Francesc Masana

Fa uns dies que vaig donant tombs sobre aquesta reflexió. De fet, han sortit entrades en blocs que han expressat molt bé el que volia dir, per tant aprofitaré per no repetir-me, compartir i aportar un punt de vista propi. Tampoc és garantia que sigui nou, però què és garantia en una societat en xarxa? I nou? Què és nou?

Intentaré començar per la part més baixa del termòmetre i, intentaré, acabar per la part més alta.

He perdut les eleccions. Era complicat guanyar-les però he perdut. Al llarg del procés anterior a les eleccions em va sorprendre que cap partit –dels més o menys influents- incidís de forma explicita en la necessita de canviar els processos polítics. Evidentment, la reflexió havia d’anar acompanyada d’elements que reforcessin l’actitud: alhora de fer les llistes a les eleccions, per exemple. Aquesta reflexió de la Gemma Urgell recull molt bé aquest sentiment. L’oportunitat perduda: la revisió de les “normes de joc”, incidia en aquesta idea.

L’esquerra és a mig camí de tocar fons. Amb aquestes eleccions ja han proliferat algunes eines que permetien reflexionar sobre el teu vot, per exemple “Elecciones.es, el voto consciente” que em confirmen que sóc d’esquerres. El desencís de les esquerres fa temps que balla per molts entorns d’esquerra. Tornant de vacances d’estiu vaig escriure una entrada que va rebre un munt de referències, més privades que públiques de “gent d’esquerres”.

No fem política 2.0. Si no m’he perdut pel camí la política 2.0  no hauria de formar part d’una segona via, sinó la transformació de la via actual. La relació de política 2.0, al meu entendre té més proximitat amb les actituds que amb les tecnologies. Mentre que les tecnologies han sigut protagonistes creixents per part de bona part de l’escenari polític, les actituds han variat poc; i especialment, en les estructures que articulen els partits. La partitocràcia és un element que no ens abandona. D’altra banda, la possibilitat de reformar de la llei electoral és una necessitat que sempre troba motius per ser ajornat.

Les experiències 2.0 són l’exemple. Gens mitòleg m’agrada realçar actituds que s’aproximen al meu punt de vista del què és la política. Ismael Peña analitza molt bé en El Parlament 2.0 del President Ernest Benach la feina feta en l’entorn de la màxima institució política catalana. He tingut la possibilitat de coincidir amb l’Ernest al llarg d’aquesta darrera legislatura en vàries ocasions. La seva reflexió personal sobre els canvis en els processos polítics hauria de ser referència per aquelles persones amb responsabilitat política actual i propera. Felicitats per la feina feta Ernest, és una llavor que donarà bons fruits.

L’interès encomana interès. Observo més interès per la política. No voldria ni fer llistes ni donar referències concretes però observo una amplificació per la possibilitat de canviar coses a través de la política. A vegades, per la via paral·lela a la pròpia i saltant “l’oficialitat” tradicional. L’observació aporta admiració i esperança.

Tocar fons per començar a pujar. José Antonio Donaire recull perfectament la necessitat d’aprofitar l’estat de la qüestió com un escenari favorable i de canvis. Si la baixada no ha acabat, que tinc els meus dubtes, el camí de pujada ja té una guia.

Molta feina per fer i reclamar. La carta oberta al nou President de la Generalitat, Artur Mas, que trobareu al bloc de Marc Garriga, ho recull molt bé.

José Antonio Donaire, Prof. Universitat de Girona from redall on Vimeo.

José Antonio Donaire en la presentació del projecte de l’Alta Anoia, a partir del procés de construcció de la teva Alta Anoia
Dia: 17/09/2010
Professor de UG.

Estem en una fase molt prospectiva: noves possibilitats, nous nínxols de mercat, però tot això es produeix en un període temporal canviant. Poder aprofitar els aprenentatges que aquest procés esta produint és una oportunitat.

Tenir un pla (estratègia) és un element important important perquè un determinat territori pugui trobar nous espais de desenvolupament, turístic també. Fins i tot, ni que el pla no sigui perfecte es demostra que els territoris que han fet pensat una estratègia en surten beneficiats. Sumar esforços, ni que sigui en una direcció no del tot encertada, ja és quelcom positiu.

Un altre element és allunyar-se de l'estandardització i crear estímuls propis: turisme de diferenciació. S'ha de fer una revisió crítica de quina és l'oferta que s'ofereix, i intentar fer un producte peculiar.

