d’aquest bloc perquè tenia altres ocupacions. Des del 10 de desembre sóc mare d’una nena meravellosa, la Marta i ella m’ha estat prenent (amb molt de gust per part meva) gairebé tot el meu temps. La resta l’he dedicat als de casa i a treballar una mica (que això de ser autònoma… té els seus desavantatges).
Tot i això, des de fa ja uns mesos, he anat alimentant un altre bloc. Un espai on traslladava tots els meus dubtes, vivències, aventures, des de l’embaràs i fins ara; a mode de teràpia, a mode de recordatori d’aventures que ens anaven passant.
No l’he fet públic fins ara… així que, amb una mica de pudor i vergonya, us presento l’Espinguet: històries d’una mare patidora. Intentaré copsar dubtes, vivències, aventures d’una mare novella, d’una forma més o menys amena i, sobretot, compartir recursos i material que he trobat i que m’ha servit en algun moment.
I prometo tornar a la viniesfera… 
Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.
Els teus ullets es queden fixats a les pampallugues de l’arbre de Nadal que tenim al menjador de casa. T’agrada com s’encenen i s’apaguen, és un dels teus primers descobriments d’aquestes festes i quan t’hi posem d’esquena gires el coll al màxim, no vols perdre detall. Així és com t’imagino crèixer, sense perdre detall d’allò que passa al teu voltant, aprendre i experimentar, creure i dubtar.
És divendres 24 al matí i sortim a passejar. Sents un nen que li recita al seu pare totes les joguines que ha demanat als Reis. El pare, assenyat, li diu que tot serà impossible, que com a molt, els Reis només en portaran 3, de coses. Has nascut en època de crisi i cal retornar als valors més austers, et dic de forma seriosa i tu em mires amb cara de circumstàncies.
Entrem a una cafeteria i els primers 5 minuts rondines. T’agrada el moviment i això d’estar parada no va amb tu. De cop para la llagrimeta i sembla que escoltis la mateixa conversa que estic seguint jo. Un home li comenta al noi de la barra del bar que aquest any no tenen ni pernil, ni cava ni turrons. I ben content que n’està: “Més val retallar en aquestes despeses i que tota la plantilla encara poguem treballar. Noi, la cosa està ben fumuda!”. El del bar se’l mira tot assentint amb el cap … “què m’has de dir…”.
Seguim el camí de botiga en botiga, comprant els darrers detalls pel Tió que encara tu no gaudiràs. Llibres, joguines, electrodomèstics, … intentem que siguin coses útils i, sobretot, que es puguin canviar. No entens res del que passa ni del que passarà aquests dies, però espera’t un parell d’anys i veuràs com n’és d’especial la nit de Nadal; per a mi, la més màgica de totes.
Tornem cap a casa, ràpid, ja és hora de dinar. Tocarà fer migdiada, que la nit s’espera llarga. I quan s’amagui el sol gris d’hivern farem cap a casa els tiets. Allà el Tió presidirà el menjador, avis, pares, tiets, nebots i cosins prendran posició mentre la mainada entre garrot i cop de bastó obriran regals embolicats amb papers de colors. Santa Innocència! I, per primera vegada, jo tindré la mirada fixe en un altre punt de la sala, concretament a dins d’un petit bressol una mica allunyat de la disbauxa i el soroll de la festa. En aquell bressol tu dormiràs aquesta festa que encara no fa per tu mentre jo somriuré i tot acaronant-te pensaré que ets el millor regal de tots els Nadals.
Article a El 3 de vuit, 24 de desembre de 2010
Darrerament en tots els dinars familiars sempre queia una pregunta: “Com van les votacions dels Premis Blocs?”. De fet, participar als premis ens ha servit perquè almenys els de casa sabéssin que tenim un bloc! 
Només per això ja ha valgut la pena!
Conyes a part, des d’aquí gràcies a tots els que ens heu votat i heu fet possible arribar fins aquí, ser finalistes de tres de les categories dels Premis Blocs.
I, realment, l’entrevista que ens va fer el Sergi Sabaté a quarts de vuit del matí en un bar de carretera i el seu resultat, aquest article a El 3 de vuit, ja ha estat, per nosaltres, un gran premi.
Rosa, Jordi i Gemma (els blocaires – freaks de la família)
Article sobre la família blocaire i els premis blocs a El 3 de vuit
En aquests més de 180 dies no hi ha hagut moment que no hagi pensat en tu. Fins fa unes setmanes no et sentia, però feies evident la teva presència a través de la transformació del meu cos. Ara des de fa uns dies noto com et bellugues, i com m’agrada! Les meves mans automàticament se situen a la panxa, en aquell punt on noto que hi ets i et faig una carícia, o apreto una mica desitjant que notis aquests gestos i els coneguis.
