Arran del Quart cicle de debats “Parlem de comerç!, El comerç i les noves tecnologies: una oportunitat per a qui? ” (07/04/2011) organitzat la Diputació de Barcelona i aprofitant l’assignatura de Comunitats Virtuals on havia d’analitzar una comunitat virtual vaig centrar la meva investigació en La Catània per tal de realitzar un estudi més ampli. El resultat és aquest article: “La Catània, de Vilafranca a la virtualitat. Anàlisi d’una comunitat virtual entorn a un producte de consum local”.
En aquest breu article analitzarem com des de l’àmbit del comerç s’obre un element important de relació entre productors i consumidors a través de l’instrument de les TIC. Les comunitats de productors entorn al producte poden tenir un marc relacional més ampli a través de la virtualitat; però el productor individual també podrà fomentar la creació d’una comunitat entorn al seu producte. La virtualitat pot ser de gran ajuda.
Aquest estudi està centrat en la Catània, un producte local però conegut més àmpliament gràcies a les seves característiques i a l’acció comercial que hi ha darrera. En aquest cas, l’estratègia d’un productor resulta clau per construir una comunitat entorn al producte de consum.
Llegir la resta d’article: La Catània, de Vilafranca a la virtualitat. Anàlisi d’una comunitat virtual entorn a un producte de consum local
Arribes a l’Ajuntament i el teu nom es converteix en blanc de comercials que volen vendre publicitat a tort i a dret. Plantejat així pot resultar angoixant, però en realitat el més important -al meu entendre- és qüestionar-se el criteri de la despesa destinada a la publicitat.
De fet, una de les formules utilitzades pels comercials és la de llistar les col·laboracions que l’Ajuntament ha fet fins aleshores en el seu mitjà. Com ets nou, el més senzill, es acabar dient que sí. De totes maneres, cal valorar com fem la despesa de publicitat. Què aporta la despesa al municipi? Moltes vegades, la resposta és angoixant: “sempre s’ha fet així i t’assegures que et vegin amb bons ulls i parlin de tu.”
A vegades la situació acaba sent, al meu entendre, ridícula. Un exemple: un espai de la premsa local dedicat a Internet demana als Ajuntaments fer publicitat dels seus webs municipals. Repassant el llistat t’adones que alguns d’ells no es preocupen ni d’actualitzar les notícies ni els esdeveniments del seu municipi. És lògic gastar-se diners en publicitar un web que no utilitzes?
El criteri en aquests anys a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de l’Alta Anoia ha sigut el mateix: fer despesa de publicitat recolzada als continguts. Parlem de continguts que tinguin un valor afegit al municipi i que permeten generar una activitat econòmica, social o cultural més gran en l’entorn. Un exemple: promocionar el territori a partir d’unes rutes que permeten explicar com és el territori, un espai on descarregar aquestes rutes i alhora referenciar els serveis que ofereix el municipi o els agents privats.
Si la despesa es realitza en format digital: la durabilitat i la flexibilitat d’ús és més gran. Sobretot si ets capaç d’utilitzar els canals d’amplificació que permet Internet.
En els darrers dies Wikileaks, i el seu màxim impulsor Julian Assange, s’ha convertit en un aparador dels mitjans de comunicació. Si bé no ha sorprès a un segment de població cada vegada més interessat en els temes que deriven de la societat en xarxa, si que ha causat una bona sacsejada en gran part de la població, mitjans de comunicació i governs d’arreu del món. En aquest breu article, explicarem com Internet ha possibilitat una manera diferent de entendre, aconseguir i amplificar la informació; on les regles de joc són unes altres i, per tant, obliguen a una transformació dels rols tradicionals.
És cert que podríem dubtar que Wikileaks tingui una estructura pròpia com a moviment global però del que no tenim cap dubte és que forma part dels nodes d’un moviment global de la contrainformació i la transparència governamental.
L’origen de la contrainformació en xarxa té els seus orígens en les mobilitzacions de Seattle (1999), on es va fer visible el moviment altermundista, a través de Indymedia. Des d’aquesta llunyana data, ja han aparegut diversos moviments i organitzacions que treballen perquè els governs siguin més transparents en la seva tasca informativa.
