Francesc Masana

En els darrers dies Wikileaks, i el seu màxim impulsor Julian Assange, s’ha convertit en un aparador dels mitjans de comunicació. Si bé no ha sorprès a un segment de població cada vegada més interessat en els temes que deriven de la societat en xarxa, si que ha causat una bona sacsejada en gran part de la població, mitjans de comunicació i governs d’arreu del món. En aquest breu article, explicarem com Internet ha possibilitat una manera diferent de entendre, aconseguir i amplificar la informació; on les regles de joc són unes altres i, per tant, obliguen a una transformació dels rols tradicionals.

És cert que podríem dubtar que Wikileaks tingui una estructura pròpia com a moviment global però del que no tenim cap dubte és que forma part dels nodes d’un moviment global de la contrainformació i la transparència governamental.

L’origen de la contrainformació en xarxa té els seus orígens en les mobilitzacions de Seattle (1999), on es va fer visible el moviment altermundista, a través de Indymedia. Des d’aquesta llunyana data, ja han aparegut diversos moviments i organitzacions que treballen perquè els governs siguin més transparents en la seva tasca informativa.

En el documental Wikirebels que va emetre el 30 minuts (30/12/2010) descobrim algunes de les interioritats de Wikileaks, i que ens fan pensar en un nou paradigma del rol informatiu i de la pròpia actitud política. Julian Assange alerta que “darrera de cada publicació hi ha un segon missatge i aquest és: si tens un comportament immoral, injust, seràs descobert”. La voluntat de l’organització és donar transparència a través de la publicació de informació confidencial. El grup es coordina i es comunica amb llistes de correu. La tecnologia esdevé un element essencial per aconseguir la informació, amplificar-la, però també, per l’organització del moviment que no té espais de treball fixes i reconeguts. Manel Castells, en La era de la Información, ja reconeix les possibilitats de la tecnologia com a eina de mobilització i organització dels nous moviments socials. Es per aquest motiu, que l’organització rep en els seus inicis el suport de Radical Chaos Computer Club per tal d’utilitzar la tecnologia per infiltrar-se en espais secrets.

Wikileaks neix amb la voluntat de ser transmissor de informació confidencial cap als mitjans de comunicació per tal d’amplificar-la. L’espai web obre la llavor de com la transparència informativa, realitzada de baix a dalt, dóna un tomb al sentit de la democràcia i al poder de la informació que fins ara era en mans dels governs. En aquest context les aliances canvien: els mitjans de comunicació ja comencen a veure les possibilitats de involucrar-se i donar suport a moviments que sorgeixen com a contrapoder, com a instrument per aconseguir més audiència. Lògicament, i com ja avança Castells, els governs que perceben aquesta pèrdua de control, es senten amenaçats i reaccionen per tal de manifestar el seu enuig; que en realitat no deixa de ser una incapacitat per assumir unes noves regles de joc.

La capacitat de l’organització per influir en els governs cada cop és més important. Islandia, on es va aconseguir una legislació molt favorable per la llibertat informativa sense censura, n’és un exemple.

La llavor que inicia Wikileaks alhora d’entendre la informació i la seva amplificació té el recolzament de la Nova Cultura Política, que com diuen Terry Nichols Clark i Ronald Inglehart vol recolzar nous programes i noves regles de joc. Aquesta actitud ataca les formes tradicionals del tractament de la informació confidencial i ensenya les vergonyes de les jerarquies tradicionals de govern. Els ciutadans deixen de sentir-se subjectes dòcils i passius per convertir-se en activistes amb ganes de revolucionar les formes tradicionals de govern, per tant, de poder. Són ciutadans, de la Nova Classe, actius i organitzats que a través de la xarxa informen i difonen la informació més enllà dels rols tradicionals. Quan aquesta acció troba la complicitat dels mitjans de comunicació, es manifesta la capacitat d’influència d’aquests nous moviments socials que treballen per la transparència en la informació per una banda. I d’altra, la necessitat que tenen els mitjans tradicionals per vincular la seva tasca informativa als propis ciutadans. En el cas de Wikileaks disposem de l’exemple de col·laboració amb The Guardian amb nombrosos casos de difusió informativa aconseguida a través de l’acció de intrèpids informants anònims.