Un conjunt important de turistes li agrada no ser tractat de turista, per tant cal vigilar en no sobre-ocupar espais. Aquest tipus de turista és molt interessant perquè té unes peculiaritats que permeten ser molt imaginatiu. Explotant un producte molt artesà i manufacturat pel turista.

Actualment, el turista vol deixar de ser espectador, canviant la seva identitat formant part de l'entorn que visita. Cal també segmentar molt el tipus de client, i ajustar-se als seus requeriments. S'ha d'entendre que la innovació també ha de ser constant i compartida amb el territori.

Els turistes prenen el relleu de la imatge que tindrà la destinació. El control ja no és ni de la destinació ni dels intermediaris. Per tant, cal començar a crear un diàleg proper al turista perquè aquest serà el principal agent que influenciarà en els potencials visitants.

La ponència de José Antonio Donaire està plena d’exemples molt il·lustratius.
Molt recomenable el seu bloc, una autèntica referència.

Quan s’apropa una data que fa temps que esperes sempre hi ha la mateixa incertesa, tot estarà a punt? Funcionarà tot a la perfecció? Ens deixarem alguna cosa? Doncs ja us responc: no estarà del tot a punt, funcionarà molt bé però hi haurà coses a millorar i.. sí, ens deixarem algunes coses, tot i que, hem rumiat molt i molt la proposta.

Segurament el que llegireu a partir d’ara no és una explicació ni massa política ni massa tècnica, però em sembla que respon a la meva manera d’entendre els projectes.

La feina va començar fa molts anys amb la feina de dos presidents entusiastes, Antoni de Solà i Jordi Bertran, que pensaven que la zona tenia possibilitats per ser explotada pel turisme.

Fa gairebé tres anys, quan amb el Pere Masana varem entrar com a responsables del Consorci teníem clar que Internet era un espai amb un potencial enorme i que calia treballar. Després d’un període de reflexió varem fer una despesa important d’esforços en pensar com havia de ser el projecte ara, i sobretot, en el futur. L’energia dels tècnics amb el projecte ha donat forma a una proposta pensada en generar il·lusió al territori. Sense ells, i no és un tòpic, això que s’estic escrivint no seria una realitat. La il·lusió per engegar un projecte que pensem que té un caràcter innovador i de risc era un element indispensable.

No hem fet una pàgina web. Ni 2.0, ni 1.0, ni 1.5, ni… hem intentat construir un projecte amb el territori. El comencem en fase Beta, com pensem que han de començar tots els projectes. Pensat, rumiat, però amb la capacitat de fer un gest amb la cintura i adaptar-se a les circumstàncies. La revisió i el diàleg amb els usuaris seran un element fonamental per la seva millora.

No és una web de turisme. Tot i que ofereix elements d’explotació turística, la nova pàgina web de l’Alta Anoia vol treballar per la coordinació informativa i de coneixement de la zona. La societat de la Informació i el Coneixement ens dóna la possibilitat de formalitzar les possibilitats del territori: història, economia, turisme, coneixement,…amb tots els agents, des de l’administració pública a les iniciatives privades. Sempre pensant en el final de la llarga cua d’interessos que desperta l’explotació i el desenvolupament territorial, en aquest cas, bàsicament, rural.

El concepte més important del projecte és l’apoderament del territori. Hom té capacitat d’aportar coneixement al portal. Els municipis informant de les notícies i omplen l’agenda (el web recull les dades per rss) , les iniciatives privades (allotjaments i activitats), les escoles que ja han començat a treballar les històries del territori, les persones que fan rutes a peu o amb bicicleta, etc. Tota aquesta informació pot ser recollida pel potencial visitant en el seu quadern de viatge: compartida, valorada,…

El projecte web va començar fa més o menys un any quan varem publicar l’espai de La Teva Alta Anoia: un bloc que fa el seguiment en directe del projecte. Ensenya l’evolució del projecte, el seu finançament, cròniques de la formació: un element essencial, etc.

Fa uns mesos, a l’Alta Anoia, sabent que es treballava en un projecte de comarca, el Pla Estratègic de l’Anoia, d’explotació turística i de desenvolupament territorial va oferir a la resta de territori el treball conjunt per tal de realitzar el projecte en un marc comarcal. Aquest oferiment ha començat ha tenir el seu suport amb la tasca de dos tècnics que ajuden a la integració de continguts. De totes maneres, això hauria de ser la base per començar a treballar en una base territorial més amplia, oblidar-se de les polítiques partidistes o de campanar (pensades per un municipi o pocs municipis). Aquest darrer requeriment és clau, i ha de mostrar un canvi d’actitud important per part de hom. La revisió crítica, i especialment autocrítica, serà clau. Esperem que tots plegats siguem capaços de recollir aquesta inèrcia positiva del Consorci i la seva proposta innovadora. La comarca ho necessita i s’ho mereix.