En el documental Wikirebels que va emetre el 30 minuts (30/12/2010) descobrim algunes de les interioritats de Wikileaks, i que ens fan pensar en un nou paradigma del rol informatiu i de la pròpia actitud política. Julian Assange alerta que “darrera de cada publicació hi ha un segon missatge i aquest és: si tens un comportament immoral, injust, seràs descobert”. La voluntat de l’organització és donar transparència a través de la publicació de informació confidencial. El grup es coordina i es comunica amb llistes de correu. La tecnologia esdevé un element essencial per aconseguir la informació, amplificar-la, però també, per l’organització del moviment que no té espais de treball fixes i reconeguts. Manel Castells, en La era de la Información, ja reconeix les possibilitats de la tecnologia com a eina de mobilització i organització dels nous moviments socials. Es per aquest motiu, que l’organització rep en els seus inicis el suport de Radical Chaos Computer Club per tal d’utilitzar la tecnologia per infiltrar-se en espais secrets.
Wikileaks neix amb la voluntat de ser transmissor de informació confidencial cap als mitjans de comunicació per tal d’amplificar-la. L’espai web obre la llavor de com la transparència informativa, realitzada de baix a dalt, dóna un tomb al sentit de la democràcia i al poder de la informació que fins ara era en mans dels governs. En aquest context les aliances canvien: els mitjans de comunicació ja comencen a veure les possibilitats de involucrar-se i donar suport a moviments que sorgeixen com a contrapoder, com a instrument per aconseguir més audiència. Lògicament, i com ja avança Castells, els governs que perceben aquesta pèrdua de control, es senten amenaçats i reaccionen per tal de manifestar el seu enuig; que en realitat no deixa de ser una incapacitat per assumir unes noves regles de joc.
La capacitat de l’organització per influir en els governs cada cop és més important. Islandia, on es va aconseguir una legislació molt favorable per la llibertat informativa sense censura, n’és un exemple.
La llavor que inicia Wikileaks alhora d’entendre la informació i la seva amplificació té el recolzament de la Nova Cultura Política, que com diuen Terry Nichols Clark i Ronald Inglehart vol recolzar nous programes i noves regles de joc. Aquesta actitud ataca les formes tradicionals del tractament de la informació confidencial i ensenya les vergonyes de les jerarquies tradicionals de govern. Els ciutadans deixen de sentir-se subjectes dòcils i passius per convertir-se en activistes amb ganes de revolucionar les formes tradicionals de govern, per tant, de poder. Són ciutadans, de la Nova Classe, actius i organitzats que a través de la xarxa informen i difonen la informació més enllà dels rols tradicionals. Quan aquesta acció troba la complicitat dels mitjans de comunicació, es manifesta la capacitat d’influència d’aquests nous moviments socials que treballen per la transparència en la informació per una banda. I d’altra, la necessitat que tenen els mitjans tradicionals per vincular la seva tasca informativa als propis ciutadans. En el cas de Wikileaks disposem de l’exemple de col·laboració amb The Guardian amb nombrosos casos de difusió informativa aconseguida a través de l’acció de intrèpids informants anònims.
Retornat al discurs de Terry Nichols Clark i Ronald Inglehart la Nova Cultura Política promou que els ciutadans donin respostes post-materialistes, amb actituds més liberals que les que imposava el materialisme. Aquest accent social dóna un cert recolzament a espais de transparència política. Per tant, com més atacada és una organització, en aquest cas Wikileaks, més recolzament internacional aconsegueix.
És cert que els nodes del què podríem anomenar moviments socials globals per la transparència política informativa no tenen sempre un organigrama de conversa horitzontal i descentralitzada, però si que formen part d’una tendència que descobreix una Nova Classe i una nova manera de fer política. El valor de la transparència té un camí paral·lel al propi reconeixement de la democràcia, sense la primera no s’entén la segona. Aquesta creixement va lligat al control dels propis ciutadans que a través de xarxes amplifiquen i organitzen grups de pressió vers les formes de govern tradicionals. En aquest darrer punt podem vincular tots els projectes de MySociety que d’una forma organitzada permeten als ciutadans comunicar, exigir i controlar els seus governs. El rendiment de comptes i la transparència governamental semblen elements inesquivables per la Nova Cultura Política, i més, quan les eines que ofereix la Societat de la Informació i el Coneixement donen la possibilitat als ciutadans de marcar el control del poder.
Entenent que estem escrivint sobre la mateixa actualitat esmentarem alguns exemples de les pròpies referències de l’article:
Collateral Murder, és un film gravat a partir de les filtracions d’unes imatges gravades fruït de la invasió americana a l’Irak. És un exemple de la difusió de la informació, transparència,… amb voluntat de reivindicar les atrocitats de qui es sent amo del poder; i per tant, en protegeix la informació.
