Francesc Masana

Jordi Segarra, consultor i estratega polític

La tecnologia només és una eina: un instrument al servei d’una estratègia. Per si sola no té cap sentit. L’habilitat d’utilitzar aquestes feines serà en funció d’un determinat objectiu. Per tant cada receptor/ emissor necessitarà tenir unes eines pròpies que serveixin per resoldre uns determinats plantejaments.

Investigació com a element fonamental abans de començar. Cal valorar com ho vols fer i què pots fer i a partir d’aquí fer-ho. Per tant cal valorar quin és el context en què et mous, el públic/ electoral potencial i conèixer les possibilitats d’un mateix.

Microtargeting: la política és personal. Cal detectar, rastrejar i analitzar les converses, xarxes socials,… a través de termes concrets i que ens interessin. D’aquesta manera hem d’analitzar espais amb xarxes socials especialitzades/segmentades.

Datamining: Google és l’exemple més potent. Perquè pot conèixer els interessos del seu públic.

Implantació territorial: A través de “mavens” o líders socials. Gent pròxima que ja forma part de la comunitat i és capaç d’influenciar de forma natural.

No serveix la formula copiar / enganxar. Cada realitat té una estratègia, no és pot copiar un cas d’èxit perquè correspon a un context diferent. Per tant el mode d’actuar serà propi per aquesta realitat. Cal adaptar, aprendre, però tenir clar el propi espai.

Comunicació (i externa) de les organitzacions. Entenent que la informació ha de ser transversal i democràtica. Comunicació transversal, generar debat,… l’empleat / el seguidor s’ha de sentir formar part de l’organització. Sentir-se part d’una comunitat.

All politics is personal: s’imposa una conversa entre cada individu i la campanya (polític/partit/institució).

Cal tenir la possibilitat de saltar-se la premsa. Això ho permet la tecnologia. Arribar amb un missatge directe a tots els seguidors sense dependre d’uns mitjans de comunicació tradicionals.

La política no és 100% viral encara. Per tant cal aprofitar encara els mitjans tradicionals. Cada realitat tindrà un mitjà que permetrà aconseguir una determinada estratègia. L’estratègia determina la tecnologia no a l’inversa.

En política l’emoció sempre guanya a la raó. En política l’emoció sempre guanya a la raó. I connectada amb la gent. No es pot caure en un cercle tancat. Cal generar tribus, escoltar, motivar, promoure missatges (amb història), connectar, emocionar (espurna), mobilitzar,… cal fer créixer l’herba. Grassroots: unir les tribus.

Preguntes i respostes

Calen nous polítics per liderar això?
El problema són les idees i la manera de comunicar. Una nova manera d’entendre la política, més enllà de les cares.

En la comunicació institucional qui actua de lider?
Cada cas és diferent. No sempre el lideratge ha de ser una persona a vegades s’aconsegueix amb el valor de marca.

Com mantenir la força de l’electorat?
A vegades val la pena desgastar el govern per un determinat fi (exemple USA, reforma sanitària). El codi ha de transformar-se, el missatge ha d’arribar al conjunt dels ciutadans més enllà del propi electorat. Obrir el govern i donar la màxima informació, en tots els canals adequats, al ciutadà ajuda a mantenir la implicació de la gent. També és molt important donar resposta al ciutadà, mantenint un diàleg-conversa permanent (no cal que sempre sigui directe pel propi polític, pot ser delegada).

Darrera de interessants iniciatives, com va ser #gobces, hi ha persones entusiastes que treballen sense ànim de lucre per alimentar sinergies, apropar projectes, desenvolupar idees,… hem d’agrair a @anafmora i @cataspanglish un altre cop la seva capacitat per introduir nous formats de treball a casa nostra.
Després de la jornada a @citilab em quedo amb un conjunt d’idees [totes elles en fase Beta]:

· L’administració ha d’incentivar projectes paral·lels a les webs institucionals per aprofundir en el sentit de comunitat. Donar veu a professionals i aficionats perquè comparteixin informació.

