1×1=0
Aquesta setmana ha arrencat un debat en relació a l’aturada del projecte 1×1 per part de la Conselleria d’Ensenyament. Abans d’escriure aquestes línies he llegit unes quantes opinions que s’han escrit en blocs i diaris digitals, també he escoltat sencera l’entrevista a la Consellera Irene Rigau als matins de TV3. De totes maneres, escriure sobre l’experiència més pròxima per aportar el meu punt de vista.
Faig classe a Solsona des de fa onze anys, però des de fa forces anys que la meva tasca professional s’entrellaça amb el món de l’ensenyament a secundària i estudis post-obligatoris. Un cop acabada la Universitat (Belles Arts) vaig començar a fer classes relacionades amb el dibuix, la pintura, la comunicació, el disseny,… alhora m’he preocupat per estar al dia dels continguts d’aquestes matèries. Aquesta actitud es compartida per la gran majoria de companys. El nivell de formació dels professors és bo.
Davant el grup classe les actituds canvien però. Ho fem perquè les situacions són diferents i perquè les nostres pròpies aptituds també hi tenen molt a dir. Durant aquests anys he observat alguns companys que amb una habilitat magistral transfereixen els seus coneixements amb saviesa als alumnes de forma metòdica. D’altres, amb els que m’hi sumo, arrisquem i posem en risc a voltes el propi desenvolupament de la classe per tal de generar situacions màgiques que penso que es converteixen en formes d’aprenentatge. La capacitat d’improvisació i l’adopció dels continguts de l’actualitat com una excusa s’ha acabat convertint en una veritable metodologia. Les dues formules educatives poden conviure i ajuden a l’alumne a viure experiències diferents que enriqueixen almenys el seu estat d’ànim. Les metodologies són diverses.
La Consellera durant l’entrevista parla de l’aprenentatge de la llengua anglesa en relació al coneixement de professors i alumnes, per exemple. Penso que això és una visió massa tancada del problema. Les habilitats lingüístiques d’aquest país estan frenades per un proteccionisme a la llengua pròpia basat no només en la generació de continguts propis sinó en la traducció de continguts en altres llengües, principalment anglès. La millor notícia pels professors d’anglès segurament seria escoltar que a partir d’ara els continguts es veuran en versió original. Quan parlem d’ensenyament ens centrem en l’àmbit escolar massa ràpidament.
Abans de l’1×1 els tres elements han conviscut i diria que bona part dels professors ho subscriurien. L’1×1 bàsicament és impulsat amb la idea que si hi han ordinadors i tecnologia en un mateix espai, s’afavoreixen altres metodologies d’aprenentatge. L’aplicació és millorable: falta d’equipament més enllà dels portàtils, professors no prou avesats a noves metodologies i nous instruments, pares i mares poc informats i materials fluixos. D’altra banda, tot i ser un projecte molt tecnològic ens trobem en el paradigma que el pla s’implanta sense possibilitar que els alumnes puguin utilitzar els propis ordinadors a les aules. Això és evident: el 1×1 necessita madurar.
A l’escola l’1×1 ha provocat “el procés de formació més gran fet en els darrers anys”, paraules d’una professora amb més de 30 anys d’experiència. Ella mateixa em confessava la mandra que li feia “tot això de les noves tecnologies”, però que després havia descobert que la seva capacitació personal i les possibilitats de sentir-se partícip d’un nou món eren molt més grans. D’altra banda, havia descobert com generar complicitats més grans amb els seus alumnes. I potser el més bonic: havia necessitat més que mai l’ajut dels propis companys professors per aconseguir nous reptes. L’1×1 també ha provocat uns efectes secundaris de gran valor.
Si posem en la balança tots els elements sempre hi ha dues possibilitats: frenar o impulsar sobre el que ja tenim. S’ha optat per la primera opció. Més enllà d’aquest enfocament vers el pla 1×1, l’entrevista amb la consellera em deixa un regust agre que només pot ser admissible ser transcrit en un bloc d’experiències personals. De totes maneres, l’experiència docent basada en la innovació i la màgia va més enllà de decisions polítiques que inciten l’esperit més “gamberro” de més d’un professor.