Francesc Masana

Durant aquesta setmana dues notícies relacionades amb el cinema català han centrat l’atenció dels mitjans de comunicació. La pel·lícula ‘Pa negre’ era l’escollida per l’Acadèmia de Cine per representar Espanya als Oscar. Independentment de les opinions crítiques, que els propis guardons generen, penso que és una bona notícia pel cinema català. Un producte català, ben fet, ens representa arreu del món i afavoreix la coneixença de les nostra estimada terra. La segona de les notícies feia referència a l’acord entre la Conselleria de Cultura i el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya i Fedicine (majoristes) per doblar més pel·lícules al català. Valoro aquesta notícia amb indignació i perplexitat. El cost de l’acord, 1,4 milions d’euros anuals de diners públics, 800.000 més que la despesa actual.

Tot i que les dues notícies tenen un caràcter diferent crec que marquen dues opcions distintes alhora de fomentar la cultura catalana. La subvenció de pel·lícules catalanes, les escoles de cinema, afavoreix que un col·lectiu d’actors i productes catalans puguin representar els valors culturals arreu del món amb un bon nivell. Al contrari, la subvenció de doblatge de producció exterior empobreix el nivell cultural dels catalans i defineix un esperit molt pobre vers la pròpia producció.

Durant el cap de setmana he tingut l’oportunitat de debatre amb amics el tema i proposo una sèrie de reflexions:

Normalització. Aquest és un dels arguments dels defensors del doblatge en català: aproximar l’oportunitat de veure cinema en català igual que es pot fer en llengua castellana. Crec que la replica és senzilla: no podem seguir polítiques culturals errònies com les que segueix l’estat espanyol i n’hem de reclamar el seu canvi ja que també representen un cost, en tant que diner públic. D’altra banda, l’any vinent “gaudirem” d’una quota de cinema en català més alta (11%). És a dir, en molts cinemes podrem veure la mateixa pel·lícula en versió catalana i castellana, amb versió original serà gairebé impossible; creieu que els castellanoparlants optaran per veure la versió catalana? No ho crec, l’ajuda d’estudis estadístics i investigacions etnogràfiques ens ajudarien a valorar-ne l’efectivitat o no.

Resultat. Els catalans podrem veure més pel·lícules en català, amb un cost de diner públic important, empobrint la nostra capacitat d’aprendre noves llengües.

Aprenentatge de la llengua. Les professores d’anglès de l’escola, quan em dedicava a l’ensenyament a secundària, m’explicaven la dificultat d’aprendre una nova llengua quan els estímuls de l’entorn són molt baixos. Desesperades, comentaven que canviarien totes les seves hores de classe per hores que l’alumne hagués de fer l’esforç auditiu per entendre nous continguts en anglès. El cinema, un bon estímul, no facilita gens aquest esforç.

Criteri cultural. Quines seran les pel·lícules escollides per ser doblades al català? Incidiran en el coneixement o es regiran per criteris d’audiència? Segur que teniu clara la resposta. Doncs un altre criteri per no veure favorablement la mesura.

Acció transversal. Aquest criteri: afavorir i respectar la versió original hauria de ser transversal en el cinema, la lectura i els mitjans audiovisuals. Sèries i pel·lícules que es poden veure a la televisió haurien de visionar-se en tota la riquesa que la versió original permet. Com a mínim, no s’hauria de pagar ni 1€ de diner públic per ser doblades; en tot cas, afavorir l’ús de subtítols opcionals.

Si tinc l’oportunitat d’anar a terres llunyanes m’agradaria tenir la capacitat de comunicar-me bé amb anglès, veig difícil aconseguir quotes dignes amb altres llengües, i explicar els valors de la nostra cultura. Llegir un poema, cantar una cançó o vocalitzar mots poden ser bons exemples d’estima a la meva llengua natural: el català.

De UK_summer 2011

A través de les finestres de casa el Paul i la Mary veig néixer el dia. Avui s’acaba la nostra estada a Ropsley. L’experiència d’aquest any és nova per nosaltres però del tot fascinant: l’intercanvi. Aquests dies hem estat fent la valoració. La conclusió és com no ens havíem adonat abans dels avantatges que suposa “fer vacances” en aquest format. Comparteixo unes anotacions per si us poden ser útils dels avantatges d’intercanviar la casa per fer “vacances”. Aquest recull hagués pogut estar fet per qualsevol dels amics que han compartit amb nosaltres aquest model.

