En aquesta entrada explicaré, segons la meva visió, com i no s’estan utilitzant les xarxes socials per fer política 2.0.

L’activitat de l’Ajuntament 2.0
Els perfils dels Ajuntaments s’estan convertint en narradors de l’oferta i les activitats que es porten a terme a la ciutat. Moltes administracions locals ja disposen de perfils que permeten als seus ciutadans estar permanentment atents a les novetats de la seva localitat. Un perfil al twitter per exemple, és una eina interessant per fer aquest tipus d’activitat: 140 caràcters amb un possible enllaç o referència permeten sintetitzar el dia a dia de la ciutat.

Malauradament, poques administracions utilitzen l’eina per explicar i comunicar informacions rellevants vers l’agenda de l’alcalde, decisions que ha adopta l’equip de govern vers temes que ocupen l’agenda pública de la ciutat, i un llarg etcètera de possibilitats. La majoria d’administracions fan un ús parcial de l’eina (informar de festes, actes culturals, agenda social de la ciutat,…) o narració del ple municipal (les etiquetes, #pleelmeumunicipi són un instrument molt útil i utilitzat). Encara menys municipis utilitzen les xarxes socials per activar polítiques actives, fomentant l’aportació de idees i la deliberació vers determinats projectes.

L’agenda del polític 2.0
Les xarxes socials són un instrument interessant pel polític que vol connectar amb la ciutadania perquè li permeten explicar la seva agenda. Posem pel cas, un alcalde assisteix a un acte amb 50 assistents i la seva presència genera un sentit de proximitat vers la màxima autoritat política de la ciutat; les xarxes socials li permeten amplificar aquest sentiment a la resta de seguidors. Aquesta pràctica és habitual per una part important de polítics, és una bona pràctica i és estratègicament interessant: genera empatia i confiança entorn a la figura de l’alcalde o polític en qüestió.

De totes maneres, en aquest mateix punt, trobem menys polítics que realment facin pública la seva agenda: reunions, assistència a actes públics de responsabilitat d’alcalde o política, etc. I encara menys polítics, expliquen el resultat d’aquests actes d’agenda que podrien ser d’interès pels seus representats i una mostra de transparència política.

L’activitat del polític 2.0
En aquest punt és on descobrim el grau de compromís del polític per determinar el seu grau d’implicació a l’hora de fer ‘política 2.0′. Com ja hem comentat l’agenda de l’alcalde ja defineix que vol i que no vol explicar un polític. M’està explicant quines coses fa amb ànim d’amplificar la seva bona imatge d’aproximació al ciutadà o m’explica que pensa, que sent i que decideix entorn a la ciutat de la qual n’és el màxim responsable? La resposta té molts graus i denota el compromís vers la voluntat de transparentar la seva tasca com a polític.

El diàleg també és una bona mesura per avaluar el grau de voluntat de fer política 2.0. Respon a les preguntes, ni que sigui de forma conjunta?, totes?, només les que li són favorables?. Les respostes d’aquestes preguntes ens donaran les pistes del nivell de compromís a governar dialogant o no amb la ciutat.

L’observació limitada que m’ofereix la meva perspectiva em diu que aquest darrer punt, l’activitat del polític 2.0, és la menys freqüent. Rarament trobem un polític preguntant als ciutadans o proposant que els agradaria fer sobre un determinat tema a les xarxes socials, especialment si aquest té un paper determinant en el present/futur de la ciutat; o una administració pública, obrint les portes a la resolució de problemes de forma conjunta.

És a dir, malgrat hem sentit a parlar molts cops de política 2.0, tenim encara un llarg camí per recórrer per canviar la forma d’entendre el servei públic que una administració ha de donar i, especialment, la forma d’entendre la responsabilitat política d’un equip de govern. Al meu entendre, estem en una fase d’ús populista de les xarxes socials i amb molt compromís per canviar la forma de fer política. Això encara allunya més als ciutadans de la política o els encoratja a fer política fora de la política oficial.

Una de les primeres situacions en entrar a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de Turisme de l’Alta Anoia era la de trobar-se davant de l’oferta de col·locar petits rectangles en diaris, banners en webs, etc. La meva percepció era la de trobar-me davant d’un petit impost revolucionari per tal de què els diaris, en el format que sigui, donés veu a la informació local.   

Intentem esquivar el joc. Sovint es veuen rectangles d’anuncis que no aporten cap informació, màxim un missatge, del tipus “Bona Festa Major” (eslògans populistes al meu entendre). Els diaris i els mitjans de comunicació (falques radiofòniques,…) han de viure de la publicitat en gran part. Anem a cercar solucions.

L’estratègia: farem despesa amb publicitat però amb contingut. La premissa bàsica: si sortim als mitjans és per mèrit (o desmèrit) en l’acció de govern o pel propi interès del mitjà com a base informativa (més enllà del pur joc publicitari).

A l’Alta Anoia tenim dipositades moltes esperances, i de fet estem gastant moltes energies en el projecte la Teva Alta Anoia: on a través de la construcció d’un edifici, construïm un portal web i un projecte de col·laboració i co-creació amb el territori. Amb diversos eixos transversals de desenvolupament econòmic i empresarial (viver d’empreses), recursos turístics, formació (també vehiculat a les escoles),… apropant el projecte a les pròpies sinergies i complicitats del territori.

La publicitat en aquest context hi juga un joc similar: fem despesa per promocionar continguts del territori. La primera acció, a l’Anoiadiari, mitjà amic perquè juga en l’entorn digital que tant ens atrau des del Consorci, destina una secció a parlar d’unes rutes, presentant uns serveis,…l’usuari pot descarregar les rutes i interaccionar amb elles a través de l’AltaAnoiaenRuta una iniciativa del Consorci. Aquesta és el nostre enfocament.

La consciència de què les dades aconseguides gràcies en la funció pública han de ser, en la mesura del què és possible, visibles, consultables i re-utilitzables per tothom, va sent evident. Cal que aquestes dades siguin de fàcil accés i gestió per poder crear aplicacions, estudis, etc. que ajudin a millorar la nostra qualitat de vida, en tant que ciutadans d’un territori. Evidentment això recuperà, en la seva mesura, la funció pública (administració i política) i la seva bona acció.

Anem a un pas més enllà. Dia darrera dia apareixen nous casos de malversació de diners públics. Ja sigui per una acció il·legítima d’un càrrec públic o per certes accions administrativament poc ètiques fruit d’una manca de transparència. Per exemple institucions públiques que donen diners a organitzacions, que per la seva banda també els redistribueixen segons els seus interessos. La consciència de diner públic és molt feble. Tant per les administracions, com els polítics que en legitimem un determinat ús, les organitzacions que ho reben i el conjunt de la ciutadania que desafectada pel mal funcionament de la gestió pública, gira la mirada cap un altra banda.

Per això té un tope? Crec que sí. Els nivells d’atur augmenten dia darrera dia, tot i que també s’intenten difuminar, per tant la situació de les famílies és cada cop més complicada. I per tant, podem trobar-nos que l’anomenada crisi econòmica general, es converteixi en crisi social general. I això pot complicar molt la situació de la convivència diària.

Amb més o menys encert, es proclamen solucions i mides extraordinàries, algunes d’elles reforçades amb la novetat de les eines 2.0. Però aquesta solució és feble. Cal un replantejament seriós i un canvi de model: també en la consciència del diner públic. El partit que sàpiga jugar aquesta carta i tingui paciència se’n podria en dur el gat a l’aigua. Comencem?