Francesc Masana

Us heu preguntat mai on es destinen els estalvis que teniu al vostre banc? Per què els bancs ens cobren sistemàticament interessos quan demanem diners? Per què és tan complicat entendre l’economia i participar d’ella? Tenim la possibilitat de desenvolupar models econòmics que no segueixen l’estela del capitalisme?

La conversa amb la Núria mostra l’experiència d’una catalana resident a Suècia que descobreix un nou model de banc i n’explica la seva visió com a voluntària activa. Vàrem gravar la conversa en anglès ja que la volia compartir en el bloc de recerca.

A mitjans dels anys 60, a Suècia, un grup de ciutadans va decidir associar-se per generar el seu model de banca. Preocupats pels valors ètics volien decidir on es destinaven els seus diners. Naixia JAK Medlemsbank.

A JAK no es cobren ni es reben interessos dels diners que et deixen o diposites al banc. Si necessites diners, presentes la teva proposta que serà avaluada i se’t deixen uns diners. Hauràs de tornar el doble de diners que t’han deixat però al final se’t retornaran. Per tant, s’estimula la cultura de l’estalvi. Els membres també poden estalviar sense iniciar cap projecte. Amb aquest estalvi s’aconsegueixen uns punts que serviran, posteriorment, per demanar diners sense necessitat de retornar la quantitat referent a l’estalvi o destinar els punts a subvencionar un projecte que desperta un interès personal.

La democràcia és un principi fonamental a JAK. Cada any es fa un assemblea anual i els propis membres decideixen vers on van els diners que té el banc: una persona un vot. La transparència doncs esdevé una requeriment indispensable per l’acció del dia a dia del banc. En aquest sentit, les TIC permeten instaurar models de participació de democràcia directa amb models de participació deliberativa.

El banc té una seu central i, a l’hora, més de 20 associacions locals distribuïdes pel territori, amb un caràcter més aviat de caire ideològic que econòmic. Aquestes gestionen un pressupost propi per organitzar activitats (cursos, cercles d’estudis, festes, projeccions de pel·lícules, debats, etc.). Aquestes associacions locals també ajuden a destacar els projectes de suport que per les necessitats locals poden tenir un interès especial i afavorir que els socis puguin recolzar-los a través dels seus punts.

JAK prioritza un creixement sostenible. Per tant no es destinen diners a fer publicitat del banc, sinó que es fa formació dels seus membres per tal que el creixement segueixi el model i l’esquema que el defineixen: els valors de banca ètica. Actualment, JAK té una plantilla de 30 treballadors i 700 voluntaris que expliquen els principis del banc arreu del país. El fet de tenir consideració de banc fa que els organismes reguladors revisin els comptes del banc i els seus membres tinguin garantia de retorn dels diners per part del govern suec en cas de banca rota. Els membres paguen una quota que serveix per sostenir les despeses de funcionament de la cooperativa.

La complexitat de JAK fa d’aquest model de banc una aposta interessant. La seva aproximació té diverses cares, no només en termes econòmics sinó també ecològics, pedagògics, culturals, etc. En realitat, JAK forma part d’una manera de viure que gira entorn de la sostenibilitat, amb forts valors ètics, ecològics, econòmics, cívics… que anteriors models de desenvolupament havien oblidat.

Referències i enllaços interessants:

La Gemma Urgell també parla d’aquesta conversa

Miguel Ganzo (23/11/2011) parla de JAK

El dinero no crece en los arboles (bloc de Miguel Ganzo)

Christian Felber – La Economía del Bien Común

Coop57, Serveis Financers Ètics i Solidaris

Joan Antoni Malé (27/12/2011, La Vanguardia) ¿Dejas que tu dinero financie armas y contaminación?

Gemma Urgell también habla de esta conversación

Seguint el recorregut de les impressions i aprenentatges dels quatre anys de regidor faig una pausa en un dels temes -al meu entendre- més importants. En un altra entrada parlaré de la font de finançament dels Ajuntaments i les subvencions, però ara m’agradaria tractar l’aspecte més social de la despesa. Entenc que l’experiència que tenim els responsables polítics i tècnics de les diferents administracions ens permet afirmar que gran part de la població desconeix el valor dels serveis.

Ara bé, si hi reflexionem una mica, és comprensible que el ciutadà desconegui el valor dels serveis perquè la pròpia administració els ha ocultat sota l’embolcall del proteccionisme. L’explicació de la despesa s’ha fet en grans xifres que dificulten la comprensió i generen disputes que s’allunyen molt la comprensió  del cost dels serveis.

Una manera senzilla d’entendre l’economia del municipi es explicant-la clarament. Cal deixar clar que costa cada servei en relació als impostos que paga el ciutadà i quin grau d’endeutament provoca donar un servei que el municipi no pot assumir directament. Les subvencions avanço, que no és el tema d’aquesta entrada, no són una solució; ja que la majoria d’elles provoquen que el municipi tingui despesa per tal de poder fer l’acció. No vull dir que per això s’hagin de deixar de fer coses, al contrari, però cal explicar-ho molt bé. Si això es fa bé, és més senzill aconseguir complicitats i suport; també és més comprensible argumentar decisions poc populars, com per exemple pujar impostos. Aquesta actitud de govern deixarà al descobert possibles excessos en serveis, que possiblement hauran de ser renunciats de forma col·lectiva. Això no agradarà a tothom però la capacitat creativa i d’esforç, valors que han passat a segon terme en una societat del benestar basada més en l’èxit, recuperaran tot el seu significat.