Economia. L’estalvi econòmic de fer una estada, amb una certa durada, a un lloc on t’acabes trobant com a casa és impressionant. L’actual situació de regressió econòmica, que penso que ens condueix a un nou escenari econòmic i social, reclama nous hàbits: l’intercanvi, són formes que crec que aniran en augment.

Seguretat. La por és un dels principals arguments que s’usen per refusar aquest tipus d’acord. El Paul i la Mary, per cert no els hem vist mai, fa mesos que ens intercanviem informació, idees, propostes, suggeriments, preferències,…no són uns estranys. Durant els dies de l’estada hem pogut intercanviar correus amb ells i sabem que ens cuiden la casa com nosaltres cuidem la seva. Per tant, tot i ser lluny del nostre habitatge tenim la seguretat que la casa està ben cuidada i a més acompleix la seva utilitat: donar acollida.

Socialització. Arribar i adaptar-se és molt més senzill quan ja has contactar prèviament exercint llaços. La vista de la veïna que et dóna la benvinguda, un amic de la família que t’ofereix el seu propi ordinador, la família que amb canalla d’edat similar t’allarga la mà…són petits exemples que reforcen els llaços socials amb un entorn nou del que et pretens contagiar durant uns dies.

Educació. Per les nostres filles, també per nosaltres mateixos, representa un repte aprendre a deixar en mans d’una amistat recent “les teves coses”; però penso com ja he dit anteriorment que el nou model social i econòmic apunta per la recuperació de pautes que fomenten l’acord d’ús o intercanvi.

Turisme. Més enllà d’una guia turística la persona amb qui intercanvies l’espai et proporciona activitats, idees o propostes connectades amb els teus requeriments. Això resulta gratificant i d’un estalvi de temps important. D’altra banda, Copons que ràpidament connecta amb el cor dels que el visiten, ja té en el Paul i la Mary dues persones que en parlaran rebé com a espai on passar-hi uns dies.

Hi ha una sensació que tot l’entorn ràpidament s’ha fet fet teu i res ja no resulta estrany. El més estrany es marxar. El nou escenari ha permès aprendre, revisar lectures, fer contactes per la investigació, descansar,…en definitiva dies reinventar-se.

Després de la pluja, a Ropsley, fa aquella fresqueta tan confortable de mig agost. Confesso que he fet la migdiada. Al despertar-me he recordat la seva veu dolça. M’he animat a fer una nova cerca al YouTube. Ràpidament he arribat a la bona: “busker in york playing dylan”.

Dilluns passejàvem pels carrers de York. Vaig escoltar la seva veu. La meva mirada cercava quelcom i no era pas una persona que es pogués tocar. Doncs sí, aquell home amb gorra i aire serè estava interpretant “to make you feel my love” de Bob Dylan amb una naturalitat d’un geni. Vaig escoltar-lo tres o quatre cançons i vaig fer-li unes fotos. Al vespre arribant a Ropsley em vaig escollir una per incloure-la a l’àlbum. Però la seva veu era latent.

De UK_summer 2011

Avui després de la migdiada i gràcies a Internet el moment màgic ha succeït. No podia ser que ningú més l’hagués sorprès la força interpretativa d’aquell home i desitgés compartir-la. Doncs sí, aquests existien i ho havien fet. He trobat algunes cançons compartides per vianants que com jo havien compartit els seus vídeos. No he sabut trobar gaire informació d’ell, diguem-ne “oficial”, excepte un espai al MySpace i al YouTube. He pogut escoltar unes quantes cançons i l’excusa per fer aquesta entrada.

La història que aquí explico segur que no té res d’estrany. Milers de persones experimenten situacions similars. A mi m’ha servit per reflexionar entorn a tres elements: la capacitat que tenen algunes persones per connectar amb les ànimes més enllà de la situació en que es produeixen i fer arribar les seves habilitats, els propis escenaris i la seva proximitat amb la quotidianitat i la riquesa de la xarxa per compartir coneixements i vivències.

La barreja d’aquests tres elements: la capacitat d’arribar al cor, el saber viure el dia i dia i la generositat ofereixen escenaris màgics per la creativitat. No cal desaprofitar-los.