· La motivació de la comunitat entorn a un determinat àmbit serà clau per arribar on allà l’administració no és capaç d’arribar.

· Dins de cada administració hi ha una sèrie d’empleats “valents” que actuaran de voluntaris i serà fàcil trobar complicitats per desenvolupar un determinat projecte.

· Les eines no deixen de ser un instrument per canviar hàbits i re-formular processos de treball.

· Una bona estratègia és plantejar els problemes de forma pública perquè la pròpia comunitat ajudi a buscar les millors solucions.

· En el procés de canvi actual resulta clau no estereotipar cap element de la gràfica ciutadans, administració i govern. No totes les unitats són homogènies.

· Els lideratges canviaran. Els nous líders de cada espai seran aquells que sàpiguen fer créixer el grup de treball i convertir-lo en equip.

· Cal continuar valorant la portabilitat de l’administració. Els mitjans mòbils, especialment telèfons, seran claus per interaccionar amb l’administració.

· La figura del Hacker serà important. Entenent aquesta figura, com la sap extreure de forma hàbil dades de l’administració i donar servei a la comunitat. Per tant establint sinergies amb la pròpia administració.

· La realitat de UK és molt diferent a la nostra. Serem capaços de copiar projectes, i ho hem de fer. Però el més important és aconseguir un millor sistema de representació política i un millor sentiment de comunitat.

· És molt important entendre que estem en un procés de transformació. S’han de valorar els projectes i les iniciatives participatives, ni que continguin errors. Aquests errors seran necessaris per assolir l’objectiu final: #opengov #gov20. L’actitud de canvi s’ha de valorar com a quelcom fonamental.

Em queda una entrada per fer de la magnífica presentació que va fer @EugenioMolini. Un cop tinguem l’àudio, un altre cop possible gràcies @civicolive, intentaré extreure amb l’atenció que es mereix la presentació.

U.K vs Espanya
Com s’ha obert l’administració a U.K? per Giles Antonio Radford

Projectes que neixen de la pròpia administració
Direct.gov: Possibilitat de fer tots els tràmits on-line. Fins i tot permet fer el pagament on-line.
NHS: El propi usuari pot donar l’opinió del funcionament d’un determinat servei d’un hospital.
Petitions.number10: Encàrrec del govern a mySociety, per generar peticions dels ciutadans.

Projectes que neixen de la ciutadania
WriteToThem: Fer arribar un suggeriment/ pregunta al Membre del Parlament (MP).
FixMyStreet: Poder fer arribar els desperfecte i/o mancances de la via pública al govern per tal d’arranjar-les.
WhatDoTheyKnow: Permet conèixer les dades, estadístiques, dels projectes que inicia l’administració.
PledgeBank: Permet a la gent ajuntar esforços en determinades accions per millorar una promesa.
TheyWorkForYou: pots conèixer que estan fent els representants en favor dels seus ciutadans.
PlanningAlerts: T’avisa dels projectes que s’estan projectant o realitzant al teu entorn. Actualment aquesta web està tancada perquè utilitzava el codi postal sense pagar els drets.
The Open Knowledge Foundation: Accés a les dades públiques de forma senzilla. Data.gov, és l’exemple de l’administració Obama per mostrar dades públiques.

Debat

Es fa esment al projecte espanyol (ArreglaMiCalle) que no funciona tot i tenir un disseny molt amable per culpa de la pròpia implicació social.
L’administració pot aprofitar les eines que genera la pròpia ciutadania per valorar la capacitat de donar resposta. Fix My Street permet veure el número de respostes satisfetes a les demandes ciutadanes.

Debat sobre el perquè aquestes eines funcionen a UK i no España:
- El debat és si la gent és més participativa a UK o el sistema de representació és més directe.
- Altres visions per justificar és la millor introducció de Internet.
- També una manera d’entendre les funcions del govern: la responsabilitat social i la responsabilitat de govern.

Marc Garriga i Gemma Urgell, parlen de la presentació.

