L’avia era una dona meticulosa. La dona guardava les coses importants als armaris de les claus, repartits estratègicament pel pis. El prototipus d’armari de les claus era un espai tancat, amb caixes metàl·liques de galetes, i amb tot de presumibles tresors a l’interior. De xic, quan vaig descobrir els costums de l’avia, resseguia els armaris de les claus. Haig de reconèixer que la proposta em divertia i passava hores i hores mirant l’interior de cada caixa. Analitzat, amb posterioritat, el contingut de cada caixa no tenia cap mena de valor econòmic. Fils, fotografies, retalls de roba, electrodomèstics en desús,… era com una manera d’emmagatzemar períodes de la vida. Tots els armaris de les claus tenien un armari centralitzat que només desava les claus.
En realitat, darrera d’aquella costum, l’avia tenia plantejada una metodologia de vida. Òrgan central, de fàcil control i petits espais estratègicament distribuïts però també perfectament tancats.
A vegades, i dono la raó a l’amic Genís Roca, les costums acaben sent qüestions arrelades tant fortament a la nostra manera de fer que som incapaços de controlar la temporalitat dels canvis de costums. Si aquest canvi es planteja en entorns familiars amplis, o organitzacions, ens calen relleus generacionals per observar-los. La conversa capturada per aquesta entrada va sorgir en la presentació de l’anoiaemergent, una altra gran iniciativa de l’anoiadiari, que recull aquesta crònica. És cert la meva presentació impregnada de idealisme volia ressenyar les possibilitats d’un àmbit: administració, política i responsabilitat social, per adoptar nous rols més pròxims als ideals (?). Viure amb entusiasme l’evolució serà possiblement la major de les fites.
Ahir vaig anar a veure l’avia Mercè, amb una flor vermella, i li vaig fer un petó ben gran. L’avia ja no recorda res. L’armari centralitzat de les claus, els diferents espais estratègicament distribuïts i controlats, ja només formen part del meu record.
L’educació és bàsica. I quan parlem d’educació no només ens podem quedar amb la idea d’escola.
La Montserrat Casas, psicopedagoga dels Serveis Educatius del Solsonès, ens explica en aquest interessant talkingabout com ha canviat la visió de l’escola. Els mètodes tradicionals de classes magistrals han deixat pas a una adaptació de continguts per cada alumne. Podem veure una similitud en el fenomen dels grans mitjans de comunicació que han vist reduït el seu pes com a emissors d’un missatge únic i han observat la proliferació de nous espais paral·lels on s’origina i s’amplifica la informació. Aquests espais són més directes i amb una conversa més horitzontal, ja no hi ha un rol d’emissor i receptor tradicional.
Aquest nou paradigma educatiu ofereix nous mètodes, nous reptes, nous continguts,…i demana noves habilitats als professors i educadors. Quan parlem d’educadors ens hi identifiquem tots: professors i pares per proximitat; però el paper de la resta de societat és fonamental per despertar el concepte bé de comunitat, com a capacitació bàsica que l’escola és marca com a prioritat. Si aquesta nova capacitació es converteix en real pot ajudar a involucrar a la societat més jove en les decisions de caràcter públic.
Hi ha un altre element interessant en la conversa: l’organització jeràrquica de les estructures es transformen en formes més horitzontals de debat-coneixement.
Dos apunts afegits d’aquest talkingabout:
El primer una reflexió entorn a un twitt de @genisroca: La mayoría de jóvenes no son “nativos digitales” sino “huérfanos digitales”. Crecen en la red sin sus padres.
L’educació té un repte important en aquest sentit. El món està canviant molt ràpidament, i els nostres joves poden tenir una solitud alhora de créixer en un espai desconegut per la gran majoria dels propis adults.
I el segon una recomanació que em va arribar a través d’un RT de twitter per part de @mgarrigap que tenia l’origen amb @dreig: We Are The People, We’ve Been Waiting For. Una pel·lícula que reflexiona entorn al món de l’educació i s’entreveu com una joia.
Fixeu-vos quina coincidència en el temps: la redacció d’aquest talkingabout i les dues referències, i ambdues, lligades a la pròpia forma d’expansió del coneixement, en xarxa.
Talkingabout gravat a Solsona el 27.11.2009. Gemma Urgell is talkingabout too.