Hi ha elements interessants, que transversals en tots els camps, es vehiculen també entorn al món de la cultura.
Les institucions han de ser a les xarxes socials. Els usuaris són allà i per tant cal ser on ells ja hi són. També hi ha la possibilitat d’arribar a un públic diferent.
La relació amb l’usuari va més enllà de la tradicional, generant llaços emocionals amb la institució gràcies a les xarxes socials. Ells ajudaran a fer difusió dins els seus propis espais i xarxes d’amics.
L’educació és un espai amb un potencial molt important. Cal estar al cas de propostes que ja funcionen per poder extreure idees (per exemple, l’espai wiki del Museu Guggenheim). És important d’utilitzar eines (com el vídeo) que permeten arribar al públic més jove.
L’aportació de continguts de l’usuari ha de ser lliure, i la institució no ha de tenir una voluntat de control. Només ha de moderar i generar bones sinergies amb els usuaris.
Aquest nou paradigma representa una re-formulació de la pròpia institució: canviant la forma de comunicar, l’organització de treball, la relació amb els usuaris, etc. Com més jerarquitzades són les institucions més dificultat per reformar-les i fer propostes d’innovació.
Talkingabout gravat en el marc de la Catosfera 2010. Gemma Urgell is talkingabout too.
Unes hores després de la catosfera – cdigital2010, faig les següents consideracions, opinions i apunts de les 5 taules que vaig poder seguir:
vaig notar frescor en la taula de “Cultura en temps de xarxes”. Era la primera vegada que veia persones vinculades amb els museus i la literatura parlant de com i perquè usen els social media.
de la taula de cultura va sortir un concepte interessant: l’audiència creativa. En el fons, crec que, tant en la cultura, en l’empresa, en la política, en qualsevol camp, cal anar a buscar aquest fi: la co-creació amb la societat, amb la comunitat. De fet, crec que això és l’essència d’aquest canvi que estem vivint. Us recomano el post del @ricardespelt sobre aquesta taula
les taules on es parla de periodisme i internet segueixen donant voltes al voltant de si un blocaire ha de ser considerat periodista o no. Cal anar més enllà: quins són els reptes del periodisme en un món hiperinformat, què pot oferir, com poden perviure els nous mitjans digitals, quines són les tasques del periodista ara, periodisme ciutadà, …
els grans grups comunicatius, com les grans organitzacions, són reacies al canvi i, aquests debats no són una crítica al periodista (i com que els periodistes som molt coporativistes ens sentim ofesos), sinó a com tenim entesa la figura del periodista. Considero que el periodista continuarà existint, però no fent el que està fent ara.
l’actualitat ja no la busquem al paper, la trobem fàcilment a internet. El paper pot oferir especialització, investigació, fons, cròniques, reportatges…
la taula d’emprenedors, la vaig seguir poc, però m’hagués agradat que a part de les vivències personals dels speakers, haguéssin parlat de voluntat de col·laborar plegats per liderar un cert moviment de lobby o de pressió perquè tots aquells entrebancs que es van trobar i no es repeteixin en altres ocasions. Està molt bé dir que a Espanya costa ser emprenedor, que no hi ha facilitats, que a la universitat no t’ensenyen a ser valent i apostar pel que creus, … Però, potser va sent hora que ens movem per canviar-ho, no?
la taula sobre empoderament ciutadà i catalanisme va ser d’allò més esperpèntica. Em sembla molt bé que es vulgui parlar d’iniciatives a la xarxa en pro al independentisme, però considero que va sent hora que es parlin també d’altres projectes o accions relacionades amb l’activisme a la xarxa, els anomenats grassroots a Catalunya, que segur que n’hi han. I més, si la major part d’exemples d’aquesta taula també estaven en la passada edició.
