com una moda, com una amenaça o, simplement, com una bajanada.
Tinc una amiga que sempre li agrada dir-me i recordar-me que si les coses, les sensacions, les experiències, no les verbalitzem, aquestes deixen d’existir i no tenen cap valor. Per això, m’agrada que Ernest Benach deixi una constància més, aquest cop en un format tradicional, “apte per tots els públics” d’allò que la xarxa ha representat per ell i el que creu que pot representar per a la política i per la societat que vivim. No m’he llegit encara el llibre, però fullejant-lo veus que presenta casos que ens són pròxims, exemples d’altres polítics de diferents partits i colors que també creuen, com ell, que la política 2.0 existeix i ha de ser més present.
Un parell de setmanes abans de la presentació del llibre, Ernest Benach em va fer una proposta: volia explicar què representa el 2.0 en diferents professions, en la vida normal de diferents persones explicat per elles mateixes i que grabés un petit vídeo sobre el periodisme. Així doncs, aquí teniu el vídeo on en Ramon Rosich parla del Museu de la Vida Rural; la Trina Milan sobre educació; el Miquel Pellicer sobre esports 2.0; el Valentí Sanjuan sobre el cinema i la cultura; la Txell i el Kike de Cuina Vermella sobre gastronomia i servidora, amb molta modèstia, de periodisme.
I aquestes són les quatre reflexions, que vaig intentar apuntar en el vídeo:
La web 2.0 i la societat xarxa la qual vivim, repleta d’informació, amb múltiples canals, missatges i noves vies de comunicació presenten molts reptes a la indústria dels mitjans de comunicació i al periodisme. La web suposa un canvi en el control de la informació, en la seva distribució i en el seu contingut.
Per una banda, el ciutadà pot esdevenir també un mitjà de comunicació. A més, s’informa a través d’internet d’allò que li interessa, no segueix capçaleres dels diaris, sinó notícies i links que comparteixen els seus amics, els seus coneguts a la xarxa.
Les notícies ja no són un producte de valor i els mitjans de comunicació no les controlen. La indústria dels mitjans de comunicació necessiten una redefinició i, al tractar-se d’estructures grans, són poc àgils i no presten la suficient atenció als canvis que està suposant la web 2.0.
Amb tot això es posa de manifest que els mitjans de comunicació s’estan quedant obsolets: disminueixen les audiències; perden el control en l’organització i la jerarquització de les notícies i de l’agenda; la posició del periodista està canviant perquè “tots junts sabem més que un”, els mitjans no presten la suficient atenció a la xarxa i als canvis socials que aquesta està suposant.
Quin és el repte dels mitjans de paper/tradicionals? Potser passarà per oferir un altre tipus de producte, no tan lligat amb l’actualitat, més de “collita pròpia” i no tant periodisme de fonts i, evidentment, fugint del debat crispat que cansa al ciutadà per oferir un producte seriós i conseqüent amb la societat i els temps que vivim.
I els nous mitjans digitals? El seu futur passarà per oferir bons continguts i possiblement hi haurà una especialització més gran en determinats àmbits. El repte d’aquests mitjans passarà per conèixer quines poden ser les seves fonts de finançament.
I el periodista? Han de ser generadors d’actualitat? Jo crec que no i coincideixo amb algunes veus que els periodistes poden fer de moderadors de converses, de generadors de debats i, sobretot, de dedicar-se a l’essència i a la funció social del periodisme, capaç de reflectir els canvis socials que s’estan produint i donar veu als nous protagonistes d’aquest canvi.
La societat està canviant i els mitjans de comunicació també ho han de fer: en resum, considero que el futur passarà per oferir continguts de qualitat, elaborats amb la gent i tenint-los en compte en el procés, redefinint la figura del periodista i tornar-la a la seva essència, que és estar al servei del ciutadà, de la societat.
El reportatge de 30 minuts d’ahir anava dedicat al futur dels mitjans de comunicació; sota el títol “I tu, quin diari compres”, els de TV3 van anar desgranant quina és la situació actual dels mitjans tradicionals i la dels mitjans digitals al nostre país i també partint de referències i exemples dels Estats Units. Això, sumat a un parell de projectes a la vista, la meva tarda d’ahir va ser monotemàtica 
Alguns apunts d’aquesta tarda-vespre al voltant del present i futur dels mitjans:
En resum, els grans reptes del debat considero que són:
Us deixo amb el reportatge del 30 minuts, però val la pena destacar el debat paral·lel que es va generar a Twitter, sota el hashtag #30premsa, durant l’emissió a TV3 del reportatge. Una proposta molt encertada de l’Escacc i que demostra com està canviant la forma de consumir informació/continguts i la necessitat que tenim, com a ciutadans, de participar-hi.
en un videopost:
2 anys de viniesfera from redall on Vimeo.
Gràcies per tot allò que he après i hem compartit en aquest espai.
La cançó final és de Rufus Wainwright, “I don’t know what it is”