Darrerament en tots els dinars familiars sempre queia una pregunta: “Com van les votacions dels Premis Blocs?”. De fet, participar als premis ens ha servit perquè almenys els de casa sabéssin que tenim un bloc! 
Només per això ja ha valgut la pena!
Conyes a part, des d’aquí gràcies a tots els que ens heu votat i heu fet possible arribar fins aquí, ser finalistes de tres de les categories dels Premis Blocs.
I, realment, l’entrevista que ens va fer el Sergi Sabaté a quarts de vuit del matí en un bar de carretera i el seu resultat, aquest article a El 3 de vuit, ja ha estat, per nosaltres, un gran premi.
Rosa, Jordi i Gemma (els blocaires – freaks de la família)
Article sobre la família blocaire i els premis blocs a El 3 de vuit
“La comida no es enlatada, así que necesitamos tiempo. Además, están de vacaciones, así que aprovechenlas y no estén de mala leche”. Tot caminant per la vora de la platja llegeixo aquest cartell colpidor en la pissarra d’un xiringuito. Segueixo caminant i penso, “Quanta raó”, tot recordant els meus estius d’adolescent treballant al súper de Coma-ruga. Tot passant articles pel lector de codi de barres mirava de reüll aquell home/dona amb pell torradíssima pel sol, semi-vestit, descabellat i que feia olor a suor i sal i no entenia el perquè d’aquella mirada hostil cap a mi. “Senyor/a, que està de vacances, que més voldria jo!”, pensava llavors. Davant d’aquests casos la meva resposta els deixava fora de joc: intentava ser el màxim d’amable, els tractava de vostè i no parava de somriure. El repte era aconseguir una mínima relaxació en aquell rostre ple de mala baba.
Una nena d’uns vuit anys s’asseu al meu costat, al passeig, carregada amb una motxil·la i el kit-submarinista-per-infants que s’ha posat de moda aquest estiu (sí, peus d’ànec, ulleres i tub per respirar) i es treu la sorra dels peus. Va sola? No, veig que un home de més de 70 anys va sortint de la platja amb uns pantalons llargs arromangats fins a sota els genolls i es dirigeix cap a nosaltres. Camina lentament, carregat amb una altra bossa i un parasol. S’atura, recull de terra una ploma de gavina i s’acosta a la nena somrient encara més. Quan la té a la vora li mostra el petit regal que li ofereix, els dos contemplen la ploma en silenci sota un sol abrassador de tres del migdia. La nena té els ulls brillants, està contenta. L’avi li posa la ploma al cap, com si es tractés d’una índia de l’oest i els dos, caminen de la mà, xino-xano, passeig amunt. Un cop de vent fa caure la ploma a terra, ells, però, segueixen i em fan somriure.
En una terrassa d’un bar de poble, sota bombetes de colors que van de morera en morera. Fa ventet i de fons se sent música en directe, algun concert en alguna placeta fa vibrar més d’un. Tot bevent cava ben fresc, els minuts passen entre conversa i conversa. No hi ha pressa, no s’haurà de matinar, estem de vacances. El mateix fan els de la taula del costat, i aquella parella ben joveneta del fons, que han començat sopant ben separats i ara estan un al costat de l’altre, ben abraçats i fent-se petons ben calurosos. Amor d’estiu? Segur que si, però ben bonic.
Tornes a casa. Obres finestres, fas rentadores i regues les plantes esmorteïdes. Obres la nevera i mentalment et dius que demà caldrà anar a comprar. Guardes la maleta a l’armari, estens la rentadora al terrat i l’airet del vespre et recorda que això ja s’ha acabat, que tornem a començar. Però com cantava en Jorge Drexler en aquell concert d’estiu vora un castell que vaig gaudir fa uns dies: “todo tiempo pasado es peor, no hay tiempo perdido peor que el perdido en añorar”. Així que, som-hi!
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda
Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda