Francesc Masana

Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.

Els teus ullets es queden fixats a les pampallugues de l’arbre de Nadal que tenim al menjador de casa. T’agrada com s’encenen i s’apaguen, és un dels teus primers descobriments d’aquestes festes i quan t’hi posem d’esquena gires el coll al màxim, no vols perdre detall. Així és com t’imagino crèixer, sense perdre detall d’allò que passa al teu voltant, aprendre i experimentar, creure i dubtar.
És divendres 24 al matí i sortim a passejar. Sents un nen que li recita al seu pare totes les joguines que ha demanat als Reis. El pare, assenyat, li diu que tot serà impossible, que com a molt, els Reis només en portaran 3, de coses. Has nascut en època de crisi i cal retornar als valors més austers, et dic de forma seriosa i tu em mires amb cara de circumstàncies.
Entrem a una cafeteria i els primers 5 minuts rondines. T’agrada el moviment i això d’estar parada no va amb tu. De cop para la llagrimeta i sembla que escoltis la mateixa conversa que estic seguint jo. Un home li comenta al noi de la barra del bar que aquest any no tenen ni pernil, ni cava ni turrons. I ben content que n’està: “Més val retallar en aquestes despeses i que tota la plantilla encara poguem treballar. Noi, la cosa està ben fumuda!”. El del bar se’l mira tot assentint amb el cap … “què m’has de dir…”.
Seguim el camí de botiga en botiga, comprant els darrers detalls pel Tió que encara tu no gaudiràs. Llibres, joguines, electrodomèstics, … intentem que siguin coses útils i, sobretot, que es puguin canviar. No entens res del que passa ni del que passarà aquests dies, però espera’t un parell d’anys i veuràs com n’és d’especial la nit de Nadal; per a mi, la més màgica de totes.
Tornem cap a casa, ràpid, ja és hora de dinar. Tocarà fer migdiada, que la nit s’espera llarga. I quan s’amagui el sol gris d’hivern farem cap a casa els tiets. Allà el Tió presidirà el menjador, avis, pares, tiets, nebots i cosins prendran posició mentre la mainada entre garrot i cop de bastó obriran regals embolicats amb papers de colors. Santa Innocència! I, per primera vegada, jo tindré la mirada fixe en un altre punt de la sala, concretament a dins d’un petit bressol una mica allunyat de la disbauxa i el soroll de la festa. En aquell bressol tu dormiràs aquesta festa que encara no fa per tu mentre jo somriuré i tot acaronant-te pensaré que ets el millor regal de tots els Nadals.

Article a El 3 de vuit, 24 de desembre de 2010

Article publicat avui al setmnari El 3 de vuit.

Article a El 3 de vuit, 26 de novembre de 2010

Amb aquesta controvertida frase, l’expert en marketing alimentari David Hughes, va concloure la seva ponència al Tàstum, el Fòrum Agroalimentari de Catalunya que es va celebrar el passat dilluns a Barcelona. Abans de res, situar que ell és del Regne Unit i els pagesos allà estan de moda. Però no tots els agricultors, només aquells que estan oferint producte amb valor afegit i això no és res més que donar resposta a les tendències d’un mercat en creixement: aquell que busca un producte respectuós amb el medi ambient, de gran qualitat i que vol que darrera d’aquest hi hagi una història i un missatge real i convincent que asseguri que comprant aquell producte s’afavoreixi un estil de vida o es perpetui una tradició i que sigui fàcil la relació/comunicació amb aquell productor.

El Tàstum, una jornada de conferències i d’homenatges al sector agroalimentari organitzada pel Departament d’Agricultura, girava al voltant de la relació entre els productes de proximitat i les xarxes socials, és a dir, com l’alimentació de proximitat i la utilització d’internet podia establir una millor relació entre productor i consumidor. Gràcies a internet, podem conèixer enòlegs que a través del seu bloc ens van relatant el procès d’elaboració d’un vi; podem descobrir com s’elabora un producte, podem opinar sobre allò que mengem o bevem i ser prescriptors; connectar directament amb els elaboradors; o ser admiradors a Facebook de centenars de marques i rebre informació contínua sobre aquells productes que més ens agraden i interactuar-hi.

Ricard Espelt, de Redall Comunicació Web, va traslladar la facilitat que tenim els consumidors, gràcies a la tecnologia, en organitzar-nos. Estem davant un nou espai social que situa el consumidor al centre, perquè té més eines per comunicar-se, per conèixer i per mobilitzar-se. Per aquest motiu cada cop apareguin més cooperatives de consum on grups de persones compren directament als productors i es comuniquen a través d’internet; o grups de ciutadans que construeixen espais web per poder comprar productes de proximitat; o productors que han sabut utilitzar la tecnologia per arribar al seu mercat i a través d’ella comercialitzen i es relacionen amb el consumidor, ja sigui a través de la venda on-line com organitzant mercats o espais on poder vendre.