A través d’aquesta presentació Enric Senabre provoca un intens debat entorn a:

Quin és el paper de l’administració i el de la ciutadana en el desenvolupament? El paper de la facilitat a l’accés de les dades via mòbil permet una interacció real entre administració i ciutadania. Per tant els dispositius mòbils són essencials alhora de concebre aquesta interacció.
El paper de l’administració ha de ser facilitar proporcionar aquestes dades per donar peu al joc de dades per part dels propis usuaris, que podran arribar on la pròpia administració no arribarà.

El Director d’Atenció Ciutadana del Govern Basc ja havia plantejat la seva participació a #gobces entorn a un problema propi i cercant propostes per resoldre’l.

El plantejament del problema inicial comença a partir d’un anàlisi dels tipus de persones: les que pensen, les que executen i les que consumeixen, es pregunta com incentivar espais de col·laboració entorn a la idea que les iniciatives han de tenir un doble recorregut de dins a fora i de fora a dins.

Plantejament: en l’espai entre els ciutadans i el Govern Basc es troba la Direcció Atenció Ciutadana i un conjunt d’empreses que deriven del propi Govern. Cal donar canals d’interacció entre els espais.
Amb la voluntat de crear una Factoria Ciutadana, planteja el “Com és pot crear una identitat real entre administració i tots aquests agents que permeten generar complicitats, xarxes, etc ?”, de tal manera que s’aconsegueixi un procediment àgil i amable.

Debat:

Com involucrar en el procés a persones què no tenen una especial motivació per canviar res? Les persones que formen part de l’administració s’han d’integrar en el procés de canvi. La seva incorporació ha de ser gradual, liderada pels més “valents” i els que visualitzen millor com s’ha d’evolucionar cap a nous espais de relació entra administració i ciutadania.

La idea que es planteja entre el públic es donar veu en els projecte a aquests “valents” per ocupar una part important en l’òrgan gestor del mateix. Aplicant noves metodologies a la hora de plantejar el projecte, s’apunta Scrum com a una formula interessant a investigar.

Utilitzar espais diferents físics on desenvolupar el projecte per evitar estereotips és una proposta que surt del públic, amb la idea de crear un compromís amb la voluntat de canvi i evitar recollir tots els “adjectius” preestablerts a la pròpia administració (estereotips).

Entre el públic es recull l’experiència d’una persona que ha viscut durant anys a Suècia. On es treballa per vincular a la gent de forma segmentada en els seus propis interessos, de tal manera, que com receptors finals puguin estar treballant en la proposta de solucions. Ajuntar ciutadans interessats en el debat dels problemes és la major possibilitat d’assolir èxits en les solucions proposades.

Marc Garriga també ha escrit la seva visió de la presentació.

Trina Milan presenta la iniciativa del Departament d’Educació posa en marxa un bloc, twitter, YouTube,…aquesta mateixa setmana. Aprofitant ja la gran massa que està treballant a la xarxa, a través de blocs i altres eines.
De moment el projecte comença amb tres canals que seran verificats i valorats amb el pas del temps. La preocupació inicial ha sigut en els continguts de treball.

Aquest espai havia de permetre la fluïdesa de velocitat de continguts ja existents en espais més institucionals i generant un espai de diàleg amb la comunitat. Recercar continguts a la xarxa de referències, blocs, etc. ha sigut un element fonamental en la fase inicial.
Els lideratges dins de l’administració son fonamentals per propiciar nous espais de comunicació i formes de treball.

Debat
Jordi Graells aprofundeix sobre la necessitat de l’administració d’investigar en els espais de l’administració on la pròpia dinàmica ja és favorable. També remarca la necessitat de introduir aquests elements comunicatius de forma natural i gradual. Entenent que hem de no estereotipar la visió dels dirigents polítics, ja que aquests tenen una voluntat de canvi real. Recalcant la voluntat de la Generalitat per unir elements i per tant, en els propers mesos, s’esforçarà en treballar la marca i el compromís de marca, en la forma de com comunica i interactua amb els ciutadans.

