Francesc MasanaInvestigant la Web

Fa temps que parlem de canvi. Quin canvi? La tardor ens portarà a Catalunya un debat polític intens. Plena campanya, ara sí.

Woody Allen* diu que la vocació del polític de carrera es fer de cada solució un problema.

Ara, el terme política 2.0 comença a ser familiar. L’aproximació de la política catalana al que seria una veritable actitud 2.0 sembla força feble però. La maquinària organitzativa és massa complexe, molts (mals) hàbits i poca capacitat de plantejar-se veritables canvis.

La política 2.0 és un espai d’oportunitats. La principal possibilitat de la política 2.0 es aproximar la política a la ciutadania. Fer un llaç directe entre representant i representat és una possibilitat per explotar. Twitter permet dialogar, informar, escoltar,… saltar-se els intermediaris (mitjans de comunicació i aparells organitzatius), però això és la mínima formalització d’un concepte plegat de possibilitats. Twitter, facebook, blocs,… eines i eines, que estan desdibuixant una oportunitat.

El votant, decebut i apàtic no deixa ser part d’un percentatge. El seu vot serà còmplice d’una estratègia estudiada (i disputada). Construir una il·lusió en un projecte per-fabricat resulta una missió difícil. Les organitzacions polítiques prefereixen assegurar el control més enllà d’aproximar-se a la sensibilitat de la societat amb noves propostes. Sorpresa, innovació, renúncia,… semblen conceptes que queden lluny d’aquesta propera campanya electoral. Diuen que tot necessita el seu procés d’implantació i que cal més temps.

Seguirem esperant doncs, el polític dels nostres somnis.

* Woody Allen estrena la seva darrera pel·lícula a Catalunya. El títol original: You Will Meet a Tall Dark Stranger, ha patit una metamorfosis del tot significativa: Coneixeràs l’home dels teus somnis.

És de lluny que hi veig clar. Quan Bill Gates va escriure ‘The Road Ahead‘ fa uns catorze anys semblava que parles de ciència ficció. Avui en dia, l’hàbit tecnològic s’incorpora de forma més amable en una gran part de la població i el què semblaven visions divines es converteixen en realitats més o menys palpables. Al propi autor de la història ha descobert que la realitat l’ha superat. De fet, ell mateix ho reconeix quan afirma que la carretera que s’ha de transitar és plena de sorpreses. Possiblement, Bill Gates, s’imaginava una carretera més neta però, amb menys creuaments. El control, el domini, el poder de la situació l’han desbordat. Això l’obliga a reinventar-se i ha canviar directrius que fins fa uns pocs mesos semblaven inamovibles.

Sembla que l’empresa (en genèric) va recorrent aquesta carretera amb una voluntat important d’experimentar les seves possibilitats en un mercat canviant. El canvi representa renúncia, adaptació i possibilitats. Ítems tradicionals desapareixeran, altres es transformaran i en sortiran de nous. Verds, joves, amb energia. Perquè aquest canvi sigui una realitat s’ha de tenir actitud de canvi. L’actitud es força per la necessitat i, més quan, en depèn la supervivència.

Alhora sembla difícil observar aquest canvi en organitzacions inflexibles, amb una quota de mercat en decadència i amb clients descontents. Potser cal pensar en l’oportunitat de crear noves formes d’apoderament, d’organització, d’aproximació,… descobrir ara el poder de la gent per amplificar fàcilment un missatge en la societat de la informació i el coneixement comença a semblar una evidència.

Ens cal acció? Possiblement perquè la necessitat transformarà les actituds. Els xais no poden seguir sent víctimes dels lleons (Lions for Lambs).

Fa uns mesos seguint el meu timeline del twitter, veritable espai d’informació personal, vaig començar a observar, com passa sovint, que el debat vers els processos polítics es tergiversa. La discussió es centrava si s’havia de permetre els toros o no a Catalunya a partir de la reforma de la Llei de Protecció dels Animals, quan en realitat el que es debatia era si la ILP que presentava un grup de ciutadans coordinats per la plataforma ‘Prou‘ era admesa a tràmit. Per tant, el meu rebuig a debatre si una proposta ciutadana havia de ser admesa a tràmit de debat (no d’aprovació). Evidentment que “sí”, si compleix els requeriments d’adhesions i formals establerts, no?