És evident que la clau està en oferir un producte de qualitat i que aquest compti amb un missatge concís i real, que atrapi al consumidor, com diu la dita “s’atrapa abans un mentider que un coix”. Però si aquests elements cabdals funcionen, i a més es compta amb una bona estratègia a la xarxa que permet arribar a aquell consumidor que està buscant allò que tu ofereixes pot passar com al Regne Unit, on “els pagesos estan de moda” i la tendència en comprar productes locals i de proximitat està en augment. Per tant, la frase no es tant dispar. Només cal tenir en compte la frase de Nietszche que Espelt va usar en la seva ponència: “els grans esdeveniments arriben sobre potetes de colom”. Cal doncs estar alerta i actuar.

Aquest article s’ha publicat al setmanari El 3 de vuit.

Article a El 3 de vuit, 22 d’octubre de 2010

Sovint recordo aquells dissabtes al matí que esmorzava asseguda al portal de casa dels avis tot veient l’àvia escombrant i fregant la vorera de casa seva. De vegades, també netejava la del veí de l’esquerra, si aquest estava malalt, i normalment també la vorera del de la dreta perquè era d’uns estiuejants que hi passaven poques temporades. Si havia estat Carnestoltes o Nadal o la Festa Major amb els diables, només havent passat la cercavila, ja recollia tot l’enrenou. Com la meva àvia, moltes altres àvies de pobles i ciutats del nostre país.

I recordo això perquè la setmana passada, la secció de La foto del lector d’aquest setmanari m’hi va fer pensar, en la qual un ciutadà es queixava perquè la Policia Local de Cunit no havia tret un gat mort d’una vorera en dos dies. Segur que jo hagués fet el mateix que aquest lector, hagués trucat a l’Ajuntament perquè fes alguna cosa al respecte. Però, realment és cosa de l’Ajuntament i de la Policia Local? On són els límits entre el que pot fer un ciutadà i el que correspon a les persones que es dediquen a allò públic. Què hagués fet la meva àvia? Què haguèssim fet vint anys enrera si ens trobem en aquesta situació?

Recordo la meva àvia perquè massa sovint la imatge que tinc quan pujo al tren a Barcelona és la d’u n grup d’adolescents que es tanquen entre vagó i vagó per fumar una cigarreta; o haver d’escoltar forçosament música reggaeton enllaunada de mòbil provinent d’un altre grup de joves que no tenen en compte la resta de passatgers i si molesten o no i escolten aquesta música des dels seus telèfons mòbils mentre xerren i criden. Sovint alguns avis estan de peu al passadís i ningú gosa mirar-se’ls i costa veure el gest d’algú que s’aixeca i el deixa seure.

També penso en ella quan s’acosta el moment de fer la declaració de la renta i tots fem mans i mànigues per pagar menys al “fisco”. Alguna trampeta per aquí, algun canvi per allà; total, per pagar una mica menys a l’Estat; tot i que al cap i a la fi, aquests diners, al final, ens repercuteixen a nosaltres.

I un cop més m’adono que som molt exigents amb totes aquelles persones que s’han d’encuidar dels nostres “maldecaps”, sense ser massa exigents amb nosaltres mateixos. La societat del benestar ens porta sovint a oblidar els nostres deures com a ciutadans i ens és més fàcil dir que tal polític o tal representant està fent les coses mal fetes que dir-ho d’un president de la comunitat de veïns, d’un empresari o d’un amic.

Aquest dissabte la meva àvia segur que tornarà a escombrar el carrer. Però què faré jo i tu i el veí? Seguirem esperant que passi el cotxe-escombra i si triga massa arrufarem el nas i criticarem l’administració competent. I així, anar tirant, sense tenir en compte els nostres deures i els valors de ciutadania.

Som bons ciutadans? Article 3 de vuit

Darrerament en tots els dinars familiars sempre queia una pregunta: “Com van les votacions dels Premis Blocs?”. De fet, participar als premis ens ha servit perquè almenys els de casa sabéssin que tenim un bloc! Només per això ja ha valgut la pena!
Conyes a part, des d’aquí gràcies a tots els que ens heu votat i heu fet possible arribar fins aquí, ser finalistes de tres de les categories dels Premis Blocs.
I, realment, l’entrevista que ens va fer el Sergi Sabaté a quarts de vuit del matí en un bar de carretera i el seu resultat, aquest article a El 3 de vuit, ja ha estat, per nosaltres, un gran premi.

