Ara fa un any que un milió de persones ens vam manifestar a Barcelona per defensar la nostra nació i el dret a decidir d’aquesta nació.
Concretament l’espurna que va mobilitzar a tanta gent va ser la sentència del Tribunal Constitucional que va retallar significativament l’Estatut de Catalunya. Recordem que aquest Estatut havia estat votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya i pel Congrés dels Diputats.
Passat un any és un bon moment per fer balanç i valorar perquè va servir aquella multitudinària manifestació.
Durant aquest any, les eleccions a la Generalitat de Catalunya i a les administracions locals han provocat importants canvis de color polític en els òrgans de govern. De fet, el panorama polític és força diferent del de fa un any.
D’altra banda, també cal tenir en compte que en aquest any, la pròpia societat civil ha organitzat nombroses consultes ciutadanes arreu preguntant per una possible independència de Catalunya, fins i tot recentment el Centre d’Estudis d’Opinió, per primera vegada, també ho ha preguntat a la ciutadania.
Però no només això, la ciutadania s’ha continuat mobilitzant: el 15M, el 19J, el… no deixen de ser part del mateix missatge: voluntat de canviar. Símptomes de la necessitat de fer escoltar la veu de molta gent que no troba resposta a través dels canals oficials que el propi sistema articula.
Però la nostra sensació és que aquella manifestació va servir de poc, va servir per queixar-nos però no per actuar en conseqüència.
La classe política no ha sabut canalitzar el sentiment del 10J, potser perquè, de fet, no era un sol moviment sinó la unió de varis moviments; aquest caràcter heterogeni complica la concreció de les accions.
Tanmateix, creiem que el veritable fre del pas de la manifestació a l’acció ha estat la clara manca de voluntat política. La temporalitat dels fets que se succeïxen arran del 10J s’articulen des de l’oficialitat de les institucions i dels partits, que basen la seva legitimitat no en el lideratge basat en la concreció d’accions que recullen el sentiment ciutadà sinó en el recolzament en el poder que la representació democràtica els proporciona. Obviant en aquesta mirada, que la legitimitat democràtica deixa buits importants com demostra una lectura crítica de cada comtessa electoral i de cada una de les espurnes, en forma de mobilització, que els ciutadans han organitzat en els darrers mesos.
L’heterogeneïtat dels moviments que s’articulen a partir de la mobilització ciutadana són complexes d’etiquetar. Com més amplia és la convocatòria més gran és el grau de dispersió d’interessos dels propis actors manifestants. De totes maneres, sembla evident, que hi ha un element comú que uneix a les mobilitzacions que neixen a través del gran canal de les xarxes socials i que apropen interessos comuns: canviar les regles de joc. Definir unes noves regles que facilitin que el ciutadà es senti partícep i part d’un sistema, el democràtic, que ha madurat i necessita una profunda revisió.
Dir això en el fons vol dir que som nosaltres, la pròpia societat catalana qui ens queixem molt però, a l’hora de la veritat, ens movem poc pel nostre país. Preferim queixar-nos i, si cal manifestar-nos, però no passem d’aquí, l’únic que fem és eludir les nostres responsabilitats mirant sempre cap aquells que tradicionalment han estat els “dolents de la pel·lícula”. manca variable cultura democràtica, masses anys de no practicar-la comporten poca tradició d’actuació democràtica de cada un de nosaltres.
Necessitem més autocrítica si volem madurar com a societat.
Ens cal una societat madura si volem superar amb èxit els grans reptes que tenim actualment com a societat catalana i global. La mobilització necessita de l’acció pròpia en cada un de nosaltres mateixos per vitalitzar els símptomes d’articular una realitat diferent. Serem nosaltres i cadascú qui inventarà noves formes, o no serà…
Aquest post és una iniciativa conjunta amb Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell.
Aquest proper dimarts, al Jardí Prohibit del Cafè de l’Ateneu Igualadí s’ha fet una convocatòria oberta a debatre sobre el moviment sorgit arran del 15M. Arran del moviment, han sorgit espais de debat arreu. A nivell local, s’ha proposat un debat presencial per combinar una cervesa de tarda amb una col·loqui que es preveu divers.
Fa uns dies, convidat per la gent de l’acampada de Cornellà, vaig tenir l’oportunitat de participar en un col·loqui amb els acampats. Va ser apassionant. A continuació vull deixar notes del què varem comentar allà, il·lustrat amb informació que he trobat valuosa en format obert, perquè em serveixi per incorporar idees de cara a dimarts. Per tant d’aquí en endavant utilitzaré aquesta entrada com a recopilació de informació, si voleu utilitzar els comentaris com a espai de col·laboració, és tot vostre.
Primer de tot, un anàlisi visual del què succeïx a nivell de comunicació entre usuaris. Entenc que il·lustra molt bé el potencial de la Societat Xarxa. Crec que una visió del video centrat en el potencial que ofereix com a nou entorn de relació social, més enllà del què la tecnologia denota, resulta encara més emocionant.
