Amb aquesta controvertida frase, l’expert en marketing alimentari David Hughes, va concloure la seva ponència al Tàstum, el Fòrum Agroalimentari de Catalunya que es va celebrar el passat dilluns a Barcelona. Abans de res, situar que ell és del Regne Unit i els pagesos allà estan de moda. Però no tots els agricultors, només aquells que estan oferint producte amb valor afegit i això no és res més que donar resposta a les tendències d’un mercat en creixement: aquell que busca un producte respectuós amb el medi ambient, de gran qualitat i que vol que darrera d’aquest hi hagi una història i un missatge real i convincent que asseguri que comprant aquell producte s’afavoreixi un estil de vida o es perpetui una tradició i que sigui fàcil la relació/comunicació amb aquell productor.
El Tàstum, una jornada de conferències i d’homenatges al sector agroalimentari organitzada pel Departament d’Agricultura, girava al voltant de la relació entre els productes de proximitat i les xarxes socials, és a dir, com l’alimentació de proximitat i la utilització d’internet podia establir una millor relació entre productor i consumidor. Gràcies a internet, podem conèixer enòlegs que a través del seu bloc ens van relatant el procès d’elaboració d’un vi; podem descobrir com s’elabora un producte, podem opinar sobre allò que mengem o bevem i ser prescriptors; connectar directament amb els elaboradors; o ser admiradors a Facebook de centenars de marques i rebre informació contínua sobre aquells productes que més ens agraden i interactuar-hi.
Ricard Espelt, de Redall Comunicació Web, va traslladar la facilitat que tenim els consumidors, gràcies a la tecnologia, en organitzar-nos. Estem davant un nou espai social que situa el consumidor al centre, perquè té més eines per comunicar-se, per conèixer i per mobilitzar-se. Per aquest motiu cada cop apareguin més cooperatives de consum on grups de persones compren directament als productors i es comuniquen a través d’internet; o grups de ciutadans que construeixen espais web per poder comprar productes de proximitat; o productors que han sabut utilitzar la tecnologia per arribar al seu mercat i a través d’ella comercialitzen i es relacionen amb el consumidor, ja sigui a través de la venda on-line com organitzant mercats o espais on poder vendre.
És evident que la clau està en oferir un producte de qualitat i que aquest compti amb un missatge concís i real, que atrapi al consumidor, com diu la dita “s’atrapa abans un mentider que un coix”. Però si aquests elements cabdals funcionen, i a més es compta amb una bona estratègia a la xarxa que permet arribar a aquell consumidor que està buscant allò que tu ofereixes pot passar com al Regne Unit, on “els pagesos estan de moda” i la tendència en comprar productes locals i de proximitat està en augment. Per tant, la frase no es tant dispar. Només cal tenir en compte la frase de Nietszche que Espelt va usar en la seva ponència: “els grans esdeveniments arriben sobre potetes de colom”. Cal doncs estar alerta i actuar.
Aquest article s’ha publicat al setmanari El 3 de vuit.
Article a El 3 de vuit, 22 d’octubre de 2010
Sovint recordo aquells dissabtes al matí que esmorzava asseguda al portal de casa dels avis tot veient l’àvia escombrant i fregant la vorera de casa seva. De vegades, també netejava la del veí de l’esquerra, si aquest estava malalt, i normalment també la vorera del de la dreta perquè era d’uns estiuejants que hi passaven poques temporades. Si havia estat Carnestoltes o Nadal o la Festa Major amb els diables, només havent passat la cercavila, ja recollia tot l’enrenou. Com la meva àvia, moltes altres àvies de pobles i ciutats del nostre país.
I recordo això perquè la setmana passada, la secció de La foto del lector d’aquest setmanari m’hi va fer pensar, en la qual un ciutadà es queixava perquè la Policia Local de Cunit no havia tret un gat mort d’una vorera en dos dies. Segur que jo hagués fet el mateix que aquest lector, hagués trucat a l’Ajuntament perquè fes alguna cosa al respecte. Però, realment és cosa de l’Ajuntament i de la Policia Local? On són els límits entre el que pot fer un ciutadà i el que correspon a les persones que es dediquen a allò públic. Què hagués fet la meva àvia? Què haguèssim fet vint anys enrera si ens trobem en aquesta situació?