Retornat al discurs de Terry Nichols Clark i Ronald Inglehart la Nova Cultura Política promou que els ciutadans donin respostes post-materialistes, amb actituds més liberals que les que imposava el materialisme. Aquest accent social dóna un cert recolzament a espais de transparència política. Per tant, com més atacada és una organització, en aquest cas Wikileaks, més recolzament internacional aconsegueix.

És cert que els nodes del què podríem anomenar moviments socials globals per la transparència política informativa no tenen sempre un organigrama de conversa horitzontal i descentralitzada, però si que formen part d’una tendència que descobreix una Nova Classe i una nova manera de fer política. El valor de la transparència té un camí paral·lel al propi reconeixement de la democràcia, sense la primera no s’entén la segona. Aquesta creixement va lligat al control dels propis ciutadans que a través de xarxes amplifiquen i organitzen grups de pressió vers les formes de govern tradicionals. En aquest darrer punt podem vincular tots els projectes de MySociety que d’una forma organitzada permeten als ciutadans comunicar, exigir i controlar els seus governs. El rendiment de comptes i la transparència governamental semblen elements inesquivables per la Nova Cultura Política, i més, quan les eines que ofereix la Societat de la Informació i el Coneixement donen la possibilitat als ciutadans de marcar el control del poder.

Entenent que estem escrivint sobre la mateixa actualitat esmentarem alguns exemples de les pròpies referències de l’article:

Collateral Murder, és un film gravat a partir de les filtracions d’unes imatges gravades fruït de la invasió americana a l’Irak. És un exemple de la difusió de la informació, transparència,… amb voluntat de reivindicar les atrocitats de qui es sent amo del poder; i per tant, en protegeix la informació.

Daniel Domscheit-Berg, un dels impulsors de Wikileaks, juntament amb altres persones està treballant amb Openleaks, amb la mateixa idea però amb organització menys jeràrquica i més horitzontal.

MySociety, organització que ja hem anomenat en l’article treballa en projectes que s’han convertit en la referència d’arreu. They work for you, pel control de la feina dels Membres del Parlament, potser és la que més cerca la transparència i la llibertat informativa dels ciutadans. MySociety també és l’exemple d’organització que treballa sense gairebé estructura física i basa la seva metodologia de treball en la tecnologia.

Fa uns dies que vaig donant tombs sobre aquesta reflexió. De fet, han sortit entrades en blocs que han expressat molt bé el que volia dir, per tant aprofitaré per no repetir-me, compartir i aportar un punt de vista propi. Tampoc és garantia que sigui nou, però què és garantia en una societat en xarxa? I nou? Què és nou?

Intentaré començar per la part més baixa del termòmetre i, intentaré, acabar per la part més alta.

He perdut les eleccions. Era complicat guanyar-les però he perdut. Al llarg del procés anterior a les eleccions em va sorprendre que cap partit –dels més o menys influents- incidís de forma explicita en la necessita de canviar els processos polítics. Evidentment, la reflexió havia d’anar acompanyada d’elements que reforcessin l’actitud: alhora de fer les llistes a les eleccions, per exemple. Aquesta reflexió de la Gemma Urgell recull molt bé aquest sentiment. L’oportunitat perduda: la revisió de les “normes de joc”, incidia en aquesta idea.

L’esquerra és a mig camí de tocar fons. Amb aquestes eleccions ja han proliferat algunes eines que permetien reflexionar sobre el teu vot, per exemple “Elecciones.es, el voto consciente” que em confirmen que sóc d’esquerres. El desencís de les esquerres fa temps que balla per molts entorns d’esquerra. Tornant de vacances d’estiu vaig escriure una entrada que va rebre un munt de referències, més privades que públiques de “gent d’esquerres”.

