Fa uns dies amb l’Ande Gregson, fundador de media140, ens vam reunir amb diferents organitzacions i persones per embastar l’organització d’una conferència del media140 a Barcelona que esperem anunciar aviat i en la qual hi estem treballant tot un equip de voluntaris gràcies a l’entusiasme de la Mònica Garriga i la seva genial idea de portar aquest esdeveniment a Barcelona.
En Rafel Lujan, que sempre està atent a tot allò relacionat amb el periodisme i internet, ens va convidar a Barcelona TV per tal de mostrar a l’Ande les interioritats de la televisió i el funcionament de BTVnotícies, així com per entrevistar-nos.
“La comida no es enlatada, así que necesitamos tiempo. Además, están de vacaciones, así que aprovechenlas y no estén de mala leche”. Tot caminant per la vora de la platja llegeixo aquest cartell colpidor en la pissarra d’un xiringuito. Segueixo caminant i penso, “Quanta raó”, tot recordant els meus estius d’adolescent treballant al súper de Coma-ruga. Tot passant articles pel lector de codi de barres mirava de reüll aquell home/dona amb pell torradíssima pel sol, semi-vestit, descabellat i que feia olor a suor i sal i no entenia el perquè d’aquella mirada hostil cap a mi. “Senyor/a, que està de vacances, que més voldria jo!”, pensava llavors. Davant d’aquests casos la meva resposta els deixava fora de joc: intentava ser el màxim d’amable, els tractava de vostè i no parava de somriure. El repte era aconseguir una mínima relaxació en aquell rostre ple de mala baba.
Una nena d’uns vuit anys s’asseu al meu costat, al passeig, carregada amb una motxil·la i el kit-submarinista-per-infants que s’ha posat de moda aquest estiu (sí, peus d’ànec, ulleres i tub per respirar) i es treu la sorra dels peus. Va sola? No, veig que un home de més de 70 anys va sortint de la platja amb uns pantalons llargs arromangats fins a sota els genolls i es dirigeix cap a nosaltres. Camina lentament, carregat amb una altra bossa i un parasol. S’atura, recull de terra una ploma de gavina i s’acosta a la nena somrient encara més. Quan la té a la vora li mostra el petit regal que li ofereix, els dos contemplen la ploma en silenci sota un sol abrassador de tres del migdia. La nena té els ulls brillants, està contenta. L’avi li posa la ploma al cap, com si es tractés d’una índia de l’oest i els dos, caminen de la mà, xino-xano, passeig amunt. Un cop de vent fa caure la ploma a terra, ells, però, segueixen i em fan somriure.
En una terrassa d’un bar de poble, sota bombetes de colors que van de morera en morera. Fa ventet i de fons se sent música en directe, algun concert en alguna placeta fa vibrar més d’un. Tot bevent cava ben fresc, els minuts passen entre conversa i conversa. No hi ha pressa, no s’haurà de matinar, estem de vacances. El mateix fan els de la taula del costat, i aquella parella ben joveneta del fons, que han començat sopant ben separats i ara estan un al costat de l’altre, ben abraçats i fent-se petons ben calurosos. Amor d’estiu? Segur que si, però ben bonic.
Tornes a casa. Obres finestres, fas rentadores i regues les plantes esmorteïdes. Obres la nevera i mentalment et dius que demà caldrà anar a comprar. Guardes la maleta a l’armari, estens la rentadora al terrat i l’airet del vespre et recorda que això ja s’ha acabat, que tornem a començar. Però com cantava en Jorge Drexler en aquell concert d’estiu vora un castell que vaig gaudir fa uns dies: “todo tiempo pasado es peor, no hay tiempo perdido peor que el perdido en añorar”. Així que, som-hi!
Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda
No hay noche más mágica que la de San Juan (aquí Sant Joan): hogueras en la playa, calor, música en directo, pólvora, verbenas, besos, abrazos… Como el anuncio pesado de esa conocida cerveza, mis últimos Sants Joans también han sido en la costa catalana (no en Cadaquès, pero si en Comarruga y Sant Salvador, en la Costa Dorada) o en Ciutadella, en Menorca. Mis verbenas de Sant Joan en la Costa Dorada son de cenas agradables con amigos, niños con sus famílias tirando petardos en la costa y haciendo hogueras; adolescentes revolcándose descaradamente en la arena; música en directo en la playa y baños al amanecer. En Menorca, para San Juan, Ciutadella está llena de caballos, tradición, emoción, canciones, gritos y muchas risas.