Un altre debat es genera sobre la identitat digital de l’administració. Cal tenir un manual de com s’ha de definir l’ús dels perfils institucionals. Trina diu que el fet d’investigar en un nou terreny aporta decisions que s’hauran de resoldre sobre la pròpia dinàmica. La pròpia pràctica aportarà aprenentatges.

Jordi Graells recalca quelcom molt important: darrera de les eines 2.0 hi ha un canvi en el funcionament de l’administració no només com a eines de comuncació. I el principal esforç de la Generalitat està en canviar els procediments i la relació amb els ciutadans, més enllà de les eines. I també cal recolzar a l’administració que comença a iniciar aquests canvis.

Marc Garriga també ha parlat d’aquesta presentació.
Gemma Urgell també reflexiona del matí a #gobces.

La iniciativa de Patrimoni Cultural neix amb la idea de crear nodes de connexió entre els diferents espais ja existents: Macba, Mnac, Arxiu Nacional, Monuments …

La idea és crear un espai web amb enllaços a totes les administracions, generant productes entorn als blocs,…dirigit al públic, no institucional. Amb un llenguatge planer, i utilitzant els mitjans que ofereix Internet.

Els mitjans utilitzats són els més interessants pel propi contingut: vídeo, imatges panoràmiques… i utilitzant xarxes socials generals, no només per informar sinó per crear comunitat. Arribant a professionals i amateurs de l’àmbit de patrimoni.

Obrir espais a la participació com un element fonamental del projecte. A la recerca de creativitat exterior, i buscar l’aportació dels microespecialitses, estudiosos, altres administracions,…

L’estimulació del públic serà fonamental per generar un joc en la creació de continguts, on la pròpia administració ja no és capaç d’arribar. La possibilitat de facilitar l’accés a aquesta informació serà un deure de l’administració.

S’ha d’incentivar la participació a les xarxes i als mitjans, generant debat ni que a vegades sigui crític.

Debat
Després d’una pregunta / plantejament de Boris Mir arrenca un debat sobre la necessitat de persistir de forma natural entenent les possibilitats i la pròpia realitat de les administracions i qui les dirigeix. Sembla evident que les pròpies sinergies dels propis usuaris de les administracions i aquells “empleats” més valents aportaran valor al ús de les noves eines.

Marc Garriga també ha escrit sobre aquesta presentació.

EN ESPERA DEL GOVERN 2.0: PER QUÈ LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES NECESSITEN TANT TEMPS PER FER UNA VERITABLE ABRAÇADA ALS SOCIAL MEDIA?

Alexandra Samuel (@awsamuel) CEO, Social Signal

Quan la UE va celebrar la seva primera conferència ministerial sobre administració electrònica
l’any 2001, Roberto Formigoni emmarcava el repte de l’administració electrònica en termes del paper del govern com a motor per “garantir la participació democràtica de tots els ciutadans “.

Alexandra Samuel reflexiona en aquest capítol perquè ha sigut tant lenta i tímida l’aproximació entre govern i administració pública vers els social media. I la possibilitat que han ofert les eines de la Web 2.0 (blocs, xarxes socials, vídeo blocs, periodistes ciutadans) , per donar esperances als que els anys 90 ja somniaven amb el compromís de transformació, a gran escala democràtica, a través de Internet.

Principis de promeses, grans esperances
La primera conferencia ministerial va coincidir amb el Governance in the Digital Economy que Don Tapscott i Alexandra Samuel varen posar en marxa. On ja evidenciaven que “els ciutadans ja no són només els “usuaris finals” dels serveis dels governs, són també responsables polítics, contribuents i, associats en el disseny i prestació de serveis.

Aquests “nous” ciutadans més informats i compromesos a partir de l’any 2005 troben eines, en la Web 2.0, per articular noves formes de relació que permeten pensar en la possibilitat de fer realitat el què ja planejaven l’any 2001 en el Governance in the Digital Economy.