Daniel Domscheit-Berg, un dels impulsors de Wikileaks, juntament amb altres persones està treballant amb Openleaks, amb la mateixa idea però amb organització menys jeràrquica i més horitzontal.
MySociety, organització que ja hem anomenat en l’article treballa en projectes que s’han convertit en la referència d’arreu. They work for you, pel control de la feina dels Membres del Parlament, potser és la que més cerca la transparència i la llibertat informativa dels ciutadans. MySociety també és l’exemple d’organització que treballa sense gairebé estructura física i basa la seva metodologia de treball en la tecnologia.
De sempre la política m’ha interessat. He llegit politòlegs, segueixo normalment el dia a dia del nostre país, tinc ben a la vora polítics i de partits ben diversos, m’agraden les converses sobre política, estratègia i comunicació i, fins i tot, fa molts anys, quan acabava Periodisme, em vaig plantejar estudiar Ciències Polítiques.
En aquest bloc sovint he parlat de política i la major part de blocs que segueixo parlen de política… Ara però, estic preocupada. Un moment així, electoral, amb campanya, amb moviments en tots els partits, de programes, de mítings, d’entrevistes, d’estratègies i d’enquestes; ni parlo de política amb la gent del meu voltant i intento evitar el tema, ni escric, ni llegeixo els posts d’aquesta temàtica ni m’interessa massa allò que diuen els diaris sobre la campanya. Si, sóc una NI-NI. Cada dia que passa, em pregunto: “Gemma, no has escrit res d’aquestes eleccions al bloc…”
He analitzat què m’està passant i només tinc dues respostes:
A/ Que tinc les neurones i les hormones concentrades en aquests darrers dies de l’embaràs
B/ Que el panorama polític actual del nostre país és força decebedor, que aquesta campanya està sent “más de lo mismo” i que l’eufòria que uns quants “il·lusos” teníem per l’obertura de la política gràcies a internet i a l’empoderament de la societat, i en la necessitat d’un canvi en el sistema de representació del nostre país, s’ha quedat en un no res.
Pensant-m’ho, i ni que em pesi, crec que l’opció B és la que millor representa el que m’està passant.
I em pregunto… si a mi, que en teoria la política m’interessa, em passa això… a aquells més “desafectats”, què els hi deu estar passant?
Aquests dies ja estem en plena campanya electoral. Com totes les campanyes són dies intensos. És hora de reforçar els missatges, mobilitzar els seguidors i sorprendre als indecisos per tal d’ampliar el número de vots. Són dies esgotadors pels candidats a representants públics, i especialment els caps de llista, que recorren al país per tal de convertir el potencial electorat en acció de vot per la seva proposta en les eleccions del 28N.
En aquest context hi juguen molts actors: candidats, equip del candidat, aparell del partit, militants, seguidors, assessors, mitjans de comunicació,… La força d’un missatge es va reforçant i la melodia sona per aconseguir més suport.
De totes maneres, l’escenificació de la campanya ve marcada per unes “normes de joc” que no tenen la capacitat d’apoderar una part molt important de ciutadans. La meva percepció és que aquest element és bàsic per l’anomenada desafecció.
Caldria establir unes “normes de joc” on la tasca dels candidats sigui més pròxima al territori i als ciutadans. Això facilitaria que la campanya territorial tingués un veritable sentit. L’elecció dels candidats territorials hauria de ser molt important. Més enllà de militants i seguidors del partit, el candidat d’un determinat partit, hauria de treballar en convèncer a la massa de desafeccionats, dubtosos i ciutadans amb ideologies diferents però que no tenen una empatia amb la proposta del “seu” partit. La revisió crítica de com s’escullen els membres de les llistes territorials i el sistema de votació allunyat de la possibilitat d’apoderar el territori allunyen, dia a dia, els ciutadans de la veritable acció política.
En aquest context, és on observem la voluntat d’un grup important de persones que treballen per canviar la forma de fer política: els 2.0 (etiquetatge comú) i que topen amb les mateixes barreres. L’Edgard Rovira promou un manifest ‘Los límites del 2.0” que recull els topants d’una part d’aquest col·lectiu.
L’amplificació de la xarxa és converteix en soroll. És endogàmica. I sota la meva òptica, ho és perquè les “normes de joc” s’han de revisar. L’abstenció i els vots en blanc tornaran a ser protagonistes dels resultats. Tornarem a escoltar: “és una dada que hem d’analitzar i reflexionar”. I tornarem a començar una nova legislatura.
No conseguir un canvi de les “normes de joc” és una oportunitat perduda. No incorporar al programa aquest canvi com un element vertebrant d’una nova forma de fer política és una altra oportunitat perduda.