Us recomano una visita a l’espai de Mike Iredale al YouTube. I especialment un tema seu Who are the brave.

Arran d’era s’aixeca un mas amb una pinzellada arquitectònica de traç enèrgic i valent. Un jove entremaliat n’és el responsable. A l’era fa un parell de divendres que succeïxen coses. Allí s’organitza una perfecte escenografia d’art, disseny, poesia i música, amb tocs de bona gastronomia i exquisit tast de vins. Exploten moments únics de paraules creuades, rialles i harmonies. La terra fa escoltar la seva veu. La polsosa era apadrina les bales de palla que permeten recolzar els cosos de centenars d’ànimes que s’entreguen a escoltar la seva veu. L’escenari de la creativitat té un espai màgic: neix un remolí de veus entre l’era i el cel estrellat. Veus de Pedrafita.

Us recomano escoltar les veus de l’era.
Tot gaudint de l’esplendor d’un escenari d’arquitectura, natura, art i poesia.
Veniu, veniu, a escoltar les seves veus però no tots alhora si us plau. A ritme de pages. Estic segur que hi haurà més suggeriments en aquest magnífic racó de l’Anoia.
Les robes s’empolsinaran de pols. Però ja sé sap, qui vol pols que vagi a l’era. És així no?

ict4rd
el camí,
el curt és costós.
Les ganes et fan córrer.
La il·lusió et fa vibrar i continuar.
La música emocionar, relaxar i inspirar.
Aprendre recuperant, interpretant i dibuixant.
Pel mig, espais per fer volar la imaginació. Gràcies per jugar.
Fa un parell de dies que es veuen cuques de llum al marge de pedra seca.

Si la música sempre ha sigut una de les formes d’obtenir l’energia necessària per fer uns horaris exigents, aquests dies s’ha convertit en imprescindible. Els clàssics estan recolzant les darreres passes d’ict4rd, la meva entrada a la investigació. Avui a través d’una TED de Aaron Koblin he arribat a The Johnny Cash Project. M’ha semblat una meravella conceptual i artística.

Milers d’usuaris d’arreu contribueixen a l’homenatge al músic d’Arkansas. Milers de propostes que parteixen dels fotogrames del vídeo de la cançó ‘Ain’t No Grave’. El resultat final és un nou vídeo fet a base de fotogrames creats pels propis usuaris. Estic segur que Cash estaria sorprès de veure la quantitat de matisos, textures, experiències, que desperten el sons de la seva música. He fet una pausa en el meu camí per fer la meva primera aportació al fotograma #96: sortint del túnel.

Demà és el primer dia d’escola per la majoria de professors. Darrera de cada professor hi ha una història. Milers d’històries. Aquesta és la meva.

Els darrers anys comencen amb un aire d’acomiadament que no s’acaba produint. A vegades, m’indigna la meva poca capacitat per sorprendre’m. Cercarem el millor enfocament a la situació.

La proposta digital ha entrat de ple en l’ensenyament i això és un espai d’oportunitats. Quan parlem de proposta digital i ensenyament ho podem visualitzar de forma global en tots els àmbits: escola, empresa, administració, economia,… això desestabilitza mites caducs i permet noves propostes. Perdre el control. Cercar la part més creativa de la proposta educativa i experimentar és una fita difícilment descriptible en un objectiu de qualitat, però sí que ens uneix i ens motiva.

‘We’re the people we’ve waiting for‘ ha servit per reflexionar sobre la complexitat de la situació de l’ensenyament actual i la possibilitat de plantejar-se nous horitzons. Més que mai hem d’entendre la formació com un element permanent que ens acompanya durant la nostra vida. Els dies al PLE (Personal Learning Environment) m’han ajudat a entendre la importància dels entorns d’aprenentatge al llarg de la vida de la persona, i com estimular als meus alumnes a trobar el seu.

Hi ha estats d’ànim difícils de descriure. Recordo fa uns anys -quan feia més muntanya que ara- que mentre m’apropava al cim m’agradava distanciar-me dels companys per uns instants. Sempre he pensat en la muntanya com un espai de socialització, però era com un gest instintiu. M’agradava percebre totes les vivències que l’esforç i l’entorn m’oferien.

Després arribaven noves fites. Nous cims.

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.

Devil’s Dyke.