No fem política 2.0. Si no m’he perdut pel camí la política 2.0  no hauria de formar part d’una segona via, sinó la transformació de la via actual. La relació de política 2.0, al meu entendre té més proximitat amb les actituds que amb les tecnologies. Mentre que les tecnologies han sigut protagonistes creixents per part de bona part de l’escenari polític, les actituds han variat poc; i especialment, en les estructures que articulen els partits. La partitocràcia és un element que no ens abandona. D’altra banda, la possibilitat de reformar de la llei electoral és una necessitat que sempre troba motius per ser ajornat.

Les experiències 2.0 són l’exemple. Gens mitòleg m’agrada realçar actituds que s’aproximen al meu punt de vista del què és la política. Ismael Peña analitza molt bé en El Parlament 2.0 del President Ernest Benach la feina feta en l’entorn de la màxima institució política catalana. He tingut la possibilitat de coincidir amb l’Ernest al llarg d’aquesta darrera legislatura en vàries ocasions. La seva reflexió personal sobre els canvis en els processos polítics hauria de ser referència per aquelles persones amb responsabilitat política actual i propera. Felicitats per la feina feta Ernest, és una llavor que donarà bons fruits.

L’interès encomana interès. Observo més interès per la política. No voldria ni fer llistes ni donar referències concretes però observo una amplificació per la possibilitat de canviar coses a través de la política. A vegades, per la via paral·lela a la pròpia i saltant “l’oficialitat” tradicional. L’observació aporta admiració i esperança.

Tocar fons per començar a pujar. José Antonio Donaire recull perfectament la necessitat d’aprofitar l’estat de la qüestió com un escenari favorable i de canvis. Si la baixada no ha acabat, que tinc els meus dubtes, el camí de pujada ja té una guia.

Molta feina per fer i reclamar. La carta oberta al nou President de la Generalitat, Artur Mas, que trobareu al bloc de Marc Garriga, ho recull molt bé.

Aquests dies ja estem en plena campanya electoral. Com totes les campanyes són dies intensos. És hora de reforçar els missatges, mobilitzar els seguidors i sorprendre als indecisos per tal d’ampliar el número de vots. Són dies esgotadors pels candidats a representants públics, i especialment els caps de llista, que recorren al país per tal de convertir el potencial electorat en acció de vot per la seva proposta en les eleccions del 28N.

En aquest context hi juguen molts actors: candidats, equip del candidat, aparell del partit, militants, seguidors, assessors, mitjans de comunicació,… La força d’un missatge es va reforçant i la melodia sona per aconseguir més suport.
De totes maneres, l’escenificació de la campanya ve marcada per unes “normes de joc” que no tenen la capacitat d’apoderar una part molt important de ciutadans. La meva percepció és que aquest element és bàsic per l’anomenada desafecció.

Caldria establir unes “normes de joc” on la tasca dels candidats sigui més pròxima al territori i als ciutadans. Això facilitaria que la campanya territorial tingués un veritable sentit. L’elecció dels candidats territorials hauria de ser molt important. Més enllà de militants i seguidors del partit, el candidat d’un determinat partit, hauria de treballar en convèncer a la massa de desafeccionats, dubtosos i ciutadans amb ideologies diferents però que no tenen una empatia amb la proposta del “seu” partit. La revisió crítica de com s’escullen els membres de les llistes territorials i el sistema de votació allunyat de la possibilitat d’apoderar el territori allunyen, dia a dia, els ciutadans de la veritable acció política.

En aquest context, és on observem la voluntat d’un grup important de persones que treballen per canviar la forma de fer política: els 2.0 (etiquetatge comú) i que topen amb les mateixes barreres. L’Edgard Rovira promou un manifest ‘Los límites del 2.0” que recull els topants d’una part d’aquest col·lectiu.

L’amplificació de la xarxa és converteix en soroll. És endogàmica. I sota la meva òptica, ho és perquè les “normes de joc” s’han de revisar. L’abstenció i els vots en blanc tornaran a ser protagonistes dels resultats. Tornarem a escoltar: “és una dada que hem d’analitzar i reflexionar”. I tornarem a començar una nova legislatura.

