Posted by Ricard Espelt | Posted in Administració / Política, Alexadra Samuel, Andrea Kavanaugh, David Wilcox, Don Tapscott, Formació / Biblioteca, RSS, Stephen Coleman, Wikinomics | Posted on 09-01-2010
EN ESPERA DEL GOVERN 2.0: PER QUÈ LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES NECESSITEN TANT TEMPS PER FER UNA VERITABLE ABRAÇADA ALS SOCIAL MEDIA?
Alexandra Samuel (@awsamuel) CEO, Social Signal
Quan la UE va celebrar la seva primera conferència ministerial sobre administració electrònica
l’any 2001, Roberto Formigoni emmarcava el repte de l’administració electrònica en termes del paper del govern com a motor per “garantir la participació democràtica de tots els ciutadans “.
Alexandra Samuel reflexiona en aquest capítol perquè ha sigut tant lenta i tímida l’aproximació entre govern i administració pública vers els social media. I la possibilitat que han ofert les eines de la Web 2.0 (blocs, xarxes socials, vídeo blocs, periodistes ciutadans) , per donar esperances als que els anys 90 ja somniaven amb el compromís de transformació, a gran escala democràtica, a través de Internet.
Principis de promeses, grans esperances
La primera conferencia ministerial va coincidir amb el Governance in the Digital Economy que Don Tapscott i Alexandra Samuel varen posar en marxa. On ja evidenciaven que “els ciutadans ja no són només els “usuaris finals” dels serveis dels governs, són també responsables polítics, contribuents i, associats en el disseny i prestació de serveis.
Aquests “nous” ciutadans més informats i compromesos a partir de l’any 2005 troben eines, en la Web 2.0, per articular noves formes de relació que permeten pensar en la possibilitat de fer realitat el què ja planejaven l’any 2001 en el Governance in the Digital Economy.
Extracte de referències entorn aquest concepte que ens proposa A.Samuel:
Andrea Kavanaugh: la integració d’aquestes eines [2.0] permet una major participació ciutadana, amb termes de deliberació i permeten un feedback amb el govern.
David Wilcox: (@davidwilcox) les eines de la web 2.0 permeten organitzar el coneixement de baix a dalt, per tant els mateixos usuaris poden generar espais / continguts / informació que després podran incorporar-se al govern.
Stephen Coleman: El valor polític principal dels blocs no es troba en els polítics que es presenten a un públic en tant que potencials votants, sinó en les denses xarxes de intel·lectuals i relacions simbòliques que involucren a milions de persones: contribuïdors i lectors.
A la publicació de la OECD l’any 2003 de “Promise and problems of edemocracy,” Stephen Coleman argumenta cinc camins relacionals que es requereixen per aconseguir una e-democracia. Aquests cinc camins han aconseguit nous espais de desenvolupament gràcies a les noves formes de comunicació /relació.
El Govern amb el Ciutadà (G2C). Els mitjans de comunicació de masses provoquen desconfiança en ambdues parts. Tant per la credibilitat en la mediació per part del govern, com en la certesa del missatge rebut per part del ciutadà. Ara els funcionaris públics poden comunicar directament als ciutadans a través de llocs web, blogs i xarxes socials.
El Ciutadà amb el Govern (C2G). És molt limitada en els mitjans tradicionals perquè pocs ciutadans aporten suggeriments i aquests, tenen molts dubtes de la seva capacitat d’influència. Amb les noves eines els ciutadans poden participar en línia sense ser convidats pel govern.
El Representant amb el Ciutadà (R2C) Només en els processos de campanya electoral, però sense possibilitat de fer referència a qüestions polítiques específiques. El bloc, twitter, facebook, permet establir una connexió permanent entre representant i representat.
El Ciutadà amb el Representant (C2R) En les formes tradicionals la possibilitat de connectar amb el representant i alimentar el procés legislatiu són escasses. A través d’un estat de Facebook o un twitt hi ha més possibilitats de demanar comptes o influir un representant, i és obligació d’aquests tenir un monitoratge i conèixer que es diu d’ells.
El Ciutadà amb el Ciutadà (C2C). És la base d’una societat civil sana, però en els àmbits habituals fins ara és difícil trobar l’oportunitat d’establir un diàleg entre ciutadans, amb preocupacions comunes. Els wikis, les xarxes socials, els blocs, permeten establir noves formes d’organització i relació entre ciutadans.
Limitacions i bloquejos
Així com els ciutadans i els seus entorns s’han anat organitzant a través d’unes noves eines de comunicació, l’entrada dels governs -excepte ben pocs exemples-està sent bastant més lenta.
Aquestes limitacions responen a:
· Sistemes heretats: infraestructures que sovint no admeten les eines web 2.0. Amb l’afegit de l’aversió al risc de la participació efectiva per por a perdre un alt grau de control sobre el contingut i la naturalesa de la conversa.
· Aversió al risc personal: el perfil dels propis treballadors públics, ja sigui causa o conseqüència, no és la de posar en risc la seva persona per la possibilitat d’innovar. Precisament prefereixen estar on són per la seva estabilitat. Aquesta generalització, també té però, les seves excepcions.
· Limitacions polítiques: les administracions han de treballar amb les restriccions rígides que estableixen el control de determinades dades. Portar dades o serveis a tercers, com és el cas de Facebook (amb els seus termes d’acords d’ús), els situa en una posició encara més difícil.
Què està funcionant?
Tot i així hi ha alguns exemples on s’està incorporant les possibilitats dels social-media en els espais de govern. Alguns exemples són:
· L’espai de peticions del Primer Ministre Britànic, amb 4.600 peticions i centenars de milers de firmes.
· L’administració de Barack Obama obrint les portes a la participació de les xarxes socials.
· El Departament d’Immigració d’Irlanda del Nord, que a través de Facebook fonamenta la bona integració.
· La iniciativa “Future Melbourne”, un wiki on els ciutadans de Melburne poden construir el futur de la seva ciutat.
· Alguns dirigents polítics a nivell individual que ja es relacionen a través de xarxes socials com el Twitter o els seus blocs personals.
Les claus per l’èxit són:
Anar on el públic ja hi és: No crear estructures pròpies. Evitaràs que l’usuari s’hagi de familiaritzar en un espai nou i a més aprofitaràs l’efecte de xarxa de xarxes.
Enfocament en beneficis tangibles i resolució de problemes: Engegar processos que puguin aportar solucions. Debats on hi hagi una resposta o una resolució viable.
Utilitzar l’experiència: Per aprofitar-ne l’aprenentatge, els errors, i evitar caure en els mateixos.
De totes maneres els governs han d’estar preparats per escoltar allò que no sempre serà del seu gust, intents de segrestar les converses, i han d’estar preparats pel fracàs per després poder assolir alguns èxits. D’altra banda els participants necessiten conèixer els paràmetres de la seva participació i respostes, per no caure en el desànim.