Francesc MasanaInvestigant la Web

Durant les darreres setmanes, la meva tasca dins del Personal Democracy Forum ha estat la de difondre als mitjans de comunicació europeus la conferència Personal Democracy Forum i, durant els dos dies de congrès, col·laborar amb els mitjans de comunicació presents i intentar lligar entrevistes entre ells i els ponents. Evidentment, el nom d’Obama era el que més va cridar l’atenció als periodistes catalans i espanyols presents i, per tant, Joe Rospars era el ponent més sol·licitat. Gràcies a això, entre una entrevista i una altra, vaig aprofitar per conversar amb ell, sobre EUA, sobre Europa, sobre l’Obama, però també vam parlar de desafecció, de corrupció, i de la necessitat d’una política i una classe política més autèntica i transparent.

En Rospars va ser el director de nous mitjans de la campanya presidencial de Barack Obama. No arriba a la trentena i darrera les seves ulleres que recorden pel·lícules dels anys 60, s’amaga una mirada tímida i intel·ligent; de qui ha tingut sort perquè se la buscat i se l’ha treballat molt, però no en fa ostentació. Vesteix de forma elegant, amb americana i corbata, suposo que per amagar la seva joventut. Em pregunto si amb trenta anys en un país com el nostre hagués pogut triomfar, si se l’haguessin pres en sèrio… en fi, una de les moltes diferències que ens separen dels Estats Units i que em recorda aquell viatge on també vaig conèixer altres joves emprenedors, creadors, impulsadors.

Talkingabout: Joe Rospars from redall on Vimeo.

En Rospars continua treballant en el mateix lloc on estava abans de la campanya de l’Obama, a Blue State Digital; tot i que no amaga que gràcies a això, ha rebut més clients i l’empresa ha crescut (amb seus a NY; Washington, Londres, entre d’altres). Des d’allà dissenyen campanyes per partits polítics, candidats, ONG, i també festivals de cinema com el Sundance. En un moment dels molts que compartim parlem de tots els llibres i personatges que han aparegut arrel del cas Obama: voluntaris d’arreu del món que han publicat libres, han fet conferències i s’han erigit com assessors polítics per haver participat en la campanya. És el poder del marketing, em diu, i Obama ha estat un filó per molts. Però, evidentment, només l’autenticitat serà la que prevaldrà i, en l’era de la xarxa, d’internet, el venedor de fum es troba aviat i és la transparència la que guanya.

Vaig explicar-li la desafecció que sentim a Catalunya i a Espanya, dels darrers casos de corrupció, de quin és el nostre sistema polític partitocràtic i de moltes altres coses. Ell em va dir que allò que va nèixer als Estats Units, la mobilització de l’Obama, també es va deure en uns moments molts durs i a un alt descontentament de la societat nordamericana per un polític, en Bush, i per una forma d’entendre les relacions dels Estats Units amb el món. Obama va ser l’excusa que va posar en òrbita i va fer sortir al carrer a milers de nordamericans que, voluntariosos, van creure en el canvi. Però, perquè això arribi cal que els ciutadans siguem capaços d’organitzar-nos i de mobilitzar-nos i la xarxa ens ho permet. També calen líders, però sobretot cal estendre aquest lideratge i que sigui autèntic i organitzat. Aquí ens sabrem organitzar?

Ja en la darrera ponència del #pdfeu, després de la darrer compromís de Rospars amb un mitjà de comunicació, vam aprofitar per fer aquest petit #talkingabout al hall de la Torre Agbar. Tantes entrevistes que havia fet en dos dies… evidentment no em podia negar un #talkingabout

Ricard Espelt is talking about too

Lloc de gravació: Torre Agbar (Barcelona)
Dia: 21.11.2009
Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52
Muntatge: iMovie

Joe Rospars, un dels artífexs de l’èxit de l’arribada a la Casa Blanca de Barack Obama. Senzill, amable, amb un discurs simple i directe, i amb la suspicàcia que darrera hi ha moltes hores de treball. Darrera d’aquest breu #talkingabout que varem gravar amb la Gemma, integrant de l’equip del #pdfeu, aprofitant la presencia de Rospars a Barcelona hi ha un discurs sòlid.

