Arran d’un llag debat mantingut ahir al twitter i després d’un parell de dies després de sentir les declaracions d’Àngel Colom a Catalunya Radio i TV3, m’atreveixo a posar en públic la meva visió del tema i a convidar a un debat més ampli més enllà de colors polítics.
Abans, en els dos següents paràgrafs voldria contextualitzar els ítems generals que permeten, després, un enfoc més particular.
Hi ha varis elements que interactuen entre ells: la llibertat a la informació, el manteniment a la privacitat, el paper de la tecnologia en la comunicació, la llarga cua d’opinió (com és aquest mateix bloc), la transparència política, els ancoratges d’una democràcia jove, la partitocràcia imperant,… sovint aquest joc d’interessos no troben el just equilibri i generen tibantors lògiques.
La desafecció política no té cap mena de relació, des del meu punt de vista, amb la vàlua dels nostres representants. Per tant, no voldria estereotipar cap concepte, sinó proposar un discurs positivista en la recerca de solucions en la problemàtica estructural del nostre sistema polític -altament millorable-, més enllà de qualsevol ideologia.
Després de la crisi de la institució del Palau de la Música per culpa de les accions malicioses del seu màxim dirigent Fèlix Millet, una llarga cua de partits, administracions, professionals, fundacions,… comencen a veure’s implicats en el procés.
Comencem pel principi de la meva perplexitat: Àngel Colom responia a les preguntes de Manel Fuentes en l’entrevista de la Catalunya Radio justificant la recepció de diners per part de Fèlix Millet. Ho feia dient que pensava que els diners eren d’aportació particular de Millet, i sense deixar massa clar qui l’havia portat a demanar a aquests els diners. Aprofitava l’ocasió per carregar contra el PSC: alguna persona d’aquest partit havia “filtrat” les dades que assenyalaven l’aportació del Millet al pagament dels deutes del PI.
Aquí és on observo la primera incongruència: si hi ha hagut una manca de respecte personal o de grup i/o exercici periodístic poc ètic destapant unes dades que estan en secret judicial, perquè Àngel Colom respon justificant-se i creant noves acusacions? Perquè no va directament als tribunals i fa una querella contra els responsables?
El següent dia és la Fundació Trias Fargas que es veu involucrada en el finançament per part del Palau de la Música. Ràpidament Felip Puig ha indicat que les aportacions de la institució a la fundació eren legítimes perquè és destinaven a la promoció de la cultura catalana. Pregunto, és lògic què una institució que rep gran quantitat de diners públics doti de diners a una fundació vinculada a un partit polític? Hi ha transparència darrera de les aportacions?
El mateix dia de les declaracions de l’Àngel Colom, Miquel Iceta, portaveu del PSC, demanava a CIU que es desmarqués del tema, al·legant que el tema no era directament lligat a una qüestió política. Doncs, també hi discrepo. No tenim un problema molt important en aquest país amb el finançament dels partits? Altament encobert. No seria un exercici de transparència conèixer d’on reben diners els partits i per què els fan servir?
Ernest Benach, ahir, en el repartiment dels Premis Blocs Catalunya feia referència a l’ètica de periodistes i polítics, a evitar corporativismes d’ambdós costats. Una reflexió molt interessant, també lligada a si els missatges sms dels diputats, fets amb telèfons mòbils pagats amb diners públics i en espais públics (hemicicle) i que continua en aquest article de La Vanguardia.
Hi ha una colla d’elements que generen allunyament de la ciutadania a l’acció política. El sistema de representació és un d’ells, el finançament dels partits n’és un altre. Tenint la certesa de l’excel·lent tasca que es fa en la representació política per part dels nostres polítics, i ho dic molt sincerament, no seria un bon exercici aprofundir en el qüestionament d’aquests elements? I allunyar-se de les acusacions creuades, que encara allunyen més al ciutadà de la política?
Convido a donar-hi l’opinió.