amb la de política van sonar conceptes interessants com democràcia deliberativa, co-creació amb el ciutadà, implicació ciutadana, lideratges. Però vaig trobar a faltar que m’expliquessin com les grans organitzacions polítiques, és a dir, els partits, estan gestionant el canvi, si hi ha prevista més apertura, si el 2.0 només es considera un element de comunicació i no com a gestió del canvi, …
I els següents apunts sobre la catosfera i percepcions vàries sobre els actes d’aquest tipus:
i ara que ja ha passat la catosfera, què? Esperar l’any vinent? Crec que fora bo que els debats que es van obrint en aquestes jornades, es mantinguin i continuïn a la xarxa, de forma permanent i generant accions concretes
sé que la catosfera ha de servir per ser un punt de trobada de blocaires, twitterus i gent de la 2.0, i així és. Però crec que caldria anar més enllà i estendre aquests debats a persones que no estiguin tant vinculades a la web social, per donar més frescor, posar-nos una mica els peus a terra i, evidentment, promoure de veritat aquells elements que considerem claus de la web social més enllà del món, força endogàmic, dels que estem al 2.0
trobo a faltar més crítica constructiva i em sobra corporativisme
cal fer alguna cosa en el format de taula amb ponents, moderador i debat posterior (molt breu) amb el públic… siguem més innovadors en el format…
alguna taula sobre impacte del 2.0 en la societat: com es mesura, barems, quina ha estat l’evolució, … i perquè està passant.
Presentació provocadora de Toni Ibañez que posa en paral·lel dues tendències dins l’àmbit cultural: la oberta, com a nous camins i possibilitats; i la tancada, com un perill a la banalització de la cultura. La utilització creixent de les xarxes socials ha permès espais socials distribuïts (netocràcia). La capacitat de mobilització de la xarxa arriba a espantar alguns gurus de la cultura, com per exemple Quim Monzó.
Segons Ibañez la conversa amb el públic és bàsic, també en l’àmbit cultural. El receptor té nous rols molt més actius que els clàssics.
Lucia Calvo (CCCB)
Els propis usuaris es van avançar a la pròpia organització del CCCB. La pròpia estructura de les organitzacions, a vegades excessivament corporativistes, planteja certes confusions que rellenteix la posada en escena d’alguns elements o accions.
Teresa Fèrriz (LletrA)
La funció de LletrA serà la de recercar continguts interessants pels usuaris, més enllà dels continguts tradicionals i/o presencials. Amb especial atenció a les noves eines que permeten noves metodologies d’aprenentatge. Tampoc en la recerca de gran quantitat de seguidors sinó en poder trobar audiències interessades. Per tant no fent un ús massiu de les eines, sinó més estratègic.
Conxa Rodà (Museu Picasso) Abans d’entrar a les xarxes socials ha fet un anàlisi de què feien altres museus. Fent després una entrada integral i sostenible, tot i que, ja es comença a posar en dubte la possibilitat de continuar aportant continguts de forma periòdica. Entenent que és un treball experimental, i que hi ha elements a matisar amb l’avanç de la proposta.
Dicotomies i reflexions:
- El perfil de l’organització a les xarxes està dinamitzat per una persona. La seva interacció a vegades posa en dubte si l’opinió és del perfil del dinamitzador o de l’organització a qui representa.
- En realitat, darrera de cada projecte hi ha la gent més innovadora de cada organització és necessària una capacitat d’empodarament de tota l’estructura.
- Tenir un control de la creació pot dificultar l’acció col·lectiva. Tenint en compte que l’aportació de l’usuari és molt important en l’aportació de continguts (Conxa Rodà).
- El multimèdia (YouTube) dóna gran valor metodològic a les organitzacions en la presentació de continguts. En aquest àmbit el camp d’exploració més clar. La interacció amb les xarxes socials és més complexe. (Teresa Fèrriz)
- Cal donar valor a l’acció de l’usuari és important: estudiants que obren espais pel seu compte. (Conxa Rodà)
- Cal trobar la manera que el contingut s’adeqüi al propi funcionament de la xarxa. Per exemple, el muntatge (making off) de l’exposició. El bloc com a espai de narració del concepte (comissari). I el twitter com eina de comunicació immediata, per exemple la inauguració (rebent visions diferents). (Conxa Rodà).
- El repte continua sent involucrar a l’usuari en el procés creatiu. De moment, l’acció encara continua sent la d’utilitzar els nous mitjans de comunicació com espai de difusió. L’espai constructiu de moment només és experimental, en petites propostes. I amb un llarg camí per investigar. (Lucia Calvo).
- Les crítiques com una possibilitat de millora. Entenent que el control ja no té sentit. Cal crear sinergies positives més que centrar l’atenció al control de continguts. (Conxa Rodà).