Ets una nena, això ens van dir l’altre dia, i et dius Marta. Així és com ja t’anomenem a casa on t’esperem tots amb candeletes. No t’ho pots arribar a imaginar! Recordo el dia que vam saber que t’esperàvem. Molta alegria, i al mateix temps, un nus a la panxa. Ja sortiria bé? Ens en sortiríem? Començava llavors una etapa de por i un patir perquè tot vagi bé. Una por que es va mantenint però que és cada cop més fàcil de portar. És que, Marta, sóc patidora de mena
Saps? Des de que esperes una criatura, només veus embarassades i bebès per tot arreu. L’altre dia vaig sentir per la ràdio que els naixements havien disminuït aquest 2010, però jo no m’ho acabo de creure tenint en compte la quantitat de panxes i infants que veig cada dia! Vaig a natació per embarassades, aviat m’apuntaré a ioga i en pocs dies començo les classes de pre-part. Llegeixo llibres sobre l’embaràs i el part i quan trobo alguna amiga en estat com jo… ja ens escoltes Marta, només puc parlar de tu, del que està passant dins el meu cos, dels quilos que hem incrementat i de les darreres novetats en puericultura.
No puc evitar mirar-me davant de qualsevol mirall i contemplar com es va transformant el meu cos, com creixes dins meu. La panxa en creixement constant, la cintura s’esbaeix i els pits guanyen volum. Llavors intento imaginar-me com estàs col·locada, on tens el cap, les mans, els peus, quina carona deus fer.
Feliç és com em sento, serena i relaxada i amb unes ganes boges de mirar-te, acariciar-te i sobretot, veure’t crèixer i viure. Marta, quin munt de coses em fas sentir!
En Jorge Drexler ens ha fet un petit regal amb aquesta cançó… segur que ja te la saps de memòria!
“La comida no es enlatada, así que necesitamos tiempo. Además, están de vacaciones, así que aprovechenlas y no estén de mala leche”. Tot caminant per la vora de la platja llegeixo aquest cartell colpidor en la pissarra d’un xiringuito. Segueixo caminant i penso, “Quanta raó”, tot recordant els meus estius d’adolescent treballant al súper de Coma-ruga. Tot passant articles pel lector de codi de barres mirava de reüll aquell home/dona amb pell torradíssima pel sol, semi-vestit, descabellat i que feia olor a suor i sal i no entenia el perquè d’aquella mirada hostil cap a mi. “Senyor/a, que està de vacances, que més voldria jo!”, pensava llavors. Davant d’aquests casos la meva resposta els deixava fora de joc: intentava ser el màxim d’amable, els tractava de vostè i no parava de somriure. El repte era aconseguir una mínima relaxació en aquell rostre ple de mala baba.
Una nena d’uns vuit anys s’asseu al meu costat, al passeig, carregada amb una motxil·la i el kit-submarinista-per-infants que s’ha posat de moda aquest estiu (sí, peus d’ànec, ulleres i tub per respirar) i es treu la sorra dels peus. Va sola? No, veig que un home de més de 70 anys va sortint de la platja amb uns pantalons llargs arromangats fins a sota els genolls i es dirigeix cap a nosaltres. Camina lentament, carregat amb una altra bossa i un parasol. S’atura, recull de terra una ploma de gavina i s’acosta a la nena somrient encara més. Quan la té a la vora li mostra el petit regal que li ofereix, els dos contemplen la ploma en silenci sota un sol abrassador de tres del migdia. La nena té els ulls brillants, està contenta. L’avi li posa la ploma al cap, com si es tractés d’una índia de l’oest i els dos, caminen de la mà, xino-xano, passeig amunt. Un cop de vent fa caure la ploma a terra, ells, però, segueixen i em fan somriure.
En una terrassa d’un bar de poble, sota bombetes de colors que van de morera en morera. Fa ventet i de fons se sent música en directe, algun concert en alguna placeta fa vibrar més d’un. Tot bevent cava ben fresc, els minuts passen entre conversa i conversa. No hi ha pressa, no s’haurà de matinar, estem de vacances. El mateix fan els de la taula del costat, i aquella parella ben joveneta del fons, que han començat sopant ben separats i ara estan un al costat de l’altre, ben abraçats i fent-se petons ben calurosos. Amor d’estiu? Segur que si, però ben bonic.
