“Som bons ciutadans/es?” – article publicat a El 3 de vuit
Sovint recordo aquells dissabtes al matí que esmorzava asseguda al portal de casa dels avis tot veient l’àvia escombrant i fregant la vorera de casa seva. De vegades, també netejava la del veí de l’esquerra, si aquest estava malalt, i normalment també la vorera del de la dreta perquè era d’uns estiuejants que hi passaven poques temporades. Si havia estat Carnestoltes o Nadal o la Festa Major amb els diables, només havent passat la cercavila, ja recollia tot l’enrenou. Com la meva àvia, moltes altres àvies de pobles i ciutats del nostre país.
I recordo això perquè la setmana passada, la secció de La foto del lector d’aquest setmanari m’hi va fer pensar, en la qual un ciutadà es queixava perquè la Policia Local de Cunit no havia tret un gat mort d’una vorera en dos dies. Segur que jo hagués fet el mateix que aquest lector, hagués trucat a l’Ajuntament perquè fes alguna cosa al respecte. Però, realment és cosa de l’Ajuntament i de la Policia Local? On són els límits entre el que pot fer un ciutadà i el que correspon a les persones que es dediquen a allò públic. Què hagués fet la meva àvia? Què haguèssim fet vint anys enrera si ens trobem en aquesta situació?
Recordo la meva àvia perquè massa sovint la imatge que tinc quan pujo al tren a Barcelona és la d’u n grup d’adolescents que es tanquen entre vagó i vagó per fumar una cigarreta; o haver d’escoltar forçosament música reggaeton enllaunada de mòbil provinent d’un altre grup de joves que no tenen en compte la resta de passatgers i si molesten o no i escolten aquesta música des dels seus telèfons mòbils mentre xerren i criden. Sovint alguns avis estan de peu al passadís i ningú gosa mirar-se’ls i costa veure el gest d’algú que s’aixeca i el deixa seure.
També penso en ella quan s’acosta el moment de fer la declaració de la renta i tots fem mans i mànigues per pagar menys al “fisco”. Alguna trampeta per aquí, algun canvi per allà; total, per pagar una mica menys a l’Estat; tot i que al cap i a la fi, aquests diners, al final, ens repercuteixen a nosaltres.
I un cop més m’adono que som molt exigents amb totes aquelles persones que s’han d’encuidar dels nostres “maldecaps”, sense ser massa exigents amb nosaltres mateixos. La societat del benestar ens porta sovint a oblidar els nostres deures com a ciutadans i ens és més fàcil dir que tal polític o tal representant està fent les coses mal fetes que dir-ho d’un president de la comunitat de veïns, d’un empresari o d’un amic.
Aquest dissabte la meva àvia segur que tornarà a escombrar el carrer. Però què faré jo i tu i el veí? Seguirem esperant que passi el cotxe-escombra i si triga massa arrufarem el nas i criticarem l’administració competent. I així, anar tirant, sense tenir en compte els nostres deures i els valors de ciutadania.
Som bons ciutadans? Article 3 de vuit