No conseguir un canvi de les “normes de joc” és una oportunitat perduda. No incorporar al programa aquest canvi com un element vertebrant d’una nova forma de fer política és una altra oportunitat perduda.

Fa ja gairebé quatre anys quan ens plantejàvem els punts del programa electoral ja varem avançar que el tema de l’aparcament en el nucli antic era un tema que volíem estudiar. Era un tema que feia temps que es debatia, però que per manca de solucions viables no acabava d’arrencar seriosament.

No és un tema popular. Vull dir que si el que un busca és no generar-se problemes hagués estat millor no entrar-hi. De totes maneres, fa un any l’equip de govern va començar a treballar en una possibilitat que permetia analitzar la problemàtica.

Un cop identificada la possible solució es va començar un debat a través del Facebook. Un bon nombre de ciutadans varen deixar la seva opinió: favorables, desfavorables i els matisos. Amb les aportacions varem resoldre una proposta que va ser presentada als ciutadans. En la reunió presencial es va recollir les queixes, els recolzaments i alguns consells que varen servir per consensuar una mica més la solució.

Aquest cap de setmana, la mesura s’ha posat en marxa. Acció. És evident que els desfavorables segueixen pensant que és una mesura innecessària. Però molta gent esta contenta i els visitants ja agreixen la mesura. Copons és un poble molt més bonic i agradable.

Ara és hora d’analitzar la mesura. El primer mèrit ja ha sigut fer quelcom i encarar el problema. Penso que darrera de la mesura hi ha un esforç per revisar problemàtiques poc populistes. I a més fent-ho des del debat i el consens.

Aparcament al centre del poble, que permet arribar amb menys de cinc minuts a qualsevol habitatge del nucli i té una capacitat igual o superior als aparcaments viables del nucli.

L’avia era una dona meticulosa. La dona guardava les coses importants als armaris de les claus, repartits estratègicament pel pis. El prototipus d’armari de les claus era un espai tancat, amb caixes metàl·liques de galetes, i amb tot de presumibles tresors a l’interior. De xic, quan vaig descobrir els costums de l’avia, resseguia els armaris de les claus. Haig de reconèixer que la proposta em divertia i passava hores i hores mirant l’interior de cada caixa. Analitzat, amb posterioritat, el contingut de cada caixa no tenia cap mena de valor econòmic. Fils, fotografies, retalls de roba, electrodomèstics en desús,… era com una manera d’emmagatzemar períodes de la vida. Tots els armaris de les claus tenien un armari centralitzat que només desava les claus.

En realitat, darrera d’aquella costum, l’avia tenia plantejada una metodologia de vida. Òrgan central, de fàcil control i petits espais estratègicament distribuïts però també perfectament tancats.

A vegades, i dono la raó a l’amic Genís Roca, les costums acaben sent qüestions arrelades tant fortament a la nostra manera de fer que som incapaços de controlar la temporalitat dels canvis de costums. Si aquest canvi es planteja en entorns familiars amplis, o organitzacions, ens calen relleus generacionals per observar-los. La conversa capturada per aquesta entrada va sorgir en la presentació de l’anoiaemergent, una altra gran iniciativa de l’anoiadiari, que recull aquesta crònica. És cert la meva presentació impregnada de idealisme volia ressenyar les possibilitats d’un àmbit: administració, política i responsabilitat social, per adoptar nous rols més pròxims als ideals (?). Viure amb entusiasme l’evolució serà possiblement la major de les fites.

Ahir vaig anar a veure l’avia Mercè, amb una flor vermella, i li vaig fer un petó ben gran. L’avia ja no recorda res. L’armari centralitzat de les claus, els diferents espais estratègicament distribuïts i controlats, ja només formen part del meu record.

