En aquests moments estic investigant l’àmbit de les comunitats rurals. Ict4rd representa una aposta per l’estudi del desenvolupament rural entorn a la comunitat/s que es genera entorn a un producte. Aquesta investigació s’aproxima molt a la part de la tasca que realitzem a Redall vers projectes de comunicació i estratègia en l’àmbit local/rural.

D’altra banda, començo una col·laboració amb Ideograma. Una proposta que m’omple d’energia i il·lusió. Hola Belén, Cristina, Estrella, Xavier, David, Chus i Antoni Gutiérrez-Rubí, un gran equip del qual passo a formar part. Arribo amb moltes ganes d’aprendre i de donar el millor de mi mateix. Vull agrair a l’Antoni i al seu equip la confiança que han fet en mi.

Estic segur que aquesta nova etapa estarà plena de creativitat i reptes, dos elements bàsics per construir idees, la meva gran passió.

Fa alguns mesos quan feia la ressenya del llibre d’Antoni Gutiérrez Rubí Micropolítica, i ho corroborava amb una conversa molt interessant, ja vaig destacar la visió de l’autor sobre la dificultat de l’esquerra per adoptar la sensibilitat i les emocions en el llenguatge corporal dels seus líders. La òptica que m’oferia l’autor em va sorprendre i em va fer pensar.

L’escenari polític hauria de ser apassionant: unes eleccions autonòmiques properes, unes municipals a la propera cantonada, una situació global de canvi i crisi, la possibilitat d’oferir novetats en els processos polítics (elecció de candidats, formes de fer campanya, construcció del programa electoral,…política 2.0),… i?

Miro a l’esquerra però no veig grans moviments, miro a la dreta… tampoc es mou gran cosa. Torno a mirar l’esquerra, i m’entristeixo. La sensibilitat, les emocions, l’estima, la pertinença a un projecte comú es recuperen amb canvis. CANVIS en majúscules i en minúscules, canvis. I no són fàcils, perquè sovint qüestionen allò fet fins aleshores i representen renúncia. Tornar a recuperar l’estima, la confiança, el desig, és complexe després dels desencisos. Cal una mirada crítica, realment crítica, i construir un nou plantejament.

La política té una sort que l’amor no ve condicionat a una sola proposta. De moment, la creativitat de la proposta que es dibuixa no permet als entusiastes progressistes, almenys als del meu entorn pròxim, apoderar el següent cercle de proximitat. M’encurioseix si la sorpresa arribarà d’una forma inesperada. Esperem-ho.

M’esgarrifo en pensar que el ‘Look left’ només pugui ser respost en ‘vigila que en ve un per la dreta’.

* Font de la imatge.

#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

Caldrà analitzar, en la mètrica de resultats, si s’acompleix amb una certa velocitat els canvis que són evidents i necessaris en els nostres processos polítics. Retardar aquesta transformació situaria a la classe política, i els espais de govern, en una situació delicada.

Proposo reflexionar i difondre el contingut d’aquest #talkingabout, en un debat necessari i realment profund, més enllà de l’enfoc tradicional.

Gemma Urgell i Antoni Gutiérrez-Rubí també en parlen.

Política de butxaca, en la societat digital, la política de futur. La gent vol proximitat apropant informació i retorn directe a través de dispositius mòbils. Permetent un contacte directe, barata,… entre representants i representats.

La jerarquia dels partits actuals és evident. Cal fonamentar comunitats entorn als partits, més enllà d’aquestes estructures verticals. Cal traspassar les fronteres presencials per donar joc a la xarxa. Cal apostar per les decisions directes, sense delegar: el representant a poder donar fer del què està dient, de forma directa. Més enllà dels vots periòdicament, cal apostar per una política d’acció. Més enllà dels actes polítics tradicionals, en espais d’experiències vitals, emocionals.

Ara estem en un context polític que no s’apropa a la societat creixent (societat digital). Encara estem encallats en una societat industrial. És un espai nou, que cal explorar i experimentar. Aquest procés de canvis van acompanyats de nous valors: valor no significa preu. Cal pensar en nous atributs.

També cal pensar en nous espais de control, necessaris per aproximar-se a la societat digital. Per tant, el mode de comunicació actual tradicional ha caducat. Hem de pensar en nous models. Nous models de lideratge també. La jerarquia també és transforma, depenent de la reputació més enllà de la situació dins la jerarquia del poder. Es podrà fer competència des de l’agilitat, la reputació en xarxa,… les idees ben gestionades i àgils tenen valor.

Aquesta societat té capacitat de control, amb activisme (que poden fer política més enllà de polítics), que dóna valor a la transparència, construint identitat digital (donant valor a la reputació en xarxa). Societat organitzada en comunitats (xarxes socials).

Cal fer les agendes polítiques públiques, amb connexió les 24 hores. Amb integració a les xarxes socials, i donant valor a les idees. Cal aprofitar el talent.

A la xarxa no és un bon lloc per fer publicitat, i buscar disciplina. És un espai plural, per tant cal canviar de valors en la seva acció. Per convèncer s’ha de generar confiança.

La cultura 1.0, la comunicació 1.0, en la societat 2.0, amb les eines 2.0, resulten un fracàs. Per tant, no cal pensar en un procés de maquillatge, s’ha de caminar cap un canvi en l’estructura dels partits: donant valor a nous conceptes, talent i innovació.

És molt important la percepció dels ciutadans entorn a determinades organitzacions: en aquest cas partits. Cal buscar aliances, sinó és difícil créixer. Per tant cal crear aliances, cal compartir idees, ser capaç de compartir, ser flexible,…