Avui es votarà la resolució. Avui el debat si que és toros sí, toros no. Aquell dia, el debat era només si el procediment entrava a debat o quedava interromput. Segons el meu punt de vista, és molt important aclarir aquest aspecte. Tenim una cultura democràtica feble i manipulada. Els ciutadans necessitem claredat alhora d’entendre els processos polítics; i moltes vegades, els mateixos protagonistes, i els propis mitjans de comunicació es cuiden de confondre i, per tant, augmentar la desconfiança en la “política”.

Un altre element interessant avui és la llibertat de vot que donen els partits majoritaris als seus diputats. Aquest cop sembla que la llibertat de vot serà visible, pública. Per mi un encert. En canvi segons, el líder popular Mariano Rajoy un motiu de denúncia que cada diputat voti segons les seves conviccions i la percepció de la voluntat dels seus propis votants. Quina ironia. En aquest punt, es veu la no voluntat de canviar un sistema basat en el poder de pensament únic, dirigit i basat en la única ‘veu’ del partit. Tots els diputats del Partit Popular representen a una massa homogènia? Ho dubto, com la resta de partits. La massa de votants d’un mateix partit és complexe i heterogènia. Si cada diputat hagués d’escoltar qui li dóna la seva posició al Parlament, en aquest cas; i que aquesta possibilitat fos escollida pels ciutadans del propi territori els processos polítics guanyarien en transparència, credibilitat i proximitat al ciutadà.

És una anècdota però com és un bloc personal és admesa, la meva opinió no podia ser més compartida en l’enllaç a aquesta reflexió d’Ismael Peña.

Aprofitant l’enunciat d’una pràctica de la UOC i cercant una concreció en la investigació, he analitzat la utilització de l’e-TRAM a la comarca de l’Anoia.

La investigació neix d’una percepció particular: tot i la forta implantació de l’e-TRAM en les administarcions dels municipis anoiencs la seva utilització encara és minoritària.

Què és l’e-TRAM?

Com defineix el Consorci AOC en el seu web l’e-TRAM és el mòdul de gestió municipal de sol·licituds i tràmits per Internet integrat a la plataforma del Consorci AOC. L’accés a l’e-TRAM es fa des del web de l’ajuntament.

L’e-TRAM fa possible que els ciutadans des de qualsevol lloc i en qualsevol moment puguin interactuar amb l’administració per tal de gestionar els tràmits disponibles.

Per fer aquesta pràctica es va obrir un Google Docs de consulta pública amb la resposta dels Ajuntaments.

Conclusions de l’anàlisi de la utilització a l’Anoia

Cal valorar molt positivament les opcions que dóna l’e-TRAM. La flexibilitat temporal i d’espai per interactuar amb l’administració són elements fonamentals per valorar positivament l’oferta del servei. De totes maneres, caldrà seguir fent accions per tal de millorar la utilització dels tràmits on-line, ja que la majoria de responsables municipals destaquen la infrautilització del servei. Alhora que en destaquen les seves virtuts per tal d’agilitzar i organitzar els procediments que arriben a través de la ciutadania.

L’anàlisi d’aquesta infrautilització seria estudi d’una segona fase, però sembla que hi ha dos elements fonamentals i interrelacionats alhora de fer el diagnosi:
Per una banda la poca capacitat de l’administració local per donar a conèixer el servei als seus ciutadans i, d’altra la manca de costum per part dels ciutadans de serveis on-line estan dificultant una veritable implantació real del servei.

És per tant un repte per part de les administracions locals i el propi consorci AOC donar una empenta a la utilització de l’e-TRAM com a eina de veritable interacció entre ciutadans i administració.

Adjunto també el document complert de la pràctica, amb les referències acadèmiques per tal de poder avaluar-ne amb més detall les dades i disposar de tots els enllaços que es van utilitzar.

e-TRAM ANOIA GEN-MAIG 2010

La transformació d’una societat industrial vers una societat digital -en xarxa-, l’aparició de les noves tecnologies, els nous espais de comunicació i organització situen a la persona, al ciutadà en un altre dimensió. Aquest procés d’abast global, és analitzat per l’Antoni Gutiérrez-Rubí, en aquest interessant #talkingabout a través de l’experiència de la seva feina, els seus estudis, lectures i escrits.