Tornes a casa. Obres finestres, fas rentadores i regues les plantes esmorteïdes. Obres la nevera i mentalment et dius que demà caldrà anar a comprar. Guardes la maleta a l’armari, estens la rentadora al terrat i l’airet del vespre et recorda que això ja s’ha acabat, que tornem a començar. Però com cantava en Jorge Drexler en aquell concert d’estiu vora un castell que vaig gaudir fa uns dies: “todo tiempo pasado es peor, no hay tiempo perdido peor que el perdido en añorar”. Així que, som-hi!
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda
Sempre he dit que la setmana abans de les vacances d’estiu és de les millors de tot l’any. El neguit d’acabar i/o avançar el màxim de feina tenint a l’horitzó uns dies de festa i desconnexió són de les sensacions més especials que hi ha. El compte enrere. Malauradament, aquest compte enrere s’ha tornat molt més evident i més difícil de passar aquest any: el Jordi ha estat uns dies a l’hospital, res greu, però una setmana ingressat costa de passar. Ha estat a l’hospital quan el temps s’ha aturat i qualsevol pas endavant de la malaltia i la indisposició, esdevenia una fita. L’evolució lenta però constant i les petites fites, acompanyat dels gestos atents i servicials de tot el personal mèdic, i les converses i complicitats amb el company d’habitació han fet que aquests dies siguin menys durs del que podien haver estat. És en moments així com més valores els petits gestos, els petits passos.
Ara, a punt de marxar cap a l’aeroport, només ens queda somriure per deixar la feina més o menys feta i, el que és més important, valorar encara més aquestes preuades vacances que han costat d’arribar.
Fins aviat, feu bondat i gaudiu de les petites coses que ens dóna la vida.
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda
Per segona vegada, he tornat a presentar aquest espai als Premis Blocs Catalunya. L’any passat ho vaig fer i desconec si vaig tenir algun vot, si van ser pocs o van ser molts. Tant és! De fet, el que si sé és que em va agradar participar-hi bàsicament perquè gràcies a aquest guardó i al procés de votació vaig conèixer molts blocs i que ara ja formen part de la meva lectura diària (o quasi diària). També perquè gràcies a aquests premis vaig poder anar a l’acte de lliurament on vaig conèixer algunes de les persones que ara ja formen part del meu dia a dia digital.
Per això, en aquesta edició no vaig dubtar en presentar el meu bloc i animar a gent del meu entorn a què també ho fessin. Per exemple, la meva mare hi participa amb el seu bloc de cuina (Bitàcola Culinària); també el bloc de la casa rural Ca La Florinda que portem entre tota la família o el del Jordi, que en poc temps ha sabut trobar una identitat pròpia per aquest espai d’internet i reflexiona al voltant del desenvolupament rural, la sostenibilitat i l’agricultura del nostre país. L’altre gran finalista de l’any passat, el Ricard, també participa en aquesta edició i ja compta amb una boníssima classificació (si no els heu votat, feu-ho, a més de ser grans blocs, són grans persones!
Voldria felicitar també a l’equip d’stic.cat per tirar endavant aquests premis i per les novetats que han introduït en el sistema de votacions, fent-lo més transparent i més obert. I també per saber actuar amb rapidesa i amb transparència quan hi ha hagut algun error o s’han pogut fer accions fraudulentes ajustant el sistema de votacions i buscant la màxima equitat entre els participants.
La Viniesfera és un espai difícil de catalogar: escric de comunicació, de periodisme, a vegades de política i serveix de recopilatori de col·laboracions i articles que faig. Sovint deixo anar alguna intimitat i també parlo d’un sector i un producte que m’és molt pròxim: el vi i el cava. Davant d’aquesta miscel·lània se’m presentava el primer dilema, en quina categoria dels Premis Blocs pot anar un espai així? Entenc que als Personals, perquè, al cap i a la fi, un bloc no deixa de ser un espai propi on deixar-hi anar idees, opinions i vivències amb la finalitat de què d’altres ho llegeixin, ho comparteixin i hi connectin.
Com tots els blocaires, m’agrada rebre comentaris, que a les xarxes socials apareguin alguns dels articles que he escrit i m’alegra trobar-me gent pròxima que em comenta que m’ha llegit, que li ha agradat o no el que hi he posat i seguint-ne parlant cara a cara. Darrerament, una de les coses que em fa somriure és sorprendre’m per la bona posició que el meu bloc està tenint als Premis Blocs i, sobretot, trobar-me gent o rebre missatges de persones dient-me que han votat el bloc o aquell article concret.
Si heu votat el meu bloc i els articles, gràcies de tot cor. I, si no ho heu fet i creieu que val la pena fer-ho, doncs no us ho penseu gaire . Podeu fer-ho votant el bloc i els articles que més us hagin agradat en aquesta pàgina.
Sincerament, mil gràcies!