Pero ni en una celebración ni en la otra he visto demasiada cerveza. En Menorca es el gin con limón la bebida por autonomasia y, en mis verbenas de San Juan más locales, siempre nos acompañaba el vino y el cava que se mantenía frío en grandes cubos con hielo y agua.
Así que os recuerdo que San Juan ¡no es un monopolio de la cerveza!
Y por ello os invito que olvidéis la cerveza y acompañéis estas fiestas con un albariño bien fresquito, como el Paco & Lola 2009 que, con su etiqueta con lunares seguro que dará alegría a la cena (os recomiendo también su blog, con las últimas notícias sobre la bodega).
Y si hablamos de San Juan, no podemos obviar Menorca, uno de nuestros paraísos más próximos. Recomiendo el vino elaborado con malvasía de Vinya Sa Cudia, con unos viñedos en piedras de pizarra, de cosecha reducida, situados en el Parque Natural de S’Albufera.
Una verbena de San Juan sin cava, no es una verbena auténtica. Así que el cava no puede faltar. Recomiendo el Berdié Brut Nature 2000, porque además de elaborar buen cava han iniciado un proyecto social muy interesante: “5 cavas, 5 proyectos” y destinaran un 7% de sus beneficios a 5 proyectos solidarios.
Seguro que no habrá velero, ni tanto tío bueno como en el anuncio; pero en la verbena, ¡el vino y el cava no puede faltar!
El Joan s’aixeca al matí. Tot fent-se el cafè, engega la ràdio i el portàtil que el situa sobre el marbre de la cuina. Repassa els correus i el Facebook a l’ordinador, mentre se li va actualitzant el Twitter al mòbil d’última generació. El cafè es va refredant a la tassa. No està sol a la casa. També hi ha la Mariona que està fent exactament el mateix que ell. També parlen. Comenten alguna cosa que han dit per la ràdio, algun post que han rebut via RSS al Google Reader o es posen d’acord en qui portarà el cotxe al taller a la tarda que, tot mirant per internet, han vist que el mecànic tanca a les vuit.
Es dutxen mentre la ràdio segueix sonant i marxen cap a la feina. Un en tren, l’altra en cotxe; un amb un podcast d’aquell programa de ràdio que no va poder escoltar ahir i el mòbil a la mà fent les primeres gestions del dia; l’altra, parla amb el mans lliure amb el company de feina explicant-li que s’hauria de retrassar la reunió via per Skype amb un proveidor perquè vol passar-se per una conferència sobre Realitat Augmentada i la seva aplicació al negoci del turisme. “Cal estar al dia de les innovacions, i aquestes van molt ràpid”, li diu.
En Joan i la Mariona són extraterrestres? Crec que no, de fet em consta que és una situació que es repeteix en forces llars i en persones de diferents edats. Vivim en la societat de la informació en la qual el seu excès i sobresaturació pot passar de ser un avantatge a esdevenir un inconvenient i inclús un problema greu si les persones i les organitzacions no aconsegueixen disposar d’estratègies i competències eficaces per a gestionar-la i adquirir-la. El tren de la innovació i del canvi està en marxa i és qüestió de pujar-hi a temps i això requereix, per una banda, tenir les infraestructures necessàries (com que l’accés a internet sigui un servei universal), l’adopció d’aquests nous reptes i actituds per part de les organitzacions; però també requereix d’un actitud oberta i sobretot curiosa per part del ciutadà. No hi ha excuses en què “no tenim temps”, “això d’internet no va amb mi”, “sóc massa gran per aquestes coses”.
El pensament crític, aprendre a aprendre i a desaprendre, les gestió de la incertesa i del canvi, tenir capacitat analítica, ser automotivador i positiu i ser hàbil en la creació i gestió de xarxes són algunes de les competències primordials d’aquest nou entorn. Competències que van molt més enllà del que s’aprèn en les escoles. Estem preparats?
Quan vaig sortir de l’acte de presentació del llibre#Política2.0 del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, em vaig preguntar si els polítics que estaven a les primeres files de la sala havien entés alguna cosa (que segur que si) i, si pensaven aplicar-ne alguna. Crec que és un pas molt valent escriure aquest llibre tenint en compte el càrrec que té Benach i tenint en compte que encara hi ha molts polítics a Catalunya (dels que manen a les institucions, però també dels que manen en els partits), que això del 2.0 ho veuen com una moda, com una amenaça o, simplement, com una bajanada.