Mai m’han agradat els acomiadaments. Pujo per Elm Grove amb el 22. Tinc clar que és el darrer dia que agafo l’autobús per anar a casa la Jacqui. Intento observar les cares, algunes expressions esbossen petits somriures. Segresto les últimes converses a l’autobús i penso en possibles fils argumentals. Una parella de músics baixen en un dels pubs del principi del carrer. La música és un element essencial de la ciutat. A la mateixa parada pugen una colla de joves equipats amb els seus monopatins. L’objectiu és clar pujar fins a Elm Grove i baixar d’estampida. Un parell de parades abans d’arribar a casa la Jacqui, al cap de munt del carrer, veig que baixen de l’autobús. De sobte decideixo baixar amb ells. Assegut en un banc observo com es preparen pel llarg descens d’Elm Grove. Abans de baixar un d’ells s’acomiada amb un somriure i un ‘bye’ que m’arriba al cor. Els perdo de vista mentre baixen a gran velocitat pel carrer. Enfilo els darrers metres fins a casa la Jacqui i m’adono que aquestes setmanes m’han connectat amb la ciutat.

Ha sigut una gran experiència. Molt recomanable i que he pogut fer gràcies a les beques que convoca el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya per als professors catalans. Recomano als professors que puguin llegir aquesta entrada i que tinguin inquietud per aprendre millor l’anglès, que s’animin a fer-ho. La sort d’estar en una bona escola com Regent School m’ha permès gaudir de grans professors.

Abans d’entrar a casa la Jacqui observo com el sol desapareix darrera Devil’s Dyke, un lloc fantàstic on Constable va dir que és la millor panoràmica que ell mai havia vist. M’eixugo una llàgrima que baixa per la galta. La Jacqui em saluda quan entro a casa però, ràpidament, pujo les escales per fer la maleta. Demà serà un gran dia, arribo a casa.

De fons escolto una cançó…

…dum di di da da dum …

I like the flowers,
I like the daffodils,
I like the mountains,
I like the rolling hills,
I like the fireplace
when the light is low.

dum di di da da dum …

Església de St. James a Brighton.

Després de caminar per Western Road, arribo a Churchill Square. Plou. No intensament, però la pluja fina i intensa va mullant la roba. La gran majoria de la gent no els preocupa la pluja, protegits per paraigües i caputxes, o simplement es deixen mullar. Vaig mig protegit per la caputxa de la meva jaqueta comprada abans d’ahir, per 16₤, al PrimeMarket. Caminar i observar per un espai relativament nou em produeix un plaer suficient com per abstraurem de qualsevol altra cosa. Jugo a escoltar petites converses i penso amb les històries que hi ha darrera. Fils que enllacen. Rialles, veus angoixades, tons seriosos, flueixen en el meu cervell. Intento fer petites hipòtesis que no porten en lloc però em diverteixen.

Una taula lliure en un petita terrassa d’un pub a Regency Road em convida a seure. Tot degustant mitja pinta de Foster’s trec un paper i em dedico a dibuixar gests mentre escolto de fons les converses. Intento esbossar moviments i segrestar converses que m’exigeixen un cert esforç. Al cap d’una estona, un home panxut amb un diari s’asseu al meu costat, noto que em observa, i de seguit comencem a xerrar. Té un anglès de notícies de BBC, li agreixo. Em sembla que li ha agradat el meu joc i em pregunta d’on sóc. Saltem de tema en tema, del futbol a la política, del transport a l’educació,…cap d’ells sense massa profunditat. La meva cervesa s’ha acabat i veig que s’acosta l’hora del sopar, m’acomiado d’ell amb una encaixada de mans. Començo a caminar per North Street fins a la parada de l’autobús.

Ja no plou. Sota la parada una parella s’abraça, mentre una dona carregada de bosses organitza les seves pertinences. Arriba el vint-i-dos, la gent que volem pujar a l’autobús esperem a que baixi tothom. Mentre recorrem els dotze minuts del trajecte fins a casa la Jacqui reviso les meves anotacions i dibuixos. Passem per davant de l’església de St. James, està preciosa. Repasso mentalment les coses noves que he après avui. Aquesta sensació d’aprenentatge permanent em fa sentir viu. L’autobús arriba al final de Elm Grove, mentre baixo li dic al conductor:

“Thank you, sir”
“Cheers”, em respon.