Berlín segur que és una gran ciutat. No hi he estat mai, però la Gemma que ja hi ha estat una colla de vegades, m’ho recorda sovint quan jo li confesso el meu amor per Londres.

Em penso que les dues capitals tenen elements comuns que les fan irresistibles: les zones verdes, els interessos culturals, el gruix d’història que hi ha darrera cada racó, i… la gent. Potser el que més impressiona és la bona organització de la gent per la vida comunitària. Sentiment d’amor i de propietat per l’espai comú.

En aquest talkingabout es trobaven dos periodistes cara a cara. La Gemma i l’Andreu Jerez, un jove periodista que ja fa anys que treballa a la capital alamana. Ara que no ens sent ningú , els periodistes com tots els mortals en les seves professions, cauen en les mateixos espais de conversa: com és d’entregada i dura la seva professió. Certament, el periodisme té un repte d’adaptació al present important i segurament són força més ràpids els mateixos professionals que els propis mitjans de comunicació.
La marca de periodista es dissoldrà com s’està dissolent la d’artista, la de dissenyador, la d’economista, la de polític,… i es reconstruirà agafant noves formes. Viure aquest procés serà apassionant.

Sobretot, per saber de què va el talkingabout, llegiu el post de la Gemma i subscriviu-vos al bloc de l’Andreu, que ràpidament ja ha fet una entrada fent referència a la passió del #talkingabout.

talkingabout – el cel sota berlin from redall on Vimeo.

El periodisme és un dels temes de la nostra conversa, de fet, som de diferents promocions però de la mateixa facultat. Mentre fora de la cafeteria neva fort, parlem de si en un món tant hiperconnectat, on rebem informació de tot arreu a través de la xarxa, té raó d’existir el corresponsal? Quin és el seu paper? L’Andreu creu que si, per una banda, l’idioma és una barrera per informar-se i, per l’altra, pot tothom estar pendents de múltiples fonts i, a més, contrastar-les i filtrar-les per fer-les més intel·ligibles? Però, evidentment, un periodista ha d’estar hiperconnectat amb tot allò que passa a la xarxa.

Berlín també apareix durant el cafè. Parlem del mur, que és visible encara per moltes generacions d’alemanys i que més que una reunificació, els alemanys orientals se senten colonitzats; de les diferències entre les dues Alemanyes, molt clares en el terreny econòmic; i de la força d’una ciutat en tornar a nèixer després d’haver patit tantes atrocitats al llarg de la seva història.

Els moviments socials, i entre ells, l’okupa, també és un dels seus temes preferits, de fet col·labora en el setmanari Directa on ha publicat diferents reportatges sobre l’okupació a Berlín. Parlem de la postokupació i de com Berlin és un lloc especial i únic per aquest moviment; la immensitat de la ciutat, els solars buits del voltant del mur, els antics edificis de la RDA, les fàbriques abandonades, els pisos que van quedar buits d’alemanys orientals que van establir-se a l’occidental, … permeten que, si un projecte d’okupació acaba anulat pel sistema, aquest pugui tornar a renèixer en un altre espai de la ciutat.

M’acaba recomanant Berlunes un bloc de blocs on diferents castellanoparlants que viuen i treballen a Berlín parlen sobre aquesta ciutat, convertint-se en una guia molt útil per aquells que estiguin pensant en aquesta ciutat com a lloc de residència, de treball o, simplement, per passar uns dies a la ciutat més fascinant d’Europa.

El Ricard Espelt també en parla i, l’Andreu Jerez ha postejat l’entrevista

Lloc de gravació: Berlín
Dia: 31.12.2009
Material: Panasonic ZX1 Lumix
Muntatge: iMovie

Una senyora d’uns 80 anys molt ben vestida s’aparta de la vorera per posar-se a sobre la neu més tova i deixar passar així el mini-camió que aplana la neu i traça els camins per on els vianants passem en les aquestes amples voreres de la Karl Marx Allee. Penso en aquesta dona i en tot el que ha debut viure en aquesta ciutat. Les dones d’aquesta generació, com l’escriptora anònima de “Mujer en Berlín“, tenen una mirada dura, la que tenen les persones que han vist truncades il·lusions i esperances per guerres i desenganys; que són les anònimes que van aconseguir que un país tirés endavant després de dues guerres.

Prenzleuer Berg

Un senyor amb ulleres, somrient, s’acosta a dos turistes, o sigui nosaltres, que tenen un planell a la mà i estan desorientats. En alemany ens indica que la Winterfeldt Plazt és molt lluny, que està nevat, que millor que agafem el metro. Li fem entendre que ens ve de gust caminar, que ens agrada aquella ciutat coberta de neu. Orgullós del que li hem dit, ens indica el millor camí fins aquell racó de la ciutat on ben aprop hi va viure Iggy Pop i David Bowie, o l’escriptor Christopher Isherwood, autor de la novela Adiós a Berlín, que portada al cine va ser Cabaret.