Els canvis no són campanyes, ni missatges llençats al núvol d’una forma arbitrària; darrera hi ha una trama organitzativa i, el més important, una manera de fer les coses diferents.

Talkingabout: Joe Rospars from redall on Vimeo.

Durant dos dies Barcelona ha acollit la primera trobada europea del Personal Democracy Forum on han assistit més de 400 persones de tot Europa i dels Estats Units especialment vinculades a la política, a la comunicació política i a l’activisme social i ciutadà a través de les noves tecnologies. Com que malauradament em vaig perdre la major part de les ponències (el meu va ser el PdF backstage, és a dir, el d’una voluntària que ha col·laborat en la seva organització, fet del qual me’n sento molt orgullosa), voldria fer una crònica sobre com els mitjans han tractat aquest congrés.

Tot i el nivell dels ponents, dels participants vinguts d’arreu del món, dels projectes presentats, de la voluntat d’incrementar aquesta xarxa de persones i idees a Europa; els mitjans de comunicació de casa o bé només ho han reflectit superficialment amb l’anècdota de la campanya del Barack Obama (com ha fet TV3 en l’entrevista a Rospars on només esmenta que aquest ha assistit en un fòrum de política i internet); o han fet, des del meu punt de vista, una crònica esbiaxada i amb força prejudicis del que ha estat aquest congrès (com considero que ha fet El País digital); o bé demostren que la única preocupació que tenen, com va fer El Mundo, és preguntar a l’organització si el president del Parlament, Ernest Benach, va respondre les preguntes del públic en català o en castellà.

Però, com diria aquell, els nostres mitjans no estan per la labor. Prefereixen recrear-se en l’escàndol polític, la corrupció, els estira i arronsa dels partits polítics abans de sortir del seu establishment per entendre i esforçar-se en comunicar les noves visions que hi ha a tot el món, per parlar dels projectes i la gent que intenta fer una política millor amb l’us de la tecnologia. Molts d’aquests visionaris han estat a Barcelona durant dos dies, i ha costat convèncer als mitjans d’aquí de la importància d’aquest acte (i que consti, que hi hem insistit molt).

No comptem en espais informatius que publiquin cròniques i/o reflexions al voltant de temes com aquests (com existeix en altres paísos del món); ens trobem amb el dubte de qui ho cobreix, societat? política? tecnologia?; un molt poc coneixement i especialització;  l’actualitat preval davant la reflexió, … I, el que encara considero més greu, en esdeveniments internacionals com aquest s’acaba demostrant una realitat que és estesa a tot Espanya (Catalunya inclosa): tenim cert complexe d’inferioritat que només se sap solucionar “marcant paquet”.

PdF va tenir més de 30 mitjans acreditats, malauradament, la major part d’ells estrangers (Suècia, Anglaterra, Estats Units, Alemanya, Itàlia i França, principalment; i potents com Wired o Associated Press, entre d’altres). Sé que anteriorment ja es van publicar dues entrevistes, una a El Periódico i una altra a El País; i que en les properes setmanes altres mitjans de casa com l’Avui, Catalunya Ràdio o El Periódico també ho faran; que el diari ABC n’ha fet una crònica i que, sobretot, qui més hi ha apostat ha estat en @janquim des del 3cat24 (que ha publicat 3 cròniques), així com BTVnoticies.cat.

En canvi, si fas una recerca a blogs o al twitter del hashtag #pdfeu; o t’adones de la quantitat de persones que ho han seguit en streaming gràcies a civicolive.com (2.000 persones, segons ells), es demostra que el tema interessava. Això doncs referma la teoria que, si es pretén canviar el món, millor no comptar amb els mitjans tradicionals sotmesos a grans grups de comunicació, a aquests ja els hi van bé que la política no canvii massa. El contra- poder (entés com la capacitat de diferents actors socials per canviar les relacions del poder institucionalitzat) necessita d’uns mitjans de comunicació diferents i, ara per ara, només l’internet social, els social media, ho poden oferir.

Interessant la lectura de l’article de Manuel Castells “Communication, Power and Counter-power in the Network Society” i que em va recomanar Ismael Peña i que coincideix amb les sensacions que he tingut durant la difusió del Personal Democracy Forum Europe als mitjans de comunicació espanyols i catalans, especialment.

La fotografia és de Dominic Campbell