Els armaris de l’avia Mercè
L’avia era una dona meticulosa. La dona guardava les coses importants als armaris de les claus, repartits estratègicament pel pis. El prototipus d’armari de les claus era un espai tancat, amb caixes metàl·liques de galetes, i amb tot de presumibles tresors a l’interior. De xic, quan vaig descobrir els costums de l’avia, resseguia els armaris de les claus. Haig de reconèixer que la proposta em divertia i passava hores i hores mirant l’interior de cada caixa. Analitzat, amb posterioritat, el contingut de cada caixa no tenia cap mena de valor econòmic. Fils, fotografies, retalls de roba, electrodomèstics en desús,… era com una manera d’emmagatzemar períodes de la vida. Tots els armaris de les claus tenien un armari centralitzat que només desava les claus.
En realitat, darrera d’aquella costum, l’avia tenia plantejada una metodologia de vida. Òrgan central, de fàcil control i petits espais estratègicament distribuïts però també perfectament tancats.
A vegades, i dono la raó a l’amic Genís Roca, les costums acaben sent qüestions arrelades tant fortament a la nostra manera de fer que som incapaços de controlar la temporalitat dels canvis de costums. Si aquest canvi es planteja en entorns familiars amplis, o organitzacions, ens calen relleus generacionals per observar-los. La conversa capturada per aquesta entrada va sorgir en la presentació de l’anoiaemergent, una altra gran iniciativa de l’anoiadiari, que recull aquesta crònica. És cert la meva presentació impregnada de idealisme volia ressenyar les possibilitats d’un àmbit: administració, política i responsabilitat social, per adoptar nous rols més pròxims als ideals (?). Viure amb entusiasme l’evolució serà possiblement la major de les fites.
Ahir vaig anar a veure l’avia Mercè, amb una flor vermella, i li vaig fer un petó ben gran. L’avia ja no recorda res. L’armari centralitzat de les claus, els diferents espais estratègicament distribuïts i controlats, ja només formen part del meu record.