Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda 
Moment del cafè i de donar voltes per internet mirant i comparant portades dels diaris. Algunes, les que ens arriben de Madrid, em remouen l’estòmac. No han entès res de res. I mira que ahir ho vam posar senzill. Només calia entendre una cosa: els catalans estem cansats i per això el crit unànime era el d’independència. Perquè des d’aquella altra manifestació del 1977 fins ara hem demostrat que hem treballat perquè se’ns entengui i se’ns respecti, amb diferents formes d’encaix dins d’aquesta Espanya que jo he cregut plurinacional.
I ara què? Em pregunto mentre repasso aquells twits que sota el hashtag #somunanacio milers de persones hem explicat i hem retransmès allò que ahir va passar a Barcelona. La resposta no la tinc, no la sé. L’únic que sé és que cal anar junts i cal que els polítics que hi havia en la nostra manifestació també ho entenguin. Per alguns a partir d’aquest diumenge tindran una posició incòmode, gens fàcil. Hauran de ser valents i reformular l’encaix que ells veuen amb Espanya. Altres, hauran de demostrar més rigor, seriositat i honestedat amb les opcions de futur. D’altres, tenir en compte que la clau d’avançar és la de sumar opcions i camins. I els altres partits, els que ahir no hi eren, tenir més sensibilitat, demostrar més intel·ligència i no dividir.
Ahir va ser la manifestació de la gent, dels cansats que se’ns prengui el pèl, del català emprenyat que reclama més valentia i més sensibilitat; de la catalana que vol demostrar que té interès en la política i que si hi ha desafecció és perquè s’ha demostrat que l’actual sistema (partitocràtic, centralista o posa-li l’opció que vulguis) ha caducat. Ahir nosaltres, la gent, vam fer evident que a partir d’ara volem encentar una nova etapa.
Somric, estic emocionada i orgullosa pel que va passar ahir. Junts podem avançar. Que res quedi aquí!
Amb aquest post recullo el meme engegat per la Trina Milan ahir.
(si t’agrada el post i el seu bloc, els pots votar als Premis Bloc Catalunya clicant aquí. Gràcies!)
Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.
Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.
Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.
Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.
Vinyeta de Ferreres (El Periódico)
En aquest espai sempre he estat molt crítica amb els mitjans de comunicació. Avui, però, una acció conjunta de 12 diaris catalans em fa sentir optimista i orgullosa de ser periodista i, evidentment, també catalana. Em costa pensar què podrà passar a Catalunya si aquest Estatut, votat pel ciutadà català (si, és cert, no molts van votar, però ara molts el defensen), és retallat i mutilat pel Tribunal Constitucional, per 10 magistrats que estan a punt d’emetre un resultat.
Durant tres anys Catalunya ha estat castigada amb comentaris i pressions de la premsa més castissa, per les institucions polítiques, civils i econòmiques més espanyoles i ràncies, per certs polítics. Per això m’agrada veure aquesta unitat en les capçaleres del nostre país. Aquesta senyal de força, de treure pit; ja n’estem tips de ser catalans emprenyats. Els mitjans de comunicació han fet un exercici d’unitat; ara farà falta veure el mateix en els polítics i també, en les institucions socials i econòmiques i, evidentment, també en la ciutadania.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.
Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.