Recordo la meva àvia perquè massa sovint la imatge que tinc quan pujo al tren a Barcelona és la d’u n grup d’adolescents que es tanquen entre vagó i vagó per fumar una cigarreta; o haver d’escoltar forçosament música reggaeton enllaunada de mòbil provinent d’un altre grup de joves que no tenen en compte la resta de passatgers i si molesten o no i escolten aquesta música des dels seus telèfons mòbils mentre xerren i criden. Sovint alguns avis estan de peu al passadís i ningú gosa mirar-se’ls i costa veure el gest d’algú que s’aixeca i el deixa seure.
També penso en ella quan s’acosta el moment de fer la declaració de la renta i tots fem mans i mànigues per pagar menys al “fisco”. Alguna trampeta per aquí, algun canvi per allà; total, per pagar una mica menys a l’Estat; tot i que al cap i a la fi, aquests diners, al final, ens repercuteixen a nosaltres.
I un cop més m’adono que som molt exigents amb totes aquelles persones que s’han d’encuidar dels nostres “maldecaps”, sense ser massa exigents amb nosaltres mateixos. La societat del benestar ens porta sovint a oblidar els nostres deures com a ciutadans i ens és més fàcil dir que tal polític o tal representant està fent les coses mal fetes que dir-ho d’un president de la comunitat de veïns, d’un empresari o d’un amic.
Aquest dissabte la meva àvia segur que tornarà a escombrar el carrer. Però què faré jo i tu i el veí? Seguirem esperant que passi el cotxe-escombra i si triga massa arrufarem el nas i criticarem l’administració competent. I així, anar tirant, sense tenir en compte els nostres deures i els valors de ciutadania.
Som bons ciutadans? Article 3 de vuit
Aquest és l’article publicat aquesta setmana al diari El 3 de vuit.
El Joan s’aixeca al matí. Tot fent-se el cafè, engega la ràdio i el portàtil que el situa sobre el marbre de la cuina. Repassa els correus i el Facebook a l’ordinador, mentre se li va actualitzant el Twitter al mòbil d’última generació. El cafè es va refredant a la tassa. No està sol a la casa. També hi ha la Mariona que està fent exactament el mateix que ell. També parlen. Comenten alguna cosa que han dit per la ràdio, algun post que han rebut via RSS al Google Reader o es posen d’acord en qui portarà el cotxe al taller a la tarda que, tot mirant per internet, han vist que el mecànic tanca a les vuit.
Es dutxen mentre la ràdio segueix sonant i marxen cap a la feina. Un en tren, l’altra en cotxe; un amb un podcast d’aquell programa de ràdio que no va poder escoltar ahir i el mòbil a la mà fent les primeres gestions del dia; l’altra, parla amb el mans lliure amb el company de feina explicant-li que s’hauria de retrassar la reunió via per Skype amb un proveidor perquè vol passar-se per una conferència sobre Realitat Augmentada i la seva aplicació al negoci del turisme. “Cal estar al dia de les innovacions, i aquestes van molt ràpid”, li diu.
En Joan i la Mariona són extraterrestres? Crec que no, de fet em consta que és una situació que es repeteix en forces llars i en persones de diferents edats. Vivim en la societat de la informació en la qual el seu excès i sobresaturació pot passar de ser un avantatge a esdevenir un inconvenient i inclús un problema greu si les persones i les organitzacions no aconsegueixen disposar d’estratègies i competències eficaces per a gestionar-la i adquirir-la. El tren de la innovació i del canvi està en marxa i és qüestió de pujar-hi a temps i això requereix, per una banda, tenir les infraestructures necessàries (com que l’accés a internet sigui un servei universal), l’adopció d’aquests nous reptes i actituds per part de les organitzacions; però també requereix d’un actitud oberta i sobretot curiosa per part del ciutadà. No hi ha excuses en què “no tenim temps”, “això d’internet no va amb mi”, “sóc massa gran per aquestes coses”.
El pensament crític, aprendre a aprendre i a desaprendre, les gestió de la incertesa i del canvi, tenir capacitat analítica, ser automotivador i positiu i ser hàbil en la creació i gestió de xarxes són algunes de les competències primordials d’aquest nou entorn. Competències que van molt més enllà del que s’aprèn en les escoles. Estem preparats?