Tinc una amiga que sempre li agrada dir-me i recordar-me que si les coses, les sensacions, les experiències, no les verbalitzem, aquestes deixen d’existir i no tenen cap valor. Per això, m’agrada que Ernest Benach deixi una constància més, aquest cop en un format tradicional, “apte per tots els públics” d’allò que la xarxa ha representat per ell i el que creu que pot representar per a la política i per la societat que vivim. No m’he llegit encara el llibre, però fullejant-lo veus que presenta casos que ens són pròxims, exemples d’altres polítics de diferents partits i colors que també creuen, com ell, que la política 2.0 existeix i ha de ser més present.
Un parell de setmanes abans de la presentació del llibre, Ernest Benach em va fer una proposta: volia explicar què representa el 2.0 en diferents professions, en la vida normal de diferents persones explicat per elles mateixes i que grabés un petit vídeo sobre el periodisme. Així doncs, aquí teniu el vídeo on en Ramon Rosich parla del Museu de la Vida Rural; la Trina Milan sobre educació; el Miquel Pellicer sobre esports 2.0; el Valentí Sanjuan sobre el cinema i la cultura; la Txell i el Kike de Cuina Vermella sobre gastronomia i servidora, amb molta modèstia, de periodisme.
I aquestes són les quatre reflexions, que vaig intentar apuntar en el vídeo:
La web 2.0 i la societat xarxa la qual vivim, repleta d’informació, amb múltiples canals, missatges i noves vies de comunicació presenten molts reptes a la indústria dels mitjans de comunicació i al periodisme. La web suposa un canvi en el control de la informació, en la seva distribució i en el seu contingut.
Per una banda, el ciutadà pot esdevenir també un mitjà de comunicació. A més, s’informa a través d’internet d’allò que li interessa, no segueix capçaleres dels diaris, sinó notícies i links que comparteixen els seus amics, els seus coneguts a la xarxa.
Les notícies ja no són un producte de valor i els mitjans de comunicació no les controlen. La indústria dels mitjans de comunicació necessiten una redefinició i, al tractar-se d’estructures grans, són poc àgils i no presten la suficient atenció als canvis que està suposant la web 2.0.
Amb tot això es posa de manifest que els mitjans de comunicació s’estan quedant obsolets: disminueixen les audiències; perden el control en l’organització i la jerarquització de les notícies i de l’agenda; la posició del periodista està canviant perquè “tots junts sabem més que un”, els mitjans no presten la suficient atenció a la xarxa i als canvis socials que aquesta està suposant.
Quin és el repte dels mitjans de paper/tradicionals? Potser passarà per oferir un altre tipus de producte, no tan lligat amb l’actualitat, més de “collita pròpia” i no tant periodisme de fonts i, evidentment, fugint del debat crispat que cansa al ciutadà per oferir un producte seriós i conseqüent amb la societat i els temps que vivim.
I els nous mitjans digitals? El seu futur passarà per oferir bons continguts i possiblement hi haurà una especialització més gran en determinats àmbits. El repte d’aquests mitjans passarà per conèixer quines poden ser les seves fonts de finançament.
I el periodista? Han de ser generadors d’actualitat? Jo crec que no i coincideixo amb algunes veus que els periodistes poden fer de moderadors de converses, de generadors de debats i, sobretot, de dedicar-se a l’essència i a la funció social del periodisme, capaç de reflectir els canvis socials que s’estan produint i donar veu als nous protagonistes d’aquest canvi.
La societat està canviant i els mitjans de comunicació també ho han de fer: en resum, considero que el futur passarà per oferir continguts de qualitat, elaborats amb la gent i tenint-los en compte en el procés, redefinint la figura del periodista i tornar-la a la seva essència, que és estar al servei del ciutadà, de la societat.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, avui, 24 de desembre de 2009)
Font: Getty Images
El Barça és etern. Després de guanyar les 6 copes, ningú té cap mena de dubte de la gran tasca que ha dut a terme l’entrenador del millor club del món, Josep Guardiola. Tertulians, editorials, articles d’opinió a tots els mitjans catalans, blocaires,… han dedicat paraules benevolents a Guardiola. Gràcies a ell, l’himne del Barça és corejat per nens a Dubai; Catalunya i Barcelona es coneixen arreu i, el més important, esdevé un model pels infants, joves i no tant joves. Guardiola resumeix una habilitat que a grans i petits ens encanta: el do de la paraula, del saber fer i estar, gestionar sensibilitats d’una banqueta, mà esquerra, resoldre conflictes i, evidentment, generar motivació.