Extracte de referències entorn aquest concepte que ens proposa A.Samuel:

Andrea Kavanaugh: la integració d’aquestes eines [2.0] permet una major participació ciutadana, amb termes de deliberació i permeten un feedback amb el govern.

David Wilcox: (@davidwilcox) les eines de la web 2.0 permeten organitzar el coneixement de baix a dalt, per tant els mateixos usuaris poden generar espais / continguts / informació que després podran incorporar-se al govern.

Stephen Coleman: El valor polític principal dels blocs no es troba en els polítics que es presenten a un públic en tant que potencials votants, sinó en les denses xarxes de intel·lectuals i relacions simbòliques que involucren a milions de persones: contribuïdors i lectors.

A la publicació de la OECD l’any 2003 de “Promise and problems of edemocracy,” Stephen Coleman argumenta cinc camins relacionals que es requereixen per aconseguir una e-democracia. Aquests cinc camins han aconseguit nous espais de desenvolupament gràcies a les noves formes de comunicació /relació.

El Govern amb el Ciutadà (G2C). Els mitjans de comunicació de masses provoquen desconfiança en ambdues parts. Tant per la credibilitat en la mediació per part del govern, com en la certesa del missatge rebut per part del ciutadà. Ara els funcionaris públics poden comunicar directament als ciutadans a través de llocs web, blogs i xarxes socials.

El Ciutadà amb el Govern (C2G). És molt limitada en els mitjans tradicionals perquè pocs ciutadans aporten suggeriments i aquests, tenen molts dubtes de la seva capacitat d’influència. Amb les noves eines els ciutadans poden participar en línia sense ser convidats pel govern.

El Representant amb el Ciutadà (R2C) Només en els processos de campanya electoral, però sense possibilitat de fer referència a qüestions polítiques específiques. El bloc, twitter, facebook, permet establir una connexió permanent entre representant i representat.

El Ciutadà amb el Representant (C2R) En les formes tradicionals la possibilitat de connectar amb el representant i alimentar el procés legislatiu són escasses. A través d’un estat de Facebook o un twitt hi ha més possibilitats de demanar comptes o influir un representant, i és obligació d’aquests tenir un monitoratge i conèixer que es diu d’ells.

El Ciutadà amb el Ciutadà (C2C). És la base d’una societat civil sana, però en els àmbits habituals fins ara és difícil trobar l’oportunitat d’establir un diàleg entre ciutadans, amb preocupacions comunes. Els wikis, les xarxes socials, els blocs, permeten establir noves formes d’organització i relació entre ciutadans.

Limitacions i bloquejos
Així com els ciutadans i els seus entorns s’han anat organitzant a través d’unes noves eines de comunicació, l’entrada dels governs -excepte ben pocs exemples-està sent bastant més lenta.

Aquestes limitacions responen a:
· Sistemes heretats: infraestructures que sovint no admeten les eines web 2.0. Amb l’afegit de l’aversió al risc de la participació efectiva per por a perdre un alt grau de control sobre el contingut i la naturalesa de la conversa.

· Aversió al risc personal: el perfil dels propis treballadors públics, ja sigui causa o conseqüència, no és la de posar en risc la seva persona per la possibilitat d’innovar. Precisament prefereixen estar on són per la seva estabilitat. Aquesta generalització, també té però, les seves excepcions.

· Limitacions polítiques: les administracions han de treballar amb les restriccions rígides que estableixen el control de determinades dades. Portar dades o serveis a tercers, com és el cas de Facebook (amb els seus termes d’acords d’ús), els situa en una posició encara més difícil.

Què està funcionant?
Tot i així hi ha alguns exemples on s’està incorporant les possibilitats dels social-media en els espais de govern. Alguns exemples són:
· L’espai de peticions del Primer Ministre Britànic, amb 4.600 peticions i centenars de milers de firmes.
· L’administració de Barack Obama obrint les portes a la participació de les xarxes socials.
· El Departament d’Immigració d’Irlanda del Nord, que a través de Facebook fonamenta la bona integració.
· La iniciativa “Future Melbourne”, un wiki on els ciutadans de Melburne poden construir el futur de la seva ciutat.
· Alguns dirigents polítics a nivell individual que ja es relacionen a través de xarxes socials com el Twitter o els seus blocs personals.