#talkingabout: micropolítica from redall on Vimeo.

Caldrà analitzar, en la mètrica de resultats, si s’acompleix amb una certa velocitat els canvis que són evidents i necessaris en els nostres processos polítics. Retardar aquesta transformació situaria a la classe política, i els espais de govern, en una situació delicada.

Proposo reflexionar i difondre el contingut d’aquest #talkingabout, en un debat necessari i realment profund, més enllà de l’enfoc tradicional.

Gemma Urgell i Antoni Gutiérrez-Rubí també en parlen.

Conferència d’Antoni Gutiérrez-Rubí, dins el marc de la Jornada d’ERC, #JICERC: Comunicar és compartir

Política de butxaca, en la societat digital, la política de futur. La gent vol proximitat apropant informació i retorn directe a través de dispositius mòbils. Permetent un contacte directe, barata,… entre representants i representats.

La jerarquia dels partits actuals és evident. Cal fonamentar comunitats entorn als partits, més enllà d’aquestes estructures verticals. Cal traspassar les fronteres presencials per donar joc a la xarxa. Cal apostar per les decisions directes, sense delegar: el representant a poder donar fer del què està dient, de forma directa. Més enllà dels vots periòdicament, cal apostar per una política d’acció. Més enllà dels actes polítics tradicionals, en espais d’experiències vitals, emocionals.

Ara estem en un context polític que no s’apropa a la societat creixent (societat digital). Encara estem encallats en una societat industrial. És un espai nou, que cal explorar i experimentar. Aquest procés de canvis van acompanyats de nous valors: valor no significa preu. Cal pensar en nous atributs.

També cal pensar en nous espais de control, necessaris per aproximar-se a la societat digital. Per tant, el mode de comunicació actual tradicional ha caducat. Hem de pensar en nous models. Nous models de lideratge també. La jerarquia també és transforma, depenent de la reputació més enllà de la situació dins la jerarquia del poder. Es podrà fer competència des de l’agilitat, la reputació en xarxa,… les idees ben gestionades i àgils tenen valor.

Aquesta societat té capacitat de control, amb activisme (que poden fer política més enllà de polítics), que dóna valor a la transparència, construint identitat digital (donant valor a la reputació en xarxa). Societat organitzada en comunitats (xarxes socials).

Cal fer les agendes polítiques públiques, amb connexió les 24 hores. Amb integració a les xarxes socials, i donant valor a les idees. Cal aprofitar el talent.

A la xarxa no és un bon lloc per fer publicitat, i buscar disciplina. És un espai plural, per tant cal canviar de valors en la seva acció. Per convèncer s’ha de generar confiança.

La cultura 1.0, la comunicació 1.0, en la societat 2.0, amb les eines 2.0, resulten un fracàs. Per tant, no cal pensar en un procés de maquillatge, s’ha de caminar cap un canvi en l’estructura dels partits: donant valor a nous conceptes, talent i innovació.

És molt important la percepció dels ciutadans entorn a determinades organitzacions: en aquest cas partits. Cal buscar aliances, sinó és difícil créixer. Per tant cal crear aliances, cal compartir idees, ser capaç de compartir, ser flexible,…

També hagués pogut nombrar aquesta entrada moderació vs control. Com sempre l’eina és fonamental, però l’actitud que hi ha darrera encara ho és més.

L’administració té dades / informacions que interessen els ciutadans. La seva missió és informar i així ho fa o, almenys, intenta. Aquestes dades normalment són importants perquè ajuden als ciutadans, empreses,… a prendre decisions estratègiques o del dia a dia, que arquegen des de la trivialitat a la vitalitat.

Quin és el problema? Moltes vegades són els ciutadans els que tenen més informació, que la pròpia administració no és capaç d’arribar, a través dels seus canals de recepció informativa.