Passegem de la mà pel Tiegarten per por a relliscar davant la neu i el glaç que hi ha als camins d’aquesta selva blanca al mig de la ciutat. Riem quan veiem colles d’amics sobre els esquis; sí, esquí de fons al mig d’una ciutat de 3,7 milions de persones! Recordo aquella cançó del gran Rufus Wainwrigt i el fred em fa sentir viva i feliç. A l’altra banda del parc, allà on hi ha la Porta de Brandenburg estan desmontant la festa multitudinària de cap d’any on, com al nostre país per Sant Joan, els berlinesos celebren amb coets i focs artificials: restes de pòlvora i cartrons sobre la neu en qualsevol racó, plaça o vorera de la ciutat.

Creuem el pont de fades d’Oberbaumbrücke a les 2 del migdia del dia 1, estem ressacosos i una mica marejats per l’olor a alcohol i diversió que tenen encara els tramvies de la ciutat. Mirem cap a l’Spree i sentim música electrònica: quin festival que hi ha encara al Watergate, des dels vidres veiem com ballen al ritme de la ciutat més elèctrica de totes. Intercanviem mirades de complicitat entre els joves i no tant joves que encara no han tocat el llit i són pel carrer. “Berlín és pobre, però sexi” com diu el seu alcalde Klaus Wovereit.

Sopem a la Kollwitch Platz de Prenzleur Berg, un barri on les velles fàbriques s’han convertit en centres culturals; fem una cervesa després i acabem al Kaffee Burger on descobrim Tangaelektra, dos joves que amb una bateria, un violí i bases electròniques ens fan ballar sense parar. Xerrem amb uns nois de Leipzig, el cambrer ens fa un massatge i cansats ens despedim de la nit berlinesa, que no té aturador.

Blocs de pisos buits, edificis oficials de la RDA conviuen al costat de galeries d’art. La Torre de la Televisió símbol del Berlín oriental, té un Starbucks a la planta baixa (ai, si la mare del protagonista de Good Bye Lenin ho veiés!). Espais buits, solars amb exposicions, murals, sobretot allà on hi havia hagut el mur; que ara ja no hi és però encara es percep.

El darrer dia a la ciutat. Avui ha sortit el sol i és diumenge, més gent al carrer. Tornem a casa. Aquesta evasió a la rutina m’ha servit per reafirmar el meu amor cap aquesta ciutat i que és sobretot aquest esperit a no decaure, a renèixer, a tirar endavant i sorprendre, el que més m’enamora de Berlín. Com ella, tots som immensos, podem reinventar-nos i fer-nos més forts (de fons sona Berlín, de Lou Reed)

Si algú em pregunta com vaig saber de la caiguda del mur de Berlín, us diré que no ho recordo, tot plegat tenia 9 anys. Segur que tot esmorzant, a la cuina, amb la ràdio de fons i conversant amb ma mare mentre em preparava l’entrepà de l’escola.

El que si que tinc present és el 10è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, llavors estudiava Periodisme i aquest fet va ser comentat en moltes classes i converses de bar. Arrel d’això, com em passa quan un tema històric m’atreu, en vaig llegir reportatges, documents, llibres, i fins i tot, vaig començar a estudiar alemany. I al bar, o a classe o al pis, parlàvem de la Perestroika, de Gorbatxov, de Helmut Kohl, de famílies separades, d’amics alemanys que no havien visitat mai Berlín, … i en resum, de com podia ser que només 10 anys enrera, un mur separés una ciutat moderna i europea com Berlín; com podia ser que el món estigués dividit en dos. Berlín va passar a ser, per molts dels meus companys, un lloc on estudiar, on viatjar, on passar-hi una temporada; ens atreia molt. Berlín és el que fou París pels meus pares, o Londres pels de la generació del mig.

Berlín és una mostra de què la multiporalitat en matèria de política internacional és possible; però cal que es demostri millor; és la reafirmació de què Europa pot existir, però cal que existeixi millor; és el triomf del capitalisme, però sense obviar els drets bàsics de les persones; és el triomf de la llibertat, però cal que així es demostri. Berlín és també aquella capital poc estimada per molts alemanys, que només hi veuen un espai on s’hi han destinat massa diners públics; una ciutat amb molts pisos buits i amb la taxa més elevada d’atur d’Alemanya. És el Berlín de l’esperança, però també de la contradicció.

Avui, com molts, he recordat, pensat i llegit Berlín. Per això us recomano els següents articles i posts que he pescat a internet:

• Recull d’imatges sobre el mur a la revista The Time: The Berlin Wall: Rise and Fall (via @ntouzon)
• No podem obviar els altres murs del món: “Al món hi ha més murs que mai”, a Vilawen (via @jsalviac)
• Gran anàlisi de Lluís Bassets al seu blog de el País: Noches de Berlín
• Una crida a noves formes de relacions entre ciutadans i polítics, al bloc del President del Parlament, @ebenach
• Una curiosa eina per commemorar tots als Twitter aquests 20 anys sense mur a Berlín (via @fbalague)
• I tots els dominicals de El País, El Periódico i La Vanguardia que n’han parlat aquests darrers diumenges
• L’Albert Medran, també de la meva generació, en parla

D’aquí un mes i mig estaré de nou a Berlín, què em proposeu, recomaneu, aconselleu?

I us deixo amb Good Bye Berlín, una película tendra, amb un punt de cinisme, sobre algunes de les històries personals dels protagonistes principals: els berlinesos.