Les claus per l’èxit són:
Anar on el públic ja hi és: No crear estructures pròpies. Evitaràs que l’usuari s’hagi de familiaritzar en un espai nou i a més aprofitaràs l’efecte de xarxa de xarxes.
Enfocament en beneficis tangibles i resolució de problemes: Engegar processos que puguin aportar solucions. Debats on hi hagi una resposta o una resolució viable.
Utilitzar l’experiència: Per aprofitar-ne l’aprenentatge, els errors, i evitar caure en els mateixos.

De totes maneres els governs han d’estar preparats per escoltar allò que no sempre serà del seu gust, intents de segrestar les converses, i han d’estar preparats pel fracàs per després poder assolir alguns èxits. D’altra banda els participants necessiten conèixer els paràmetres de la seva participació i respostes, per no caure en el desànim.

BREU HISTÒRIA DEL GOVERN 2.0: DELS PROJECTES FRESCOS A LES POLÍTIQUES D’IMPACTE
David Osimo (@osimod ), Director de Tech4i2 Ltd

Els primers projectes, frescos, han sorgit de baix a dalt i representen el primer impacte en el concepte Govern 2.0. Després cronològicament apareixen els projectes de nivell “meso” fins arribar a les macro-projectes de polítiques governamentals.

Els usuaris innoven en els serveis públics
Osimo anomena tres exemples (PatientOpinion, FarmSubsidy i TheyWorkForYou) on els mateixos usuaris són capaços desafiar els models tradicionals. Proporcionant de forma senzilla, dades i estratègies per resoldre problemes que el mateix govern no ofereix.

Reconegut és el desafiament del portal DirectionLessGov, on els seus autors van voler demostrar que en un matí i sense cap cost eren capaços de millorar l’oferta oficial de Direct.gov.uk.

Els alts costos que han fet en els darrers anys la majoria de governs demostren que la inversió econòmica no ha donat els fruits que els propis usuaris són capaços de generar. Per tant sembla millor l’opció del nivell “meso”: on s’estimula l’acció/creativitat dels propis usuaris.

L’aparició d’un nivell intermedi del govern 2.0
Osimo anomena quatre iniciatives-exemples que tenen un objectiu comú: estimular l’acció creativa dels usuaris.
• Innovació Social camp: taller de dos dies que reuneix desenvolupadors i activistes socials per crear noves aplicacions per resoldre els problemes col·lectius.
• Projecte de Kublai: un projecte de xarxa per reunir persones creatives per posar en marxa projectes de desenvolupament local al sud d’Itàlia, on els projectes tradicionals de desenvolupament regional semblen ineficaços.
• Rewired Estat: una reunió de 8 hores dia de pirates informàtics amb l’única recompensa de la satisfacció personal, la diversió, la cervesa i l’atenció de del govern.
• IBBT premi Inca: un concurs per a aplicacions amb les organitzacions socials amb el propòsit de construir-se en un mes. 20.000 euros de recompensa serà distribuïda entre les millors aplicacions.

Podem veure que l’estratègia de millor desenvolupament no passa per la formula clàssica d’oferta econòmica, on sempre apareixen els mateixos interessats. Els diners no són una fi, sinó fruit d’uns resultats. Com diu Alberto Cottica, els models tradicionals no faciliten la participació dels perfils més creatius.

Aquestes iniciatives es centren doncs a esforçar-se en trobar a la gent més creativa i apassionada. Entenent que la passió no va lligada a una rendibilitat econòmica directa com succeïa en les formes tradicionals.

Com diu Clay Shirky, l’acció col·lectiva afavoreix una reducció de costos molt important. A més a més facilita que hi hagi espais pro-creatius a baix cost, ja que la seva organització és més simple i àgil que les estructures tradicionals.