Fa unes setmanes, aquí mateix ja anunciava que se n’estava preparant una de grossa. En aquest bloc, i també en aquest, he dedicat sovint posts sobre media140, “una organització independent, fundada per Andrew Gregson el febrer de 2009 i dedicada a ajudar individus i organitzacions a comprendre millor les noves tecnologies socials. Creem conferències, esdeveniments i tallers, en sectors tan diversos com el periodisme, l’educació, la política, les organitzacions no governamentals, el comerç, la tecnologia i la publicitat”.
Doncs finalment si! media140 estarà a Barcelona, al CosmoCaixa, el proper 25 de novembre sota el tema “En la intersecció entre el periodisme, la innovació i la tecnologia”. Serà el primer d’un seguit d’esdeveniments que s’aniran fent a Barcelona al llarg dels propers mesos. Es comptarà amb ponències de Karma Pairó, Narcís Vives, Pau Llop i Serena Kutchinsky; presentat per Rosa Maria Calaf.
Realment valdrà la pena! Si no ho heu fet, ja trigueu a fer la inscripció aquí
Ahir vaig tenir la sort de participar en la II Marató de Comunicació organitzada per l’Albert Medrán i l’Antoni Gutiérrez-Rubi, amb la proposta de cercar 15 idees per la Campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya. Un acte interessant, breu i intens. Amb moltes idees i talent en l’ambient. Si cliqueu en els enllaços dels blocs de l’Albert i l’Antoni trobareu la informació de totes les presentacions, i també el bon resum en el bloc de la Sandra Bravo.
Us deixo la meva presentació que partint dels jingles de campanya intenta analitzar breument les pautes per reforçar i amplificar un missatge de campanya en aquest cas els jingles.
DIAPO 1: Jingles de campanya
Comencem sense donar res per fet. Ho revisem tot fins i tot la pròpia excepció del mot jingle: un efecte sonor molt curt que consisteix només en un eslògan o una melodia. Si la brevetat jingle es paral·lela a la claredat del missatge que ha de transmetre musicalment ha de congeniar tres elements bàsics: consolidació d’un missatge, personificació – sensibilització de la idea de l’emissor i apoderament del receptor. Aquest receptor no serà passiu sinó acabara taral·larejant la melodia que ja formarà part de la seva ànima.
DIAPO 2: despertador
CANVI: Un dels mots claus de l’actual campanya. Si revisem els tres arguments el nostre jingle s’ha de sustentar en tres elements:
Consolidació del missatge: si entenem que gran part de la societat demana una revisió dels processos polítics actuals i els deures no s’han fet, el nostre jingle ha de deixar clar que aquest canvi es produirà revisant les normes de joc. El despertador sona però ningú l’atura.
DIAPO 3: dits que avancen
Personificació i sensibilització política dels candidats. La naturalitat dels seus gestos alhora de moure’s al so del jingle hauria de ser paral·lel a la denotació de la capacitat de conciliar unes noves relacions entre candidats i electors.
DIAPO 4:cantors
L’apoderament del receptor serà possible quan darrera de cada nota hi hagi una correlació de les premisses descrites amb anterioritat: la consolidació sensibilitzada d’un projecte comú amb forma de melodia.
La consolidació d’un canvi real o les promeses del començament d’un canvi semblen dèbils sinó els hi donem un tomb.
DIAPO 5: sense cartells
S’escolta una melodia de fons… són ciutadans que treballen per canviar l’epidermis de la pròpia campanya, per canviar l’aspecte més formal de la campanya i alhora reforçar-ne els continguts.
És un so suau que augmentarà de volum perquè segurament alguns canvis de les pròpies campanyes s’hauran de fer des de fora de les estructures polítiques.
DIAPO 6: altaveus
L’amplificació atabala, desafecciona més, fins i tot als possibles seguidors. És el remor de la endogàmic de la mateixa cantarella. És molest i en forma d’spam és invasiu de la nostra aureola, el timeline digital i corrosiu per la sensibilitat dels nostres ulls i oïdes.
DIAPO 7: cor musical
Un bon jingle ha de consolidar un missatge, a d’apropar a la persona i ha d’apoderar-nos. La campanya ha de ser una bona manera d’arribar al cor de les persones. I el so, és un element essencial. Per apropar-nos hem d’haver fet els deures, sinó els hem d’il·lusionar en l’esperança de consolidar un missatge. Ens despertem? Hi ha molts oïdes que esperen encabir un jingle al cor.