Francesc MasanaInvestigant la Web

Quan vaig sortir de l’acte de presentació del llibre #Política2.0 del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, em vaig preguntar si els polítics que estaven a les primeres files de la sala havien entés alguna cosa (que segur que si) i, si pensaven aplicar-ne alguna. Crec que és un pas molt valent escriure aquest llibre tenint en compte el càrrec que té Benach i tenint en compte que encara hi ha molts polítics a Catalunya (dels que manen a les institucions, però també dels que manen en els partits), que això del 2.0 ho veuen com una moda, com una amenaça o, simplement, com una bajanada.

Tinc una amiga que sempre li agrada dir-me i recordar-me que si les coses, les sensacions, les experiències, no les verbalitzem, aquestes deixen d’existir i no tenen cap valor. Per això, m’agrada que Ernest Benach deixi una constància més, aquest cop en un format tradicional, “apte per tots els públics” d’allò que la xarxa ha representat per ell i el que creu que pot representar per a la política i per la societat que vivim. No m’he llegit encara el llibre, però fullejant-lo veus que presenta casos que ens són pròxims, exemples d’altres polítics de diferents partits i colors que també creuen, com ell, que la política 2.0 existeix i ha de ser més present.

Un parell de setmanes abans de la presentació del llibre, Ernest Benach em va fer una proposta: volia explicar què representa el 2.0 en diferents professions, en la vida normal de diferents persones explicat per elles mateixes i que grabés un petit vídeo sobre el periodisme. Així doncs, aquí teniu el vídeo on en Ramon Rosich parla del Museu de la Vida Rural; la Trina Milan sobre educació; el Miquel Pellicer sobre esports 2.0; el Valentí Sanjuan sobre el cinema i la cultura; la Txell i el Kike de Cuina Vermella sobre gastronomia i servidora, amb molta modèstia, de periodisme.

I aquestes són les quatre reflexions, que vaig intentar apuntar en el vídeo:

La web 2.0 i la societat xarxa la qual vivim, repleta d’informació, amb múltiples canals, missatges i noves vies de comunicació presenten molts reptes a la indústria dels mitjans de comunicació i al periodisme. La web suposa un canvi en el control de la informació, en la seva distribució i en el seu contingut.

Per una banda, el ciutadà pot esdevenir també un mitjà de comunicació. A més, s’informa a través d’internet d’allò que li interessa, no segueix capçaleres dels diaris, sinó notícies i links que comparteixen els seus amics, els seus coneguts a la xarxa.

Les notícies ja no són un producte de valor i els mitjans de comunicació no les controlen. La indústria dels mitjans de comunicació necessiten una redefinició i, al tractar-se d’estructures grans, són poc àgils i no presten la suficient atenció als canvis que està suposant la web 2.0.

Amb tot això es posa de manifest que els mitjans de comunicació s’estan quedant obsolets: disminueixen les audiències; perden el control en l’organització i la jerarquització de les notícies i de l’agenda; la posició del periodista està canviant perquè “tots junts sabem més que un”, els mitjans no presten la suficient atenció a la xarxa i als canvis socials que aquesta està suposant.

Quin és el repte dels mitjans de paper/tradicionals? Potser passarà per oferir un altre tipus de producte, no tan lligat amb l’actualitat, més de “collita pròpia” i no tant periodisme de fonts i, evidentment, fugint del debat crispat que cansa al ciutadà per oferir un producte seriós i conseqüent amb la societat i els temps que vivim.

I els nous mitjans digitals? El seu futur passarà per oferir bons continguts i possiblement hi haurà una especialització més gran en determinats àmbits. El repte d’aquests mitjans passarà per conèixer quines poden ser les seves fonts de finançament.

I el periodista? Han de ser generadors d’actualitat? Jo crec que no i coincideixo amb algunes veus que els periodistes poden fer de moderadors de converses, de generadors de debats i, sobretot, de dedicar-se a l’essència i a la funció social del periodisme, capaç de reflectir els canvis socials que s’estan produint i donar veu als nous protagonistes d’aquest canvi.