Llegia ahir a l’editorial de l’anoiadiari que s’acosten moments dolents per la política municipal. Estic parcialment d’acord. Les polítiques basades en el totxo i els serveis desproporcionats tenen els dies comptats. Caldrà crear espais de veritable co-creació entre administració i ciutadans, i entre les pròpies administracions. És un veritable repte. Ara les bones intencions han de convertir-se en elements palpables. Segurament el procés implicarà renúncies, algunes de molt importants, però estic segur que els beneficis seran evidents.

No puc deixar de recordar aquest talkingabout amb el Quim Solé Vilanova que fa propostes realment pedagògiques i que urgentment hauríem de implantar a les nostres administracions de forma col·lectiva i crítica.

A part del #talkingabout gravat a l’Ateneu Igualadí ahir a la tarda i que podeu comentar i valorar a l’espai web dedicat, també us deixo els apunts que vaig recollir de la interessant conferència que va fer l’autor ahir i que culmina el cercles de conferències organitzades per Pep Valls a Iguland. Properament publicaré un resum de les meves impresions de les tres conferències.

Santiago Niño-Becerra from redall on Vimeo.

Santiago Niño-Becerra
Catedràtic d’estructura econòmica de la Universitat Ramon Llull

Context i previsions “oficials”:
La pujada del PIB des dels anys 50 ha estat molt forta. Aquest creixement es produeix després d’una època de crisi molt forta. A partir de l’any 1973 comença a decaure el creixement de l’economia:
1950-1973: 5%, i a partir del 1973: 3%. A partir del 2010 el creixement es reduïra al 1,1-1,3%
L’etapa del 2007-2010 és un període de precrisis: ja que la caiguda del PIB ha provocat la generació de plans d’estímul.
Aquests plans d’estímul en realitat han provocat més endeutament. Acompanyada d’un augment de la desocupació.
El dibuix que es preveia era una crisi en forma de V, amb una sortida a partir del 2009. Com és surt d’aquest punt baix? Amb endeutament públic: el problema es que aquest deute no té continuïtat. Un cop acabat el finançament les mesures correctives deixen de ser viables.

La previsió de S. Niño-Becerra:
Caiguda forta de l’any fins l’any 2012, estabilització en quotes baixes fins el 2015, lleu pujada fins el 2020, que és quan es comença a sortir de la crisi. Amb una quota d’atur en augment i preus estancats, i fins i tot, a la baixa. En realitat es reprodueix la crisi de la gran depressió dels anys 30.

Estratègies de sortida:
Primer de tot cal entendre que no es pot retornar a models passats: injectar diner públic. Cal canviar d’estratègia, és una crisis sistèmica.
Fins ara el model era augmentar de valor, com? Augmentant la capacitat d’endeutament. Quin és el nou model? Cal sostenibilitat dels recursos.
L’individualisme s’ha de transformar en un model més grupal. L’individualisme que provoca molta pèrdua de recursos, cal treballar formes col·laboratives. Això vol dir que hi ha un excés de capacitat productiva: cal reduir la capacitat productiva, per tant, més atur.

Idees:
Valorar allò necessari / econòmic / imprescindible
Logística i reparació
Energies alternatives
Oci econòmic i massiu
Reformar la fiscalitat: despenalitzar la marihuana. I que penalitzi la despesa i no la inversió.
Els intermediaris han de desaparèixer.
Col·laboracions horitzontals.

Espanya:
Espanya té un retràs en productivitat vers la resta d’Europa. La productivitat d’Espanya al 2005 era el mateix que a Àustria i Suècia el 1975. El principal problema d’endeutament no és de l’administració pública sinó de la banca i l’empresa. Amb un índex d’atur molt important.
En realitat doncs la sortida té una realitat: baixar el nivell de vida. Amb un augment de productivitat, però amb més efectivitat.

Fa uns dies dins el programa del 30minuts amb el tema de les economies dels Ajuntaments, em vaig quedar amb gens de comentar molts dels talls de Josep Solé Vlanova, Catedràtic d’Hisenda Pública de la UB. Dins l’arxiu de TV3, he trobat l’entrevista completa i en destaco algunes coses que hem semblen molt rellevants.

Política populista: Alguns alcaldes amb ingressos atípics, gràcies a la bombolla immobiliària, han regalat alguns impostos (escombraries per exemple) o els llibres escolars als seus conciutadans. Un error, primer, perquè genera una diferència amb els municipis veïns i d’altra perquè la mesura és temporal.

Economia sostenible: Els recursos “extres” han d’afavorir les necessites abastables del municipi i han de ser assumibles a llarg plaç. Sovint s’han creat infraestructures desorbitades i no viables econòmicament.

Mancomunitat de municipis: Els municipis pròxims han d’aprendre a compartir serveis, sense la necessitat que tots disposin de tot. L’oferta ha de ser complementaria, i entre tots donar un bon servei als ciutadans.

Agrupar municipis: Una solució és ajuntar municipis per reduir despeses. Fer municipis més forts per evitar administracions intermèdies. Tenint en compte, que la representació municipal és la més propera als ciutadans, és una bona solució crear representacions municipals fortes amb més recursos i menys “intermediaris” pel mig.

Parlar clar: Cal fer un discurs realista i pedagògic al ciutadà, perquè els serveis s’hauran de reajustar segons les possibilitats reals del territori. Espais co-creatius entre administració pública i empresa privada i/o ciutadans individuals són un bon recurs.

Pensar més enllà de les eleccions: Definir marcs reals i no fer un discurs electoralista. La ciutadania prefereix una explicació real de la situació, mentalitzar-se i canviar d’actitud (en la demanda).

Oportunitats: La crisi és una excel·lent oportunitat per establir un diàleg directe, sincer i real amb els ciutadans. Crear sinergies i co-responsabilitats amb ells formarà part de les habilitats que es valoraran dels propers electes.