Quan s’apropa una data que fa temps que esperes sempre hi ha la mateixa incertesa, tot estarà a punt? Funcionarà tot a la perfecció? Ens deixarem alguna cosa? Doncs ja us responc: no estarà del tot a punt, funcionarà molt bé però hi haurà coses a millorar i.. sí, ens deixarem algunes coses, tot i que, hem rumiat molt i molt la proposta.

Segurament el que llegireu a partir d’ara no és una explicació ni massa política ni massa tècnica, però em sembla que respon a la meva manera d’entendre els projectes.

La feina va començar fa molts anys amb la feina de dos presidents entusiastes, Antoni de Solà i Jordi Bertran, que pensaven que la zona tenia possibilitats per ser explotada pel turisme.

Fa gairebé tres anys, quan amb el Pere Masana varem entrar com a responsables del Consorci teníem clar que Internet era un espai amb un potencial enorme i que calia treballar. Després d’un període de reflexió varem fer una despesa important d’esforços en pensar com havia de ser el projecte ara, i sobretot, en el futur. L’energia dels tècnics amb el projecte ha donat forma a una proposta pensada en generar il·lusió al territori. Sense ells, i no és un tòpic, això que s’estic escrivint no seria una realitat. La il·lusió per engegar un projecte que pensem que té un caràcter innovador i de risc era un element indispensable.

No hem fet una pàgina web. Ni 2.0, ni 1.0, ni 1.5, ni… hem intentat construir un projecte amb el territori. El comencem en fase Beta, com pensem que han de començar tots els projectes. Pensat, rumiat, però amb la capacitat de fer un gest amb la cintura i adaptar-se a les circumstàncies. La revisió i el diàleg amb els usuaris seran un element fonamental per la seva millora.

No és una web de turisme. Tot i que ofereix elements d’explotació turística, la nova pàgina web de l’Alta Anoia vol treballar per la coordinació informativa i de coneixement de la zona. La societat de la Informació i el Coneixement ens dóna la possibilitat de formalitzar les possibilitats del territori: història, economia, turisme, coneixement,…amb tots els agents, des de l’administració pública a les iniciatives privades. Sempre pensant en el final de la llarga cua d’interessos que desperta l’explotació i el desenvolupament territorial, en aquest cas, bàsicament, rural.

El concepte més important del projecte és l’apoderament del territori. Hom té capacitat d’aportar coneixement al portal. Els municipis informant de les notícies i omplen l’agenda (el web recull les dades per rss) , les iniciatives privades (allotjaments i activitats), les escoles que ja han començat a treballar les històries del territori, les persones que fan rutes a peu o amb bicicleta, etc. Tota aquesta informació pot ser recollida pel potencial visitant en el seu quadern de viatge: compartida, valorada,…

El projecte web va començar fa més o menys un any quan varem publicar l’espai de La Teva Alta Anoia: un bloc que fa el seguiment en directe del projecte. Ensenya l’evolució del projecte, el seu finançament, cròniques de la formació: un element essencial, etc.

Fa uns mesos, a l’Alta Anoia, sabent que es treballava en un projecte de comarca, el Pla Estratègic de l’Anoia, d’explotació turística i de desenvolupament territorial va oferir a la resta de territori el treball conjunt per tal de realitzar el projecte en un marc comarcal. Aquest oferiment ha començat ha tenir el seu suport amb la tasca de dos tècnics que ajuden a la integració de continguts. De totes maneres, això hauria de ser la base per començar a treballar en una base territorial més amplia, oblidar-se de les polítiques partidistes o de campanar (pensades per un municipi o pocs municipis). Aquest darrer requeriment és clau, i ha de mostrar un canvi d’actitud important per part de hom. La revisió crítica, i especialment autocrítica, serà clau. Esperem que tots plegats siguem capaços de recollir aquesta inèrcia positiva del Consorci i la seva proposta innovadora. La comarca ho necessita i s’ho mereix.

La incertesa ens acompanya aquestes dies, però la teva Alta Anoia us espera per rebre amb ganes d’aprendre i de sorprendre’ns. Divendres comencem amb una Jornada Acadèmica amb dos bons amics del Consorci: José Antonio Donaire i Oriol Miralbell. El seu coneixement ens ha acompanyat al llarg de la concepció del projecte, i la seva presència és una manera de dir gràcies a tota la xarxa.

La tendència instintiva a mirar cap a l’esquerra resulta força desafeccionant. L’espai del progressisme i el canvi és ara un espai previsible i immòbil. Les pors no es tradueixen en oportunitats i aquestes queden lapidades per les lloses del passat.

Fa alguns mesos quan feia la ressenya del llibre d’Antoni Gutiérrez Rubí Micropolítica, i ho corroborava amb una conversa molt interessant, ja vaig destacar la visió de l’autor sobre la dificultat de l’esquerra per adoptar la sensibilitat i les emocions en el llenguatge corporal dels seus líders. La òptica que m’oferia l’autor em va sorprendre i em va fer pensar.

L’escenari polític hauria de ser apassionant: unes eleccions autonòmiques properes, unes municipals a la propera cantonada, una situació global de canvi i crisi, la possibilitat d’oferir novetats en els processos polítics (elecció de candidats, formes de fer campanya, construcció del programa electoral,…política 2.0),… i?

Miro a l’esquerra però no veig grans moviments, miro a la dreta… tampoc es mou gran cosa. Torno a mirar l’esquerra, i m’entristeixo. La sensibilitat, les emocions, l’estima, la pertinença a un projecte comú es recuperen amb canvis. CANVIS en majúscules i en minúscules, canvis. I no són fàcils, perquè sovint qüestionen allò fet fins aleshores i representen renúncia. Tornar a recuperar l’estima, la confiança, el desig, és complexe després dels desencisos. Cal una mirada crítica, realment crítica, i construir un nou plantejament.

La política té una sort que l’amor no ve condicionat a una sola proposta. De moment, la creativitat de la proposta que es dibuixa no permet als entusiastes progressistes, almenys als del meu entorn pròxim, apoderar el següent cercle de proximitat. M’encurioseix si la sorpresa arribarà d’una forma inesperada. Esperem-ho.

M’esgarrifo en pensar que el ‘Look left’ només pugui ser respost en ‘vigila que en ve un per la dreta’.

* Font de la imatge.

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.

És de lluny que hi veig clar. Quan Bill Gates va escriure ‘The Road Ahead‘ fa uns catorze anys semblava que parles de ciència ficció. Avui en dia, l’hàbit tecnològic s’incorpora de forma més amable en una gran part de la població i el què semblaven visions divines es converteixen en realitats més o menys palpables. Al propi autor de la història ha descobert que la realitat l’ha superat. De fet, ell mateix ho reconeix quan afirma que la carretera que s’ha de transitar és plena de sorpreses. Possiblement, Bill Gates, s’imaginava una carretera més neta però, amb menys creuaments. El control, el domini, el poder de la situació l’han desbordat. Això l’obliga a reinventar-se i ha canviar directrius que fins fa uns pocs mesos semblaven inamovibles.

Sembla que l’empresa (en genèric) va recorrent aquesta carretera amb una voluntat important d’experimentar les seves possibilitats en un mercat canviant. El canvi representa renúncia, adaptació i possibilitats. Ítems tradicionals desapareixeran, altres es transformaran i en sortiran de nous. Verds, joves, amb energia. Perquè aquest canvi sigui una realitat s’ha de tenir actitud de canvi. L’actitud es força per la necessitat i, més quan, en depèn la supervivència.

Alhora sembla difícil observar aquest canvi en organitzacions inflexibles, amb una quota de mercat en decadència i amb clients descontents. Potser cal pensar en l’oportunitat de crear noves formes d’apoderament, d’organització, d’aproximació,… descobrir ara el poder de la gent per amplificar fàcilment un missatge en la societat de la informació i el coneixement comença a semblar una evidència.

Ens cal acció? Possiblement perquè la necessitat transformarà les actituds. Els xais no poden seguir sent víctimes dels lleons (Lions for Lambs).