Francesc Masana

En els propers mesos l’activitat preelectoral no s’atura. El nostre calendari electoral ens apropa a la sensació de la pel·lícula El dia de la marmota, on l’activitat del dia a dia es barreja en un clima electoral en forma de bucle. El que la saviesa popular anomena “la mateixa cantarella”.

De totes maneres, estic segur que si en algun escenari hi ha la possibilitat de treballar en models polítics significativament diferents i qüestionar-se processos, és el de les eleccions municipals. Per aquest motiu, en els propers mesos intentaré explicar les coses que he après després de gairebé quatre anys de regidor en format de reflexions obertes perquè hom les pugui comentar, debatre i, especialment utilitzar, en les properes eleccions. Aquesta iniciativa que començo al bloc, no té caràcter doctrinari, només forma part d’un conjunt de reflexions fruït del constant anàlisi dels processos polítics i l’aprenentatge de la pròpia experiència.

La propera legislatura serà molt complicada. Més que l’actual. Però plena de reptes i de possibilitats. Intentaré en aquest compendi vincular aquestes possibilitats a propostes electorals concretes. Alhora revisarem quin és el procés que segueix el calendari electoral oficial, i quin és el calendari no oficial que acaba marcant el ritme de l’actualitat política.

Fer aquesta proposta de reflexió en un marc tangible com el municipal és una veritable motivació. De fet, és on sembla que més sentit té, al meu entendre, experimentar en les possibilitats de la Política 2.0; que no deixa de ser la política de proximitat al ciutadà però amb uns recursos més poderosos. Aquests recursos permeten plantejar nous procediments en el recorregut de la presa de decisions i on conceptes com la col·laboració, la transparència, el rendiment de comptes, adopten tota la seva força.

D’altra banda, l’escenari també demana un esforç de concentració en realitzar propostes creïbles i viables. És possible que el fum i les polítiques populistes hagin de guardar-se al sarró perquè els ciutadans, més preocupats que mai, demanem solucions i valentia en la gestió. No serà senzill. Caldrà explicar el perquè d’una colla de renúncies que fins ara semblaven intocables. En realitat és com la reeducació de conjunt, del tot necessària, per ubicar-nos en un nou escenari.

Finalment, enllaçant en el darrer punt, explicaré les dificultats que he descobert en l’experiència dins a l’Ajuntament. Aquestes dificultats sovint es produeixen pel propi desconeixement de les regles de joc, i la incapacitat que tenim els propis governants per fer pedagogia de la responsabilitat i les competències de les nostres administracions. Si aquest punt, serveix per ajudar a qüestionar-se i debatre algun dels estereotips, ja haurà tingut sentit.

Com la marmota, potser espero no veure la meva ombra i poder sortir del cau; mentre anirem traient el cap i tornant a dintre per continuar les reflexions.

Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.

I ara què

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

Moment del cafè i de donar voltes per internet mirant i comparant portades dels diaris. Algunes, les que ens arriben de Madrid, em remouen l’estòmac. No han entès res de res. I mira que ahir ho vam posar senzill. Només calia entendre una cosa: els catalans estem cansats i per això el crit unànime era el d’independència. Perquè des d’aquella altra manifestació del 1977 fins ara hem demostrat que hem treballat perquè se’ns entengui i se’ns respecti, amb diferents formes d’encaix dins d’aquesta Espanya que jo he cregut plurinacional.

I ara què? Em pregunto mentre repasso aquells twits que sota el hashtag #somunanacio milers de persones hem explicat i hem retransmès allò que ahir va passar a Barcelona. La resposta no la tinc, no la sé. L’únic que sé és que cal anar junts i cal que els polítics que hi havia en la nostra manifestació també ho entenguin. Per alguns a partir d’aquest diumenge tindran una posició incòmode, gens fàcil. Hauran de ser valents i reformular l’encaix que ells veuen amb Espanya. Altres, hauran de demostrar més rigor, seriositat i honestedat amb les opcions de futur. D’altres, tenir en compte que la clau d’avançar és la de sumar opcions i camins. I els altres partits, els que ahir no hi eren, tenir més sensibilitat, demostrar més intel·ligència i no dividir.

Ahir va ser la manifestació de la gent, dels cansats que se’ns prengui el pèl, del català emprenyat que reclama més valentia i més sensibilitat; de la catalana que vol demostrar que té interès en la política i que si hi ha desafecció és perquè s’ha demostrat que l’actual sistema (partitocràtic, centralista o posa-li l’opció que vulguis) ha caducat. Ahir nosaltres, la gent, vam fer evident que a partir d’ara volem encentar una nova etapa.

Somric, estic emocionada i orgullosa pel que va passar ahir. Junts podem avançar. Que res quedi aquí!

Amb aquest post recullo el meme engegat per la Trina Milan ahir.

(si t’agrada el post i el seu bloc, els pots votar als Premis Bloc Catalunya clicant aquí. Gràcies!)

Davant la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’actual Estatut de Catalunya, votat per la majoria de catalans i refrendat pel Parlament de Catalunya, des d’aquest bloc donem suport a la manifestació de la societat civil catalana que tindrà lloc aquest dissabte, 10 de juliol, a les 18:00 hores a Barcelona i us animem a participar-hi. Nosaltres hi anirem.