La majoria de catalans i catalanes veiem a Josep Guardiola com un líder de Catalunya, fins i tot algun mitjà de comunicació reclama que se li faci un homenatge institucional. I és això el que em sorprèn. Què ens està passant per arribar al punt que otorguem el lideratge d’un país en un entrenador d’un equip de futbol? Senyors i senyores, voleu dir que això no ens passa perquè estem faltats de líders?
Un líder és aquell que aconsegueix que una organització (institució, empresa, grup) tingui èxit i sàpiga motivar i conduir les persones cap a aquest. Un líder té seguidors, és capaç de generar un canvi, té carisma i comunica la seva visió de futur i hi implica als altres. Un líder escolta, té curiositat per aprendre d’aquells que hi ha al seu voltant per així poder arribar a les millors decisions. Un líder no busca el reconeixement personal, busca el de l’equip i el del projecte. Un líder construeix.
Sí, considero que estem faltats de líders a Catalunya. A la política, a les institucions, a les organitzacions, en tots els sectors, també al sector del vi, costa trobar persones d’aquesta índole; o almenys no hi són a primera fila. Potser va sent hora que apareguin més Guardioles al nostre país. La situació econòmica i social actual ens ho reclama. Sense lideratge, difícilment les coses podran canviar.
(article publicat avui a El 3 de vuit, a la secció mensual “Bufar i fer ampolles”)
“Un poble que no beu el seu vi té un greu problema d’identitat”, va escriure el periodista, gastrònom i escriptor Vázquez Montalbán. Aquesta va ser la frase que va servir d’exemple a un amic durant el lliurement de premis del Cartaví 2009 per explicar-me que, a aquells que directa o indirectament ens dediquem al món del vi, ens agrada omplir-nos la boca amb cites d’aquest estil. Diem que el vi és cultura, que el vi és salut, sense parar-nos a pensar per què i com podem incidir en mostrar i comunicar aquesta cultura i per tant, estendre l’amor al vi més enllà dels quatre o cinc d’un sector força endogàmic.
Fa uns dies veia per internet la ponència que Gary Vaynerchuck, un crític de vins dels Estats Units que s’ha fet famós pels seus peculiats tastos on-line a la web http://tv.winelibrary.com/, on sermonejava als cellerers perquè havien lliurat la relació directa amb els seus clients al distribuidor, al botiguer, i rarament eren ells mateixos qui transmetien la seva història al consumidor final. Amb entusiasme, en Gary deia que, si permets a tothom que parli de tu, perquè no, d’una vegada per totes, t’expliques i dones a conèixer tu mateix la teva història? Qui pot saber més d’un, que un mateix?
I tot això era el que pensava quan 60 propietaris de restaurants de Catalunya recollien algun guardó del Cartaví 2009, el concurs de cartes de vins de Catalunya. Em va emocionar veure que, d’aquests restaurants, 17, és a dir, prop del 30% estaven situats dins la regió de la DO Penedès; i, dels 18 guanyadors, 8 estan a l’Alt i Baix Penedès i al Garraf. Amb això es demostra que aquests restaurants saben que viuen en una zona de vins, que aquesta realitat és intrínseca en la seva forma de fer i d’entendre el seu negoci; que al voltant d’aquest producte han creat la seva pròpia història i la vinculen amb la gastronomia que ells saben fer. De segur que quan tenen clients, els hi parlen dels vins que tenen, els recomanen, els mariden amb els seus productes i de segur que ho fan de manera apassionada, orgullosos de pertànyer en una zona de vins.
Des d’aquí vull felicitar a tots aquests restaurants que, en el seu dia a dia, comuniquen sobre el vi, sobre el Penedès i estenen la seva cultura, la seva història, el seu paisatge als seus clients. Són els reals ambaixadors d’una regió i cal que els cellerers, els cavistes, les institucions, les administracions, els penedencs els recolzem, els agraïm la seva tasca i en prenguem nota. Cal també que altres restaurants de la zona també n’aprenguin. Aquests guardonats han sabut explicar on són, perquè tenen la carta de vins que tenen i, per tant, recollint la cita de Vázquez Montalban, han ajudat a crear identitat a un territori.