El projecte esta realitzat per el “Instituto Universitario de Investigación de Biocomputación y Física de la Universidad de Zaragoza”.
Indignació. Tot i que podem destacar, interpretar, apuntar algunes causes, estic d’acord que es complexe definir un marc temporal del moviment. “El movimiento del 15M es un síntoma, no una causa” (Ismael Peña), sinó ho interpretem així modulem un marc de reflexió superficial i basat en el dia a dia.
Anonimat. És una de les claus de l’èxit del moviment al meu entendre. Hi ha polítics que demanen qui són els interlocutors. Em penso que no han entès res. La interlocució canvia, és abstracte. Això canvia les regles de joc. No s’han d’enfrontar a dialogar amb ningú en concret. Han de canviar les seves estructures polítiques, sinó hi ha el perill que més ciutadans es sentin fora que dins dels marcs democràtics actuals. Aquest moviment és un símptoma d’això. Amb qui han de parlar? Amb tothom. “Presidente baje a la Plaza” (Antoni Gutiérrez-Rubí) ho deixa ben clar: “los partidos se siguen organizando con las viejas lógicas del centralismo democrático y la jerarquía vertical”, el moviment reclama a la classe política i al seu màxim responsable que baixi a parlar, “sería imperdonable que ahora no les escuchara. En la plaza. En su terreno, con sus reglas, con sus condiciones. No le esperan, pero vaya. No es humillación, es humildad. Un primer gesto para empezar una conversación honesta. Quizás no tenga recompensa, pero vale la pena”. Els partits han de canviar JA les seves estructures, han d’afavorir el CANVI de les regles de joc, sinó queden més ciutadans fora que a dins. Aconseguir el marc democràtic actual ha costat massa, com per no construir sobre aquest una “nova manera de fer política”.
Complexitat. Com sempre és més fàcil practicar el reduccionisme, estereotipar i plantejar una sinècdoque com a resposta. Sembla que aquesta és la tàctica dels nostres representants polítics. Igual que és estúpid, i el més important no soluciona res, dir que tot els polítics són uns lladres perquè n’hi ha una minoria que s’aprofiten del seu càrrec per robar; tampoc és intel·ligent reduir el moviment a actes delictius provocats per una minoria. Això és inadmissible, condemnable i protegit pel sistema jurídic. A partir d’aquí no acaba res continua tot. Cap a on? “¿Adónde van? A otra sociedad, porque piensan que las instituciones están podridas y que la crisis no es tal, sino una estafa de los poderosos. Lo que venga saldrá de un debate que incluya al conjunto de los ciudadanos y del que surjan nuevas formas de vida y de política. Reivindican el derecho a equivocarse. Pero rechazan pagar las equivocaciones de los que mandan. Tienen tiempo. Quieren ir despacio porque van lejos.” (Manuel Castells, El País).
A partir d’aquí, al meu entendre, hem de fer la indignació una forma de construir. La indignació ha de donar pas a la implicació. Reconstruir sobre l’espai públic, per mi la metàfora més bonica de les acampades a les places com vaig comentar a la intervenció a Cornellà. Els símptomes de què la gent n’està tipa són evidents i si des de les estructures polítiques i el marc de representació pública no és reacciona perdrem una oportunitat i ens situarem en un escenari perillós.
“Nuestra capacidad para indignarnos puede y debe llevarnos a acciones constructivas, motivadas por el rechazo de la pasividad y de la indiferencia. Saber decir no. Denunciar. Protestar. Resistir. Indignarnos.” (Stéphane Hessel, El Periodico)
Arran del Quart cicle de debats “Parlem de comerç!, El comerç i les noves tecnologies: una oportunitat per a qui? ” (07/04/2011) organitzat la Diputació de Barcelona i aprofitant l’assignatura de Comunitats Virtuals on havia d’analitzar una comunitat virtual vaig centrar la meva investigació en La Catània per tal de realitzar un estudi més ampli. El resultat és aquest article: “La Catània, de Vilafranca a la virtualitat. Anàlisi d’una comunitat virtual entorn a un producte de consum local”.
En aquest breu article analitzarem com des de l’àmbit del comerç s’obre un element important de relació entre productors i consumidors a través de l’instrument de les TIC. Les comunitats de productors entorn al producte poden tenir un marc relacional més ampli a través de la virtualitat; però el productor individual també podrà fomentar la creació d’una comunitat entorn al seu producte. La virtualitat pot ser de gran ajuda.
Aquest estudi està centrat en la Catània, un producte local però conegut més àmpliament gràcies a les seves característiques i a l’acció comercial que hi ha darrera. En aquest cas, l’estratègia d’un productor resulta clau per construir una comunitat entorn al producte de consum.
Llegir la resta d’article: La Catània, de Vilafranca a la virtualitat. Anàlisi d’una comunitat virtual entorn a un producte de consum local