La incertesa ens acompanya aquestes dies, però la teva Alta Anoia us espera per rebre amb ganes d’aprendre i de sorprendre’ns. Divendres comencem amb una Jornada Acadèmica amb dos bons amics del Consorci: José Antonio Donaire i Oriol Miralbell. El seu coneixement ens ha acompanyat al llarg de la concepció del projecte, i la seva presència és una manera de dir gràcies a tota la xarxa.

Divendres va ser un dia intens entorn a les meves sensacions vers la política i la governança. Com crec que determinen molt bé diferents possibilitats entorn a un mateix sentit faig un petit recorregut de situacions.

Al matí, pujant a Solsona, seguia la sessió parlamentària catalana per dos canals paral·lels: ràdio i twitter. Aquest darrer, treia foc entre opinions a favor dels toros i en contra. Totes de to personal, amb el perill que diagnosticava fa uns dies molt encertadament @erovira després d’una sessió al parlament.
De cop i volta, per la radio, feien referència a la llibertat de vot dels parlamentaris de CIU i PSC. Certament un granet de sorra a nous marcs democràtics, sense la seva part de calç: el vot era secret. Primer dilema, és representatiu un vot secret per lliure que sigui? Crec que no. El parlamentari representa, o hauria de representar, a un grup de ciutadans que l’han escollit per tal de gestionar i decidir determinades accions vers diversos àmbits. Com pot fer un veritable rendiment de comptes amagant la seva opció de vot?
Sorprenent va ser alguna reacció del twitter que no entenia que es reclamés que el debat fos de com es segueix el procediment de prendre decisions i mantenia l’interès en un debat, que des del meu punt de vista, estava fora de lloc: toros sí, toros no. El debat s’havia re-dirigit cap a un espai estèril en aquell moment. La veritable tria era decidir si el requeriment d’un grup important de ciutadans entrava a debat a la cambra. El resultat final ajustat em va provocar una certa tristesa, no s’havia entès el procés de debat o no s’està a favor de què les aportacions ciutadanes entrin a debat.

Al migdia llegia com s’acomiadava José Antonio Donaire (@Donaire). Coneixia la notícia, però la meva admiració pel talent 2.0 d’aquest diputat socialista afegia tristesa al meu estat. @Donaire ha sigut dels pioners, a casa nostra, en entendre que la política 2.0 significa nous models democràtics. Amb talent i ma esquerra, ha sabut repartir i difondre les seves experiències i aprenentatges. Un cop més recomano el seu magnífic bloc.
Com a part d’una societat interessada en buscar nous espais més democràtics i oberts, hem de donar veus a exemples tant bons com el d’aquest diputat. Sempre tenint en compte que el canvi ha d’anar més enllà de lideratges personals, aquests són essencials per determinar una nova manera de fer i entendre la política.

Al vespre vaig anar a Carme, municipi de l’Anoia, que comença un projecte de Participació Ciutadana, ara, via Facebook. Com els hem ajudat a construir un model de web participatiu, em van convidar per explicar el seu funcionament. Vaig centrar un 95% de la xerrada a l’actitud i el 5% a la pròpia eina.
La impressió de la xerrada va ser molt bona. L’equip de govern té ganes d’escoltar a la gent, i això és nota. Oberts a obrir un veritable diàleg i aprofundir en un govern col·laboratiu. Els ciutadans de Carme escoltaven amb interès, i la gent més allunyada de les eines van demanar que se’ls expliqués -repetidament- com utilitzar la xarxa per comunicar-se. Ràpidament se’ls va informar que s’aprofitaria les classes d’informàtica a la gent gran per explicar com fer-se el perfil digital.
Vaig sortir realment emocionat de la resposta i de l’actitud de l’equip de govern d’aquest municipi. En aquests petits exemples podem començar a trobar veritables eixos de governança col·laborativa.
Gràcies a les sinèrgies del projecte de Copons, a la comarca de l’Anoia, han sortit projectes de participació ciutadana, entenent que aquesta ha d’anar més enllà que la de simple pluja d’idees, i això és emocionant.