Per tant, podem generar un projecte entorn a una determinada acció sense necessitat de diners. El finançament vindrà després cridant l’atenció dels donants per la idea plantejada. Això permet major flexibilitat i respondre a girs inesperats per l’acció dels propis usuaris i, per altra banda, admetre l’error com quelcom necessari en l’aprenentatge i la innovació. Un element important és apropar col·lectius no sempre units: desenvolupadors, tècnics, hackers, creatius,… el tipus d’organització d’aquestes iniciatives ho permet. Sempre amb un gran esperit de comunitat al darrera.

La funció de l’administració ha de ser la de crear aquests espais, d’una forma més artesana que industrial, per afavorir la creativitat en el desenvolupament.

El govern només ha de preocupar-se perquè les dades estiguin disponibles en línia?
La tendència del govern ha de ser la d’abstenir-se, com per exemple descriu RewiredState en el seu portal, de construir i només ha de posar les dades en línia perquè siguin re-utilitzades per tercers.

Sunlight Foundation, l’organització que ha executat alguns dels millors projectes del govern 2,0 als EEUU defensa la tesi que siguin les persones les que juguin amb la visualització de les dades.

La funció del govern, doncs: exposar les dades. Transparència i publicació de dades re-utilitzables al servei de creadors. En aquest sentit, els 8 principis de Open Government Data i la normativa de W3C sobre l’accessibilitat de les dades del govern segueixen sent referències clau.

El govern però en general ha d’afavorir el nivell “meso”, per tal de trobar estímuls en la creació d’aplicacions i re-utilització per part de les dades. El govern encara té un paper important en garantir que tots els ciutadans es beneficiïn dels serveis públics.

Com s’han de visualitzar la informació?
La “Open Declaration on Public Services 2.0” treballa per la contribució positiva de la integració orgànica de la web 2.0 per una bona prestació de serveis, anant més enllà dels estereotips i contraposicions entre el govern i la societat civil.

Creiem que els ciutadans de la web actual han de participar de manera més positiva amb el govern per ajudar a dissenyar una estratègia, que és realment difícil d’adoptar en la cultura tradicional de l’administració pública.

El 2009 ha sigut un any important per a la política de les TIC a la UE. Amb la posada en marxa d’una estratègia de les noves TIC i un nou pla d’acció E-government. Els ciutadans han d’assumir una responsabilitat compartida per impulsar els serveis públics 2.0. És una finestra a l’oportunitat per accelerar el canvi, i la declaració oberta té com a objectiu aprofitar aquesta oportunitat.

GOVERN 2.0, E-GOVERN I CULTURA
Stephen Collins(@trib) Fundador, d’AcidLabs

Sovint s’ha associat el concepte Govern 2.0, a l’aplicació de tecnologia a processos de treball del govern. Quedar-se amb aquesta simple associació és desvalorar el concepte. Segons la comunitat activa que promulga el Govern 2.0 a Austràlia, i que Collins defineix com a encertada defineix el Govern 2.0 no específicament sobre la creació de xarxes socials o la tecnologia basada en enfocaments del no-res. Sinó com a un canvi fonamental en l’aplicació de govern cap a un procés obert, de col·laboració, acord de cooperació on hi ha (sempre que sigui possible) la consulta oberta de dades, coneixement compartit, reconeixement de coneixements, respecte dels valors compartits i una entesa de com posar-se d’acord o en desacord. Tecnologia i eines socials són una part important d’aquest canvi, però són només instruments en aquest procés.

Es tracta doncs d’esquivar la burocràcia i transformar l’acció de govern en un veritable diàleg entre comunitat governamental i ciutadans.