Quines són les pors? El control, l’oficialitat d’on provenen les dades. Donar informació a temps real, en circumstàncies “normals” és una de les preocupacions on l’administració pública intenta donar resposta.

Què succeïx? Els canals actuals, immediats i instantanis, en mans de ciutadans col·laboratius, superen en velocitat i eficàcia l’acció de l’administració. La gent és capaç de complementar o millorar la seva informació a través de la extra-oficialitat.

Quines són les oportunitats? Aprofitar l’aportació dels col·laboradors per donar-li visibilitat. Aprofitar la seva informació a temps real, presencial, directa, fresca i fer-la pública. La tasca deixa de ser de recerca, per ser de moderació i validació. En aquesta tasca, les eines tecnològiques que van sorgint faciliten el temps de dedicació. I fins i tot, poden ser els mateixos col·laboradors els que actuïn de moderadors.

Tanquem els ulls i pensem en una situació d’emergència qualsevol. Pensem quina seria l’oportunitat de l’administració pública per recollir dades i incidències, i observarem que seria molt més gran. Per tant, no podem deixar de perdre més oportunitats.

Valors com la co-creació, la col·laboració, el bé comú, la transparència, la responsabilitat de govern, … augmentarien de valor, només treien profit de la col·laboració de la Societat en Xarxa.

Estem davant d’un moment històric important. La crisi vol dir canvi, i el canvi hauria de significar millora. Els processos polítics han de canviar i la nostra responsabilitat com a ciutadans que formem part d’una comunitat, també ho ha de fer.

El sistema de representació actual, on excepte la representació local-municipal queda més evident, no hi ajuda. Aquesta premissa serà complicada de canviar. Només cal fer una ullada, a com és comencen a seleccionar els candidats a les llistes electorals i ho podrem observar. La meritocràcia entorn a l’acció de govern és secundari, i s’afavoreix una proximitat amb l’aparell del partit. Això, deixeu-me aclarir, és transversal – fins ara- a tots els partits. Crec que l’habilitat del partit per canviar el seu procés d’elecció dels candidats l’aproximarà molt als seus representats. I per tant, si ho fa ben fet, aconseguirà més vots.

La ciutadania té un paper fonamental. La seva capacitat d’organitzar-se i fer pressió a la jerarquia de govern és molt més gran que la pròpia societat imagina. El poder de la ciutadania unida per una fita concreta, no potser rebatuda fàcilment per cap govern. I tenim nombrosos exemples aquí i arreu. Els grans mitjans de comunicació també veuen, mica en mica, la necessitat d’escoltar l’acció social. I per tant, donen veu i amplifiquen aquestes accions.

El ciutadà té una responsabilitat fonamental en aquest procés. La seva capacitat d’organitzar-se, arribar a consensos entre ells per incrementar la seva força d’acció, la flexibilitat sumar i no restar, etc. són elements fonamentals perquè això sigui real. La capacitat de involucrar-se comença amb les petites coses, en la decisió més pròxima. Deixeu-me destacar dos exemples, exteriors com sempre (anomenaré rèpliques estatals), que il·lustren aquesta acció:

FixMyStreet, on els propis ciutadans envien i denuncien mancances, accions in-cíviques,… a través d’imatges que pugen a la web; moltes vegades pujades des de dispositius mòbils que permeten una acció de responsabilitat ciutadana inmediata.
Co-create London, on els ciutadans poden aportar idees, votar-les, amplificar, per tant donar valor a determinades accions que després es poden traslladar en àmbit de govern i per tant de decissió.

Conec dues rèpliques a nivell estatal: Arregla mi calle, amb una acció ciutadana molt baixa fins ara; i els projectes Colabora en Red , que per la seva proximitat en l’acció (nuclis concrets, capitals basques) fan més real la seva força d’influència.

Aquesta responsabilitat ciutadana, té dues premisses: una mirar pel bé comú i per tant denunciar allò que creus que no està ben fet més enllà dels teus interessos particulars; i segona, matissar els interessos personals per afavorir la comunitat.