“Cada día me juego la vida para ir de mi casa al ayuntamiento, por un trozo de camino cerca de la selva“. Això ens va dir ahir al vespre un alcalde colombià tot sopant a Montblanc; justament a la sobretaula, quan tots estàvem més relaxats. En aquell moment es va deixar anar i d’aquella figura baixeta de mirada dura, d’un home que no passava els quaranta anys, silenciós i discret, en van sortir unes paraules que ens van esborronar a tots. Ell és un dels superherois que avui descrivia el Ricard Espelt en el seu blog, però sense internet ni xarxes; només amb valentia i amb voluntat de servitud; ell també podria formar part del Parlament Invisible que el José Antonio Donaire ens descrivia també avui . Un home que, com explica el Jordi Bertran, creu en el seu món rural i que ha vingut a Catalunya per prendre nota i intentar trobar recursos per construir un millor futur pel seu poble.

Aquest alcalde sap que no pot parlar als periodistes sobre seguretat ciutadana, ni sobre les FARC, ni sobre la droga. Els periodistes colombians saben que això millor no preguntar-ho, són coses de les altes esferes polítiques del país i no volen ocasionar-li problemes a un alcalde que treballa perquè els seus representats tinguin un millor present i futur; puguin treballar les seves terres, anar a l’escola o tenir una cobertura sanitària. És jove però té uns ulls de persona gran, de qui ha vist perillar la seva vida en més d’una ocasió, de qui hi ha nits que el neguit no el deixa dormir. Té 5 persones que sempre l’acompanyen; i aquests van armats i viuen amb ell; no se sap mai quan es poden trobar una retén de la guerrilla en qualsevol camí o carretera, un atac en qualsevol cantonada, o una mina allà on trepitja.

Tot i això l’alcalde en algun moment del sopar ha somrigut, quan ha explicat alguna de les accions que estan fent per promoure el turisme a la regió com uns passeigs pel riu en una barca feta amb ferralla; i li brillaven els ulls quan ens explicava que un productor de fruita tropical va decidir donar valor al seu producte i ara té un petit obrador on fa melmelades, caramels, i els ven a altres regions més riques del país. És per aquestes coses que a nosaltres ens poden semblar petites, de primer món, simples anècdotes, per les que el nostre alcalde-heroi es juga cada dia la seva vida.

És per aquestes persones anònimes que hi ha en tots els pobles del món que una creu que el món pot arribar a ser molt millor.

Riu Caquetà (Colòmbia)

La imatge és del Observatorio Regional de la Paz (ORPAZ) de Cauca Nariño (Colòmbia)

These mist covered mountains
Are a home now for me
But my home is the lowlands
And always will be
Some day you’ll return…

Tancant els ulls i arrancant els mots correctes del racó més profund del cor. Davant d’una pantalla somnien i veuen, a vegades virtualment, un món millor. Comparteixen i s’ajuden, dolçament abraçats com una colla d’ànimes germanes.

Navegants. El neguit apareix quan el rumb es desvia i sobretot quan el viatge redueix la seva velocitat. De totes maneres no hi ha destí escrit: la Ítaca no arriba mai. Sovint deixa entreveure la seva silueta, al fons, i després resulta un miratge d’allò que realment el desig provoca.

La saviesa del temps dóna coneixement de la importància de l’espera. Pausa les il·lusions. L’esperit de joventut es converteix en foc per les idees i, arrenquen accions, projectes,… gairebé a cegues amb la il·lusió de transformar una realitat immòbil.

En petits cercles, en converses, amb les parelles, en congressos,… s’explica que el món està canviant. Molt ràpidament. La xarxa endolceix els esperits i la quotidianitat -sovint- els trenca. El somni és massa important per ser tant senzill.

De totes maneres, els petits líders remouen el remor de la veu d’aquells que els costa fer-se escoltar. Modestos i valents alhora, xafats pel gegant poder del sistema. Cada sistema és una peixera, dins una altra peixera, i una altra… del més petit al més gran poder. Rebutjant un món més just i més equilibrat. Tanquem els ulls, i amb el so de la música, treballem per treure aquests peixets de la gàbia i fer-los nadar en la immensitat.

Són els nous superherois, que no descansen mai, i que en qualsevol moment aixequen la seva veu.

___________________________________________________________________

* Post inspirat en l’estat de Google Talk de Javier Pinto, la seva extraordinària feina a l’altre món (oblidem a vegades que és el nostre món), aquest post del sempre present J.A. Donaire i de la magnífica cançó de Mark Knopfler. També aquells que dia a dia són un banc de referència d’aquest modest quadern de viatge.