Durant aquests darrers tres anys Catalunya ha estat el punt de mira de determinats mitjans de comunicació i institucions polítiques, civils i econòmiques d’Espanya que han fet servir els seus espais per transmetre una imatge no real del nostre país i això ha quallat en una part de la societat espanyola. Aquesta mirada irada d’una part d’Espanya que no ens entén, acompanyada per una sentència del Tribunal Constitucional que ha estat llarga, polèmica i amb un desenllaç gens desitjat, fa que sigui l’hora que els catalans (societat civil i política) treiem pit, que defensem la nostra dignitat i demostrem unitat.

Davant nostre s’obre un futur incert. No es qüestió d’analitzar com serà, però cal fer palès, d’una vegada per totes, que el nostre país i la nostra nació, que és Catalunya i nosaltres, els catalans, volem una millora en el nostre autogovern i un finançament més just.

Aquest post és una iniciativa conjunta de Ricard Espelt, Marc Garriga, Trina Milan, Edgar Rovira i Gemma Urgell. Si vols adherir-te només cal que creïs un post en el teu blog amb aquest text, també pots adherir-t’hi fent un comentari en aquest blog o qualsevol altre blog que ho hagi publicat.

Per segona vegada, he tornat a presentar aquest espai als Premis Blocs Catalunya. L’any passat ho vaig fer i desconec si vaig tenir algun vot, si van ser pocs o van ser molts. Tant és! De fet, el que si sé és que em va agradar participar-hi bàsicament perquè gràcies a aquest guardó i al procés de votació vaig conèixer molts blocs i que ara ja formen part de la meva lectura diària (o quasi diària). També perquè gràcies a aquests premis vaig poder anar a l’acte de lliurament on vaig conèixer algunes de les persones que ara ja formen part del meu dia a dia digital.

Per això, en aquesta edició no vaig dubtar en presentar el meu bloc i animar a gent del meu entorn a què també ho fessin. Per exemple, la meva mare hi participa amb el seu bloc de cuina (Bitàcola Culinària); també el bloc de la casa rural Ca La Florinda que portem entre tota la família o el del Jordi, que en poc temps ha sabut trobar una identitat pròpia per aquest espai d’internet i reflexiona al voltant del desenvolupament rural, la sostenibilitat i l’agricultura del nostre país. L’altre gran finalista de l’any passat, el Ricard, també participa en aquesta edició i ja compta amb una boníssima classificació (si no els heu votat, feu-ho, a més de ser grans blocs, són grans persones!

Voldria felicitar també a l’equip d’stic.cat per tirar endavant aquests premis i per les novetats que han introduït en el sistema de votacions, fent-lo més transparent i més obert. I també per saber actuar amb rapidesa i amb transparència quan hi ha hagut algun error o s’han pogut fer accions fraudulentes ajustant el sistema de votacions i buscant la màxima equitat entre els participants.

La Viniesfera és un espai difícil de catalogar: escric de comunicació, de periodisme, a vegades de política i serveix de recopilatori de col·laboracions i articles que faig. Sovint deixo anar alguna intimitat i també parlo d’un sector i un producte que m’és molt pròxim: el vi i el cava. Davant d’aquesta miscel·lània se’m presentava el primer dilema, en quina categoria dels Premis Blocs pot anar un espai així? Entenc que als Personals, perquè, al cap i a la fi, un bloc no deixa de ser un espai propi on deixar-hi anar idees, opinions i vivències amb la finalitat de què d’altres ho llegeixin, ho comparteixin i hi connectin.

Com tots els blocaires, m’agrada rebre comentaris, que a les xarxes socials apareguin alguns dels articles que he escrit i m’alegra trobar-me gent pròxima que em comenta que m’ha llegit, que li ha agradat o no el que hi he posat i seguint-ne parlant cara a cara. Darrerament, una de les coses que em fa somriure és sorprendre’m per la bona posició que el meu bloc està tenint als Premis Blocs i, sobretot, trobar-me gent o rebre missatges de persones dient-me que han votat el bloc o aquell article concret.

Si heu votat el meu bloc i els articles, gràcies de tot cor. I, si no ho heu fet i creieu que val la pena fer-ho, doncs no us ho penseu gaire . Podeu fer-ho votant el bloc i els articles que més us hagin agradat en aquesta pàgina.

Sincerament, mil gràcies!

Avui és un d’aquells dies que un es sent especialment satisfet d’haver decidit obrir un bloc. Aquest espai és un element relaciona’l important del jo digital, el mimem i l’acariciem dia a dia, sense oblidar-se mai de la seva existència. Jornades on el bloc queda en un segon pla: les relacions es converteixen en directes i humanes, però segueix sent el protagonista: ens ha portat fins allà, i a obert les portes d’aquestes vivències.

Tenir un bloc és obrir una porta al coneixement bidireccional. Una de les coses que més apassiona de tenir un bloc és saber que gent que han sigut referents dels escrits no han llegit ni llegiran mai el bloc, potser per una barrera tant simple com la idiomàtica. Però no passa res. Traspassar aquestes barreres: escrivint i projectant sobre allò que aprenem, intuint que hi ha gent que aprofita aquests aprenentatges en altres projectes o reflexions és una experiència de vida molt bonica.

El creixement de coneixement va fent-se gran, i a vegades fins i tot es converteixen en projectes reals. Les coneixences és disvirtualitzen com passarà avui en la festa dels Premis Blocs Catalunya i es generen noves sinergies que aportaran noves idees i nous projectes.

Doncs res, si veniu, ens veurem a Vic. Si voleu ens saludem i ens comencem aprendre, per fer créixer la bola.