La societat està canviant i els mitjans de comunicació també ho han de fer: en resum, considero que el futur passarà per oferir continguts de qualitat, elaborats amb la gent i tenint-los en compte en el procés, redefinint la figura del periodista i tornar-la a la seva essència, que és estar al servei del ciutadà, de la societat.

Article publicat al setmanari El 3 de vuit el passat 5 de març de 2010

201003_Que no se’ns oblidi

Aquest és l’article que m’han publicat avui al setmanari El 3 de vuit.

Ells parlen de tu, ho saps? Article 3d8

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, avui, 24 de desembre de 2009)

Font: Getty Images

El Barça és etern. Després de guanyar les 6 copes, ningú té cap mena de dubte de la gran tasca que ha dut a terme l’entrenador del millor club del món, Josep Guardiola. Tertulians, editorials, articles d’opinió a tots els mitjans catalans, blocaires,… han dedicat paraules benevolents a Guardiola. Gràcies a ell, l’himne del Barça és corejat per nens a Dubai; Catalunya i Barcelona es coneixen arreu i, el més important, esdevé un model pels infants, joves i no tant joves. Guardiola resumeix una habilitat que a grans i petits ens encanta: el do de la paraula, del saber fer i estar, gestionar sensibilitats d’una banqueta, mà esquerra, resoldre conflictes i, evidentment, generar motivació.

La majoria de catalans i catalanes veiem a Josep Guardiola com un líder de Catalunya, fins i tot algun mitjà de comunicació reclama que se li faci un homenatge institucional. I és això el que em sorprèn. Què ens està passant per arribar al punt que otorguem el lideratge d’un país en un entrenador d’un equip de futbol? Senyors i senyores, voleu dir que això no ens passa perquè estem faltats de líders?

Un líder és aquell que aconsegueix que una organització (institució, empresa, grup) tingui èxit i sàpiga motivar i conduir les persones cap a aquest. Un líder té seguidors, és capaç de generar un canvi, té carisma i comunica la seva visió de futur i hi implica als altres. Un líder escolta, té curiositat per aprendre d’aquells que hi ha al seu voltant per així poder arribar a les millors decisions. Un líder no busca el reconeixement personal, busca el de l’equip i el del projecte. Un líder construeix.

Sí, considero que estem faltats de líders a Catalunya. A la política, a les institucions, a les organitzacions, en tots els sectors, també al sector del vi, costa trobar persones d’aquesta índole; o almenys no hi són a primera fila. Potser va sent hora que apareguin més Guardioles al nostre país. La situació econòmica i social actual ens ho reclama. Sense lideratge, difícilment les coses podran canviar.

(article publicat avui a El 3 de vuit, a la secció mensual “Bufar i fer ampolles”)

“Un poble que no beu el seu vi té un greu problema d’identitat”, va escriure el periodista, gastrònom i escriptor Vázquez Montalbán. Aquesta va ser la frase que va servir d’exemple a un amic durant el lliurement de premis del Cartaví 2009 per explicar-me que, a aquells que directa o indirectament ens dediquem al món del vi, ens agrada omplir-nos la boca amb cites d’aquest estil. Diem que el vi és cultura, que el vi és salut, sense parar-nos a pensar per què i com podem incidir en mostrar i comunicar aquesta cultura i per tant, estendre l’amor al vi més enllà dels quatre o cinc d’un sector força endogàmic.

Fa uns dies veia per internet la ponència que Gary Vaynerchuck, un crític de vins dels Estats Units que s’ha fet famós pels seus peculiats tastos on-line a la web http://tv.winelibrary.com/, on sermonejava als cellerers perquè havien lliurat la relació directa amb els seus clients al distribuidor, al botiguer, i rarament eren ells mateixos qui transmetien la seva història al consumidor final. Amb entusiasme, en Gary deia que, si permets a tothom que parli de tu, perquè no, d’una vegada per totes, t’expliques i dones a conèixer tu mateix la teva història? Qui pot saber més d’un, que un mateix?