Rosa, Jordi i Gemma (els blocaires – freaks de la família)

Article sobre la família blocaire i els premis blocs a El 3 de vuit

Publico l’entrevista que la Raquel Sans em va fer en motiu del meu bloc i que ha publicat avui el Diari de Tarragona.

Entrevista al Diari de Tarragona

Fa uns dies amb l’Ande Gregson, fundador de media140, ens vam reunir amb diferents organitzacions i persones per embastar l’organització d’una conferència del media140 a Barcelona que esperem anunciar aviat i en la qual hi estem treballant tot un equip de voluntaris gràcies a l’entusiasme de la Mònica Garriga i la seva genial idea de portar aquest esdeveniment a Barcelona.

En Rafel Lujan, que sempre està atent a tot allò relacionat amb el periodisme i internet, ens va convidar a Barcelona TV per tal de mostrar a l’Ande les interioritats de la televisió i el funcionament de BTVnotícies, així com per entrevistar-nos.

Aquest és el resultat, per Maria Font:

www.btvnoticies.cat

“La comida no es enlatada, así que necesitamos tiempo. Además, están de vacaciones, así que aprovechenlas y no estén de mala leche”. Tot caminant per la vora de la platja llegeixo aquest cartell colpidor en la pissarra d’un xiringuito. Segueixo caminant i penso, “Quanta raó”, tot recordant els meus estius d’adolescent treballant al súper de Coma-ruga. Tot passant articles pel lector de codi de barres mirava de reüll aquell home/dona amb pell torradíssima pel sol, semi-vestit, descabellat i que feia olor a suor i sal i no entenia el perquè d’aquella mirada hostil cap a mi. “Senyor/a, que està de vacances, que més voldria jo!”, pensava llavors. Davant d’aquests casos la meva resposta els deixava fora de joc: intentava ser el màxim d’amable, els tractava de vostè i no parava de somriure. El repte era aconseguir una mínima relaxació en aquell rostre ple de mala baba.

Una nena d’uns vuit anys s’asseu al meu costat, al passeig, carregada amb una motxil·la i el kit-submarinista-per-infants que s’ha posat de moda aquest estiu (sí, peus d’ànec, ulleres i tub per respirar) i es treu la sorra dels peus. Va sola? No, veig que un home de més de 70 anys va sortint de la platja amb uns pantalons llargs arromangats fins a sota els genolls i es dirigeix cap a nosaltres. Camina lentament, carregat amb una altra bossa i un parasol. S’atura, recull de terra una ploma de gavina i s’acosta a la nena somrient encara més. Quan la té a la vora li mostra el petit regal que li ofereix, els dos contemplen la ploma en silenci sota un sol abrassador de tres del migdia. La nena té els ulls brillants, està contenta. L’avi li posa la ploma al cap, com si es tractés d’una índia de l’oest i els dos, caminen de la mà, xino-xano, passeig amunt. Un cop de vent fa caure la ploma a terra, ells, però, segueixen i em fan somriure.

En una terrassa d’un bar de poble, sota bombetes de colors que van de morera en morera. Fa ventet i de fons se sent música en directe, algun concert en alguna placeta fa vibrar més d’un. Tot bevent cava ben fresc, els minuts passen entre conversa i conversa. No hi ha pressa, no s’haurà de matinar, estem de vacances. El mateix fan els de la taula del costat, i aquella parella ben joveneta del fons, que han començat sopant ben separats i ara estan un al costat de l’altre, ben abraçats i fent-se petons ben calurosos. Amor d’estiu? Segur que si, però ben bonic.

Tornes a casa. Obres finestres, fas rentadores i regues les plantes esmorteïdes. Obres la nevera i mentalment et dius que demà caldrà anar a comprar. Guardes la maleta a l’armari, estens la rentadora al terrat i l’airet del vespre et recorda que això ja s’ha acabat, que tornem a començar. Però com cantava en Jorge Drexler en aquell concert d’estiu vora un castell que vaig gaudir fa uns dies: “todo tiempo pasado es peor, no hay tiempo perdido peor que el perdido en añorar”. Així que, som-hi!

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda

Retrats que fan estiu

Article publicat avui al setmanari El 3 de vuit.

I ara què

Si t’agrada el bloc i aquest post, els pots votar al Premis Blocs 2010 fent clic aquí . T’estaré molt agraïda