El Government 2.0 Taskforce creat pel govern australià permet identificar les prioritats dels ciutadans i fer-les arribar al govern. A Nova Zelanda la State Services Commission a ha anunciat un experiment en la concessió de llicències d’informació pública (NZGOAL) per tal de facilitar l’accés, la creativitat, l’autenticitat,… També la reforma legislativa permetrà un accés més fàcil a les dades per reutilitzar-les. Tots i els importants avanços a Austràlia, Collins avança que s’ha d’anar un pas més enllà per generar veritables espais de Govern 2.0, entenent que aquest a d’anar més enllà del concepte e-Govern. I en aquest context recorda les paraules de B.Obama “Hem d’apropar als ciutadans uns amb els altres a participar de manera més plena i directament en la solució dels problemes que ens enfrontem. Hem d’utilitzar totes les tecnologies disponibles i els mètodes de per obrir el govern federal, la creació d’un nou nivell de transparència per canviar la manera de fer negocis… donar [a la gent] l’oportunitat de participar en les deliberacions del govern i la presa de decisions en formes que no eren possibles només uns pocs anys enrere “.

Canvi de Cultura per al Govern 2.0

Com han canviat les coses?
En les democràcies modernes, la capacitat dels membres de la societat per participar d’alguna manera és un dret fonamental i acceptat. Darrera d’aquesta premissa, amb l’arribada d’Internet, la possibilitat de generar veritables trames ha possibilitat amplificar veus fins ara amagades. Serveixi d’exemple la Xina, Iran , Egipte,…[jo afegiria Cuba] ha donat veu a ciutadans actius i participatius.

Quin és el problema?
Les estructures tradicionals de govern no són capaces de respondre a la velocitat adient davant d’una societat interconnectada. GetUp!, OpenAustralia (que emula el TheyWorkForYou de UK),…són exemples a Austràlia, i que poden ser extrapolats arreu. Moviments socials amb gent disposada a participar i començar l’acció. Aquesta esfera pública (Jürgen Habermas) d’una societat cada vegada més connectada com és l’australiana condueix a demanar als organs legisladors i la funció pública que han de prendre mesures per participar en línia d’una forma més complexe que abans. Això requereix un canvi fonamental en els punts de vista sobre l’obertura, el risc, la conversa, la comunitat, la col·laboració. Un canvi en el “qui”, el “què” i el “on”. Aquesta serà una tasca difícil.

La clau és un canvi de cultura
Cal un veritable compromís en la conversa destinada a col·laborar per part del sector públic. Cal fer tangible la voluntat de canvi i accelerar el procés per no desencisar el conjunt d’una ciutadania participativa.
Collins exemplifica: La Comissió de Serveis Públics d’Austràlia ha tingut un document en el projecte de Circular 2008/830, des de desembre de 2008, que estableix un gran conjunt viable de directrius per a la participació en línia dels servidors públics. Però per què és encara un esborrany a finals de 2009?

Dins a l’administració pública hi ha gent que té ganes de donar un bon servei, cal donar-los la possibilitat de poder canviar aquesta interacció amb el públic i evitar els estereotips contraris a una participació oberta, que sovint sorgeixen. Hem d’assegurar un compromís per aconseguir una escolta real entre govern i públic.

El canvi de cultura en un nou ordre
Canvi vol dir confusió, dubte, incertesa. Com podem convèncer a altres de la necessitat de canvi? Com anem tindrem èxit? Com es defineix èxit? Com mesurem l’èxit quan ho fem, si ni tan sols sabem on és el destí final? I com fer realitat el canvi tot i aquesta incertesa?
Tot i que el grup de treball del Govern 2.0 (Austraulià) està treballant bé, haurà de plantejar-se la manca d’un enfocament unitari del govern en qualsevol nivell de govern, una visualització del rendiment de comptes, una poca confiança en els models de gestió del sector públic i saber assumir una participació de “risc”.

Vivek Kundra als Estats Units i Andrew Stott a Gran Bretanya representen el compromís del govern vers el canvi de model. Aquesta figura no hi és en el govern australià. Per tant, cal rectificar el compromís del sector públic australià per consolidar un veritable canvi. Cal entendre el risc, com una oportunitat per innovar. Sovint el risc s’associa a la por.