I tot això era el que pensava quan 60 propietaris de restaurants de Catalunya recollien algun guardó del Cartaví 2009, el concurs de cartes de vins de Catalunya. Em va emocionar veure que, d’aquests restaurants, 17, és a dir, prop del 30% estaven situats dins la regió de la DO Penedès; i, dels 18 guanyadors, 8 estan a l’Alt i Baix Penedès i al Garraf. Amb això es demostra que aquests restaurants saben que viuen en una zona de vins, que aquesta realitat és intrínseca en la seva forma de fer i d’entendre el seu negoci; que al voltant d’aquest producte han creat la seva pròpia història i la vinculen amb la gastronomia que ells saben fer. De segur que quan tenen clients, els hi parlen dels vins que tenen, els recomanen, els mariden amb els seus productes i de segur que ho fan de manera apassionada, orgullosos de pertànyer en una zona de vins.

Des d’aquí vull felicitar a tots aquests restaurants que, en el seu dia a dia, comuniquen sobre el vi, sobre el Penedès i estenen la seva cultura, la seva història, el seu paisatge als seus clients. Són els reals ambaixadors d’una regió i cal que els cellerers, els cavistes, les institucions, les administracions, els penedencs els recolzem, els agraïm la seva tasca i en prenguem nota. Cal també que altres restaurants de la zona també n’aprenguin. Aquests guardonats han sabut explicar on són, perquè tenen la carta de vins que tenen i, per tant, recollint la cita de Vázquez Montalban, han ajudat a crear identitat a un territori.

Foto de Salvador Rovira

(article que publico avui a El 3 de vuit)

Sovint sentim parlar de política o de polítics 2.0 per referir-se a una actitud oberta cap a la conversa, el diàleg, la col·laboració entre ciutadà i representant a través d’unes eines d’internet que faciliten aquesta relació (blogs, xarxes socials). L’autèntica política 2.0 no existeix ni existirà fins que no se superin les traves que fan poc transparent aquest sistema de governança: sistema electoral que allunya el representant del ciutadà, partitocràcia per sobre de la meritocràcia, poca transparència en el finançament dels partits, desconnexió entre el que passa a la societat i la bombolla en la que viuen alguns polítics o el seguidisme dels mitjans de comunicació pel manteniment d’aquest status quo.

Però tenim la sort que avui dia existeixen ja uns quants polítics 2.0 i d’aquests, alguns els tenim ben a la vora, com Carles Campuzano, un diputat de Vilanova i la Geltrú a Madrid que sap a qui es deu (a la ciutadania i no tant als partits) i promou noves formes d’escoltar i conversar amb els ciutadans, votants i no votants del seu partit. Per això va obrir un bloc ara farà 4 anys per poder explicar directament, sense filtres del partit ni dels mitjans de comunicació, allò que fa, que defensa, que pensa i que reflexiona; un polític actiu a xarxes com Facebook i Twitter i que escolta i promou noves iniciatives per donar més veu a aquells que representa. La seva darrera aventura ha estat que, a través d’una plataforma d’internet, Mixedink, (http://ca.mixedink.com/CarlesCampuzano/Immigracio) i amb la col·laboració de la xarxa de ciutadans www.nuestracausa.es, permetre que tothom qui ho vulgui presenti les seves propostes per la reforma de la llei d’estrangeria. Es tracta d’una iniciciativa pionera a Catalunya i a Espanya i que polítics com Barack Obama ja estan utilitzant i que demostra el caràcter valent d’en Campuzano.

I dic valent perquè apostar per aquest projecte, tenir aquesta actitud 2.0, és símptoma d’una voluntat de canvi, d’intentar canviar la forma que entenem la política actual, de buscar una nova via de relació amb la ciutadania, de trencar amb la desafecció; en resum, de saber que la nostra veu i la nostra opinió té algun sentit en la presa de decisions. Crec que Campuzano és valent perquè encara hi ha pocs polítics disposats a canviar els partits i la política des de dins.

Debatdevi: el futur del vi a Catalunya es presenta demà al VIII Congrés de Desenvolupament Rural – InnovaRural, organitzat pel Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.