Frases com “bé, això no és problema meu”, “mentre jo vagi bé, ja s’ho faran…”, “jo ja tinc solució això, per tant…” haurien de quedar en segon pla de la nostra responsabilitat com a ciutadans de qualsevol de les comunitats que formem part: municipal, provincial, autònoma, estatal, continental i, fins i tot, mundial.

Una de les primeres situacions en entrar a l’Ajuntament de Copons i al Consorci de Turisme de l’Alta Anoia era la de trobar-se davant de l’oferta de col·locar petits rectangles en diaris, banners en webs, etc. La meva percepció era la de trobar-me davant d’un petit impost revolucionari per tal de què els diaris, en el format que sigui, donés veu a la informació local.   

Intentem esquivar el joc. Sovint es veuen rectangles d’anuncis que no aporten cap informació, màxim un missatge, del tipus “Bona Festa Major” (eslògans populistes al meu entendre). Els diaris i els mitjans de comunicació (falques radiofòniques,…) han de viure de la publicitat en gran part. Anem a cercar solucions.

L’estratègia: farem despesa amb publicitat però amb contingut. La premissa bàsica: si sortim als mitjans és per mèrit (o desmèrit) en l’acció de govern o pel propi interès del mitjà com a base informativa (més enllà del pur joc publicitari).

A l’Alta Anoia tenim dipositades moltes esperances, i de fet estem gastant moltes energies en el projecte la Teva Alta Anoia: on a través de la construcció d’un edifici, construïm un portal web i un projecte de col·laboració i co-creació amb el territori. Amb diversos eixos transversals de desenvolupament econòmic i empresarial (viver d’empreses), recursos turístics, formació (també vehiculat a les escoles),… apropant el projecte a les pròpies sinergies i complicitats del territori.

La publicitat en aquest context hi juga un joc similar: fem despesa per promocionar continguts del territori. La primera acció, a l’Anoiadiari, mitjà amic perquè juga en l’entorn digital que tant ens atrau des del Consorci, destina una secció a parlar d’unes rutes, presentant uns serveis,…l’usuari pot descarregar les rutes i interaccionar amb elles a través de l’AltaAnoiaenRuta una iniciativa del Consorci. Aquesta és el nostre enfocament.

Fa uns dies dins el programa del 30minuts amb el tema de les economies dels Ajuntaments, em vaig quedar amb gens de comentar molts dels talls de Josep Solé Vlanova, Catedràtic d’Hisenda Pública de la UB. Dins l’arxiu de TV3, he trobat l’entrevista completa i en destaco algunes coses que hem semblen molt rellevants.

Política populista: Alguns alcaldes amb ingressos atípics, gràcies a la bombolla immobiliària, han regalat alguns impostos (escombraries per exemple) o els llibres escolars als seus conciutadans. Un error, primer, perquè genera una diferència amb els municipis veïns i d’altra perquè la mesura és temporal.

Economia sostenible: Els recursos “extres” han d’afavorir les necessites abastables del municipi i han de ser assumibles a llarg plaç. Sovint s’han creat infraestructures desorbitades i no viables econòmicament.

Mancomunitat de municipis: Els municipis pròxims han d’aprendre a compartir serveis, sense la necessitat que tots disposin de tot. L’oferta ha de ser complementaria, i entre tots donar un bon servei als ciutadans.

Agrupar municipis: Una solució és ajuntar municipis per reduir despeses. Fer municipis més forts per evitar administracions intermèdies. Tenint en compte, que la representació municipal és la més propera als ciutadans, és una bona solució crear representacions municipals fortes amb més recursos i menys “intermediaris” pel mig.

Parlar clar: Cal fer un discurs realista i pedagògic al ciutadà, perquè els serveis s’hauran de reajustar segons les possibilitats reals del territori. Espais co-creatius entre administració pública i empresa privada i/o ciutadans individuals són un bon recurs.

Pensar més enllà de les eleccions: Definir marcs reals i no fer un discurs electoralista. La ciutadania prefereix una explicació real de la situació, mentalitzar-se i canviar d’actitud (en la demanda).

Oportunitats: La crisi és una excel·lent oportunitat per establir un diàleg directe, sincer i real amb els ciutadans. Crear sinergies i co-responsabilitats amb ells formarà part de les habilitats que es valoraran dels propers electes.