Dos quarts de sis tocats. Fa mitja hora que la mainada ha sortit de l’escola. Ara mares, alguns pares, i molta canalla es troben al parc per fer córrer el rellotge. Els nens agrupats per interessos es distreuen jugant a futbol, fent voltes amb les bicicletes, gronxant-se o intentant fer perdre la paciència al progenitor de referència.
La formació de grups de canalla no sempre és homogènia, la de pares tampoc. Agrupats per vincles comuns debaten sobre l’escola, vivències diàries, inquietuds -sovint locals- i, a mode de pluja d’idees llencen possibilitats, més o menys viables, per resoldre quelcom.
La moderació funciona i moltes vegades les idees són diagnosticades d’errònies o es matisen pel grupet de debat. També no tots els elements necessaris per opinar són presents en l’aportació personal: coneixement, i la bola de neu es fa més gran.
La pròpia causalitat o alguna incidència entre canalla agrupa diferents col·lectius de ciutadans agrupats en sessió planària el bell mig del poliesportiu. Assistir a totes és impossible, per la indeterminació de les seves convocatòries, però un cop allà la participació és sempre interessant. Si ets responsable municipal, bàsicament, per resoldre, argumentar, posposar, escoltar, interpretar,… plantejaments, propostes, crítiques, demandes,… en multi-format: des de la timidesa, la complicitat, l’agosarament i fins i tot, permeteu-me, la mala educació.
En aquest context la política adopta totes les formes: la suau carícia en reconeixement de la feina feta, la ma que prem la teva i diu això ho farem plegats, la bufetada per la discordança, el cop de puny per l’enuig i l’escopinada per l’odi acumulat. Metàfores narratives lluny de la realitat presencial, no patiu.
La política que més emociona: recollida de fruïts saborosos al moment, la política més desgastant: la vivència a diari, i la convivència arreu. La política municipal en àmbit rural és la política de la representativitat, la de la proximitat, la de les llàgrimes, la dels somriures,… És la política de la construcció territorial en la màxima expressió, la política de les emocions, la de les satisfaccions,… Aquesta política s’hauria de traslladar en tots els camps: amb una actitud oberta i ferma, dialogant però responsable. Amb la seguretat que la realitat seria diferent: la capacitat de resoldre problemes més enllà de l’administració, el coneixement de les limitacions administratives, la transparència de l’acció de govern, la resposta immediata, la complexitat dels problemes, la diversitat de solucions,… serien més visibles que mai. La política de la meritocràcia